Crisi i proximitat

A ningú se li escapa que estem en crisi, un crisi profunda. Una crisi econòmica , però també política. Una crisi que no distingeix de classes, però que castiga amb més intensitat a les classes més desfavorides. A l’Europa actual tots els governs -siguin del color que siguin- estan en hores baixes. A Espanya, a Catalunya o a Barcelona no som cap excepció, també estem en crisi; s’incrementen les taxes d’atur a extrems que feia anys que no veiem, moltes empreses tanquen o redueixen personal, la crisi fustiga a tort i a dret...

Tothom té algun conegut afectat, algú que està a l’atur, que no cobra a l’hora, que no sap si tancar o no el negoci familiar. Hi ha mal humor, un mal humor generalitzat. I quan la societat té problemes han d’haver-hi culpables. I quins són els personatges als qui recau el gruix de les queixes? Doncs el s polítics. Els polítics són, per la majoria de la població, els culpables de tots els mals. Ningú se’n recorda dels banquers, dels especuladors, de les multinacionals, del diner negre... tots anem al més senzill: els culpables són els polítics.

Els polítics són els responsables de que la societat funcioni, que la “cosa” tiri endavant. Vist des d’aquest punt de vista han de fer tot el possible per fer-nos sortir d’aquesta greu situació. Alguns, crec que la majoria, ho intenten, hi posen el coll i l’ànima; el problema és que no és gens fàcil.

De polítics n’hi ha molts, de molts colors i de moltes tendències. N’hi ha d’esquerres i de dretes -el centre no existeix- , n’hi ha d’extremistes, integristes, revolucionaris, populistes, ecologistes, dictadors, il•luminats, religiosos, ateus, bel•licistes, pacifistes i una llista interminable amb tots els adjectius que vulgueu posar.

A Barcelona també en tenim de polítics, amb les seves característiques particulars, que treballen per millorar el nostre entorn. En temps de vaques magres la vida municipal també es veu afectada. Menys ingressos i més despeses. Més endeutament per poder aplicar més mesures socials. Els nostres representants a l’equip de govern de la ciutat “combaten” amb totes les armes al seu abast contra els efectes negatius de la crisi. Els nostres representants trepitgen el carrer per conèixer de primera mà els problemes dels ciutadans i ciutadanes i cercar-ne les millors solucions possibles.

En Jordi Hereu, l’alcalde, és el primer en estar al carrer. A en Jordi Hereu, l’alcalde, li agrada la proximitat. En Jordi Hereu, l’alcalde, no defuig el debat amb els veïns i veïnes. I aquesta proximitat, aquest voler escoltar a la gent li ha portat un petit ensurt. Resulta que en una visita al Raval, una veïna de tota la vida, se li ha adreçat una mica alterada i li ha retret que no aporta solucions als problemes del barri, que hi ha molt soroll nocturn , que la guàrdia urbana no arriba a l’hora... En Jordi Hereu, l’alcalde, l’ha escoltada, ha intentat dialogar i en un moment de la conversa la dona li ha plantant una petita bufetada. Pocs segons més tard s’han acomiadat somrients i donant-se uns petons.

Què ha passat? La resposta és senzilla, jo no li buscaria tres peus al gat i no li donaria gaire importància, però com se’n parla a la premsa vull donar la meva opinió. La crisi porta mal humor, la dona veu al seu alcalde, té problemes al barri i li demana explicacions, els nervis la traeixen i deixa anar la mà, finalment signa la pau amb dos petons. Aquesta història no us recorda res? Quan éreu petits -quan això encara era políticament correcte- no rebíeu alguna vegada un bolet de la vostra mare? Quin sentit tenia? La intenció era clara: espavila! La dona del Raval s’ha cregut la mare de l’alcalde i li ha enviat un missatge. En Jordi Hereu, l’alcalde, com a bon fill ho ha entès.