Des de fa un any tots els dijous laborables dino amb la meva mare. Plogui o venti sempre m’està esperant a les dues en punt a la cantonada de Pau Claris amb Diputació, arrecerada del fred i a la banda del sol. Quan em veu se li il•lumina la cara, ens petonegem i de seguida ens posem en direcció cap el restaurant. Normalment sempre anem al mateix lloc, un de ben tranquil, amb un toc de modernitat, on es menja prou bé i amb un preu normal per la zona (10€). Ja ens coneixen, i gairebé sempre podem seure a la nostra taula habitual.
Com que tinc un contacte telefònic diari amb ella no tenim gaires novetats per explicar-nos; salut, els nens, la família són els temes més recurrents als nostres àpats . A vegades, però, tenim un tema que ens omple tot el dinar; avui n’ha estat un d’aquests dies. Resulta que el meu fill, el que està a Indiana fent 4rt d’ESO, ha de fer una exposició a la classe sobre la segona guerra mundial i ha de parlar de les experiències familiars sobre la contesa. Ahir em va demanar ajuda i em va sol•licitar que li enviés una mica d’informació sobre la història familiar. Així, doncs , avui la mare i jo hem parlat de guerra, de la seva guerra. Crec que el tema forma part de la meva història, de la meva petita història del dia a dia, i per això avui us en faig un resum.
La mare va néixer a Barcelona l’any 1927, filla d’alemany i catalana. El meu avi era representant i l’any 33 al no tenir gaire feina –començava un ambient preguerra civil- va haver de marxar cap a Alemanya però amb la voluntat de tornar a Barcelona el més aviat possible. Tota la família es va traslladar a un poble de cases unifamiliars a les afores de Frankfurt, l’avi es va posar a treballar a un fàbrica. Van passar els anys calia esperar per tornar. A Espanya primer la guerra civil i més tard una postguerra que oferia poques possiblitats de trobar feina a Barcelona impossibilitava el retorn. L’espera va ser tan llarga que va els va enxampar la guerra mundial a Alemanya.
El meu oncle (més gran que la mare) va ser cridat a files als 19 anys, va estar destinat a un submarí (T-Boot) amb base a Cherbourg a la França ocupada. El meu avi amb 51 anys estava mobilitzat -no sé exactament si d’una manera militar o civil- , durant el dia treballava a la fàbrica però cada nit estava de guàrdia a les bateries antiaèries de Frankfurt. Frankfurt va ser una ciutat molt bombardejada, primer va rebre el atacs dels anglesos i més tard dels americans. A les nits, se sentien moltes alarmes de sirenes i el soroll de les bombes. Una vegada al pati de la meva mare en va caure una, va fer un cràter de 10 metres, sort que no era incendiària, si ho hagués estat hauria matat a tota la família.
El dia a dia dels habitants del poble intentava ser el més normal possible. S’anava a l’escola, al teatre, al cine, es feien excursions... Però també hi havia racionament: 100 grams de carn al mes, un ou a l’any. Menjaven fonamentalment molts naps i moltes patates. Els meus no van passar gana, tenien roba i sabates.
La vida escolar es podria considerar normal. Els mestres no parlaven de la guerra ni de política. Però s’havien d’escoltar els discursos per ràdio del Hitler que duraven fins a tres hores. Cap al final de la guerra, quan tot estava perdut, van cridar a files als companys de classe de la mare, només tenien 16 anys. Dos van morir, un va tornar sense braç i un altre sense cama.
Vista la situació a Alemanya i les poques perspectives de futur per la família, els meus avis van decidir tornar a Barcelona. Poc abans del desembarcament de Normandia i desprès de moltes peripècies els avis i la mare van poder agafar un tren que els va portar via Paris cap a Hendaya, durant el trajecte van ser bombardejats per l’aviació aliada, sortosament no van donar en el blanc. Al cap d’uns dies, a la fi, van arribar a Barcelona. Van arribar a casa.
Com que tinc un contacte telefònic diari amb ella no tenim gaires novetats per explicar-nos; salut, els nens, la família són els temes més recurrents als nostres àpats . A vegades, però, tenim un tema que ens omple tot el dinar; avui n’ha estat un d’aquests dies. Resulta que el meu fill, el que està a Indiana fent 4rt d’ESO, ha de fer una exposició a la classe sobre la segona guerra mundial i ha de parlar de les experiències familiars sobre la contesa. Ahir em va demanar ajuda i em va sol•licitar que li enviés una mica d’informació sobre la història familiar. Així, doncs , avui la mare i jo hem parlat de guerra, de la seva guerra. Crec que el tema forma part de la meva història, de la meva petita història del dia a dia, i per això avui us en faig un resum.
