dissabte, 28 de novembre de 2009

La llunyania apropa


Aquesta tarda de dissabte he pogut fer de pare. Mentre la Regina ha sortit a passejar una estoneta i el Pau ha anat a arbitrar, amb el meu cotxe, a Dos Rius, he entrat al Facebook i m’he trobat que el Nil estava connectat. Feia dies que no coincidíem i avui sembla que no tenia gaire pressa i hem pogut xerrar una estona força llarga.

Xatejar amb el fill petit que fa més de 3 mesos que no veus sempre és una alegria. Més si saps, que està a l’altre punta de món (Indiana, USA) i que encara queden sis mesos llargs per la seva tornada a casa. Ell no ho entén, ho bé ho dissimula molt bé, però els que estem aquí ens agradaria saber que fa a totes hores, conèixer com es distreu, amb qui es relaciona, si passa fred, si ha crescut... Som els seus pares i el seu germà i, com l’estimem, necessitem tenir-ne notícies. Segur que quan torni al cap de quatre dies no el farem ni cas, o casi, però la llunyania apropa.

Hem parlat de tot una mica. Ha pogut comprovar que sabia coses sobre ell gràcies al mur del seu Facebook. M’ha acusat, carinyosament, de ser un “facebook stalker” – to stalk = aguaitar, sotjar, estar a l’aguait, perseguir, seguir els passos -. He comprovat que el seu vocabulari anglès comença a ser bo (fa anys que m’ha superat).

Avui m’he adonat que es fa gran, que ha canviat, que quan torni res serà igual. Estic orgullós del meu fill, estic orgullós dels meus fills, estic orgullós de la meva família.

3 comentaris:

  1. Realment va ser a partir del concepte "facebook stalker" que em va sortir tot el post. La trobo un definició molt bona i la volia utilizar.

    ResponElimina