Un magnífic i solejat diumenge d’abril. Un dia esplèndid que et demana que no et quedis a casa i aprofitis per fer visitar un d’aquells racons meravellosos entre dels milers que es poden trobar a Barcelona. Dit i fet, el meu objectiu matinal ha estat els Jardins del Palau de Pedralbes. I què millor que anar-hi acompanyat de la meva mare?
A dos quarts d’onze del matí encara hi ha poca gent; uns quants fotògrafs aficionats, un parell de famílies amb nens petits, quatre o cinc esforçats fent footing i un parell de turistes, ningú més. Un gran parc gairebé per a nosaltres sols. Tot un luxe i privilegi.
Tot i estar tocant a la Diagonal és una illa de pau i se sent el cant del ocells. Sempre he lamentat no saber distingir amb claredat el cant i poder-los identificar. Però sense fer gaire esforç he pogut observar vàries parelles de tórtores (Streptopelia turtur), alguns tudós (Columba palumbus), alguns mascles de merla (Turdus merula) amb seu plomatge negre i els seus becs ben grocs i, finalment, les juganeres i cridaneres cotorres argentines (Myiopsitta monachus) que ja són plaