Violacions com a teràpia

Fa una seixantena d’anys que en Boris Vian, sota el pseudònim de Vernon Sullivan, escrivia amb la seva ironia habitual “Elles ne se pas rendent pas compte” que en versió espanyola es va editar sota el títol “Con las mujeres no hay manera”. Vian, amb la seva prosa agosarada, provocadora, irreverent, subtil, iconoclasta i tots els adjectius “alternatius”que vulguem afegir, ens presentava les històries d’un noi de bona família encaparrat en rescatar a una amiga seva que formava part d’una xarxa de traficants amb un tret especial: la peculiaritat de que està formada per gays i lesbianes. Dins d’un món de drogues, corrupció i clubs de la mala nota, el protagonista va amunt i avall repartint llenya a tort i a dret i aplicant la seva particular teoria que les lesbianes ho són per que no han provat els homes. Es dedica a violar, i segons la seva absurda tesi, a redimir a totes les lesbianes que se li posen al davant.

Fa molts anys que vaig llegir a Vian. A COU , el curs de la meva vida, amb el meu amic Toni ens compraven tot els que llibres de Vian que vèiem. Ens agradava, sobretot, els signats com a Vernon Sullivan, els de novel·la negra, incitadors i divertits. Te’ls llegies d’una tirada. Però teníem, i seguim tenint, clara una cosa, el que deien els llibres de Vian era ficció. Així havia de ser i així havia de continuar sent.

Llàstima que sovint la realitat supera la ficció. A la premsa de fa algunes setmanes s’ha pogut llegir, sempre en petits espais, l’al·lucinant situació que es viu a Sudàfrica. El tema s’ha destapat pel primer món d’ençà el descobriment del cos assassinat d’una coneguda jugadora de futbol. La jove havia estat violada per un grup homes i apunyalada 25 vegades a la cara, el pit i les cames. Eudy Simelane pagava un preu molt alt per haver estat una gran activista a favor de la igualtat i una de les primeres dones en viure d’una manera oberta i natural com a lesbiana al seu barri. La seva mort ha destapat un problema que ja s’anava coent: la violència contra les dones, i més concretament el que s’ha arribat a anomenar les “violacions correctives”.

Les violacions correctives són l’absurd mètode adoptat per unes bandes de joves sud-africans amb el que es pretén “curar l’anomalia” del lesbianisme mitjançant la violació. Sudàfrica un país on legalment es prohibeix la discriminació per orientació sexual, on estan permesos els matrimonis entre homosexuals, tanca paradoxalment ells ulls davant aquesta realitat, la major part dels crims queden impunes i la cosa va en augment. Es viu una situació cada vegada més caòtica, augmenten l’homofòbia, els insults, les agressions, les violacions i els assassinats. Cada setmana més de 10 casos de violacions correctives són denunciats, cada any un 2 per cent de la població femenina sofreix una violació. Segons Action Aid més de la meitat de les dones sud-africanes seran violades al llarg de la seva vida. Quan es posarà aturador a tanta injustícia? Quan de temps ha de passar per que s’aniquili aquesta pandèmia? Fins quan regnarà la por?

En Boris Vian feia broma, ficció. Algunes bandes de joves sud-africans prediquen i practiquen el terror. La diferència és abismal.

Avui he parlat de Sudàfrica, però la violència sexista està a tot arreu, també a casa nostra. Violència sexista i més violència sexista. L’imperi de la por, la por és més contagiosa que qualsevol virus, el pànic anul·la voluntats. Fins quan ens mantindrem cecs, sords i muts davant el problema?