La mare va néixer a Barcelona l’any 1927, filla d’alemany i catalana. El meu avi era representant i l’any 33 al no tenir gaire feina –començava un ambient preguerra civil- va haver de marxar cap a Alemanya però amb la voluntat de tornar a Barcelona el més aviat possible. Tota la família es va traslladar a un poble de cases unifamiliars a les afores de Frankfurt, l’avi es va posar a treballar a un fàbrica. Van passar els anys calia esperar per tornar. A Espanya primer la guerra civil i més tard una postguerra que oferia poques possiblitats de trobar feina a Barcelona impossibilitava el retorn. L’espera va ser tan llarga que va els va enxampar la guerra mundial a Alemanya.
El meu oncle (més gran que la mare) va ser cridat a files als 19 anys, va estar destinat a un submarí (T-Boot) amb base a Cherbourg a la França ocupada. El meu avi amb 51 anys estava mobilitzat -no sé exactament si d’una manera militar o civil- , durant el dia treballava a la fàbrica però cada nit estava de guàrdia a les bateries antiaèries de Frankfurt. Frankfurt va ser una ciutat molt bombardejada, primer va rebre el atacs dels anglesos i més tard dels americans. A les nits, se sentien moltes alarmes de sirenes i el soroll de les bombes. Una vegada al pati de la meva mare en va caure una, va fer un cràter de 10 metres, sort que no era incendiària, si ho hagués estat hauria matat a tota la família.
El dia a dia dels habitants del poble intentava ser el més normal possible. S’anava a l’escola, al teatre, al cine, es feien excursions... Però també hi havia racionament: 100 grams de carn al mes, un ou a l’any. Menjaven fonamentalment molts naps i moltes patates. Els meus no van passar gana, tenien roba i sabates.
La vida escolar es podria considerar normal. Els mestres no parlaven de la guerra ni de política. Però s’havien d’escoltar els discursos per ràdio del Hitler que duraven fins a tres hores. Cap al final de la guerra, quan tot estava perdut, van cridar a files als companys de classe de la mare, només tenien 16 anys. Dos van morir, un va tornar sense braç i un altre sense cama.
Vista la situació a Alemanya i les poques perspectives de futur per la família, els meus avis van decidir tornar a Barcelona. Poc abans del desembarcament de Normandia i desprès de moltes peripècies els avis i la mare van poder agafar un tren que els va portar via Paris cap a Hendaya, durant el trajecte van ser bombardejats per l’aviació aliada, sortosament no van donar en el blanc. Al cap d’uns dies, a la fi, van arribar a Barcelona. Van arribar a casa.
Enric, una matització els submarins de la Kriegsmarine eren U-Boot. I de fet, eren la destinació amb més baixes de l'exèrcit de Reicht, no sé si el teu oncle-avi va poder sobreviure a la guerra.
ResponEliminaM'agrada molt, com sempre, les teves aportacions diaries que mai hem perdu en el blog. He de dir que això de la guerra civil, que no es vol superar encara, m'ha recordat al llegir l'article al meu avi, que entre altres coses em sento molt orgullós per la seva lluita contra el feixisme i defensar una república legítima. Entre altres coses va lluitar a la molt coneguda com "Batalla de Belchite" on vaig estar fa un parell d'anys i varen deixar intacte la ciutat vella i varen reconstruir una de nova just al costat. També, en una ocasió, va donar-li la mà al mariscal Tito de Iugoslàvia. Són coses que he recordat ara i si, una etapa tan difícil que es vol amagar i que hi ha que treure tot a la llum perquè sinó, mai arribarem a estar tranquils.
ResponEliminaSegueix així Enric!
Jose, tens raó amb el nom dels submarins, error meu, sorry. No era el meu oncle avi. era el meu oncle. Va sobreviure a la guerra, va tornar a Barcelona on va viure fins la seva mortfa pocs anys.
ResponEliminaBorja. Es bo recordar el passat amb els nostres familiars, ens ha d'ajudar a intentar no cometre el mateixos errors i millorar com a persones.
El meu pare m'explicava sovint "aventures" de la guerra civil, ell era de la lleva del biberó.
Encantat de que em segueixis diàriament,les teves paraules em donen ànims per continuar amb el bloc.
Doncs el teu oncle va ser un afortunat, com he dit les tripulacions dels U-Boot van ser molt masacrades al front de l'Atlàntic Nord quan els convois aliats van introduïr més escortes, tècniques avançades de caça-submarins, el ràdar i sobretot els avions caça-submarins torpedinejadors.
ResponEliminaJosé: He parlat amb la meva mare i m'ha aclarit el tema, resulta que no la vaig interpretar del tot be.El meu oncle no va esatr a un submarí (U-Boot), va estar a un torpediner (T-Boot. Pot ser per això va poder tornar a casa.
ResponElimina