dimecres, 4 de novembre de 2009

One wall, two jails

El fet de pertànyer a una xarxa social tan potent com facebook i tenir un colla ben gran d’amics reals i virtuals em permet conèixer fets, situacions o activitats que d’altra manera tindria difícil accés.

Sense anar gaire lluny l’altre dia, tot xafardejant, em vaig trobar una frase escrita per la Núria Parlon -la Núria és Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Secretaria de Cooperació i Solidaritat del PSC- al seu perfil. “Ahir vaig arribar a Barcelona del viatge que he fet durant cinc dies a Israel i territoris de Palestina... massa emocions per resumir-les en un post però vull compartir amb vosaltres una frase que vaig llegir en una part del mur gris que separa a dos pobles: one wall, two jails (un mur, dues presons)”.

Com deia l’Èrika, la seva germana, la frase és colpidora. I clar, com no, llegeixo una cosa així i em poso a pensar. Murs? Quins murs? Israel, Ceuta, Melilla, Xipre, Xina, Catxemira, Mèxic, Berlin i me’n deixo molts. Murs visibles, murs vigilats, murs fantasmes, murs imaginats o murs virtuals. Els murs que ens creem nosaltres mateixos, els murs que ens imposen els demés: l’economia, la cultura, el poder, el gènere, l'habitatge, l’aigua, les religions... Que en som d’egoistes els humans que ens aïllem per no ser molestats, per no ser agredits o per no perdre el que tenim.

Un mur, dues presons. Quina frase, quanta raó. Els murs no deixen entrar, però tampoc deixen sortir. Els murs son l’antítesi de la llibertat. Els murs no m’agraden, són lletjos, fan mal als ulls i, el que és pitjor, fan mal a l’ànima.

Són molts els fets que m’han marcat en la meva, ja llarga, vida política, però en recordo tres d’una manera especial: la derrota socialista -inesperada- a les eleccions catalanes del 80, la victòria per majoria absoluta a Espanya al 82 i la caiguda del mur de Berlin al novembre del 89. El mur de Berlin..., ja fa vint anys. Potser per la meva part d’ascendència alemanya, potser pel meu europeisme de sempre, però el mur de Berlin també era el meu mur. Va caure, ho tinc molt present, encara veig l’alegria a les cares de la gent. Mur caigut és llibertat guanyada.

I ara que parlo de llibertat guanyada, m’ha vingut al cap un lema que teníem a Convergència Socialista: “Guanyem la llibertat”. Tinc un amic que em discutia el lema, deia que la llibertat era un dret que no s’havia de conquerir, jo li argumentava que una cosa era la teoria i l’altra la pràctica. Han passat trenta-tres o trenta-quatre anys, segueixen encara molts murs dempeus i fins que no estiguin tots enderrocats ens queda molta feina a fer. Hem de seguir lluitant per guanyar la llibertat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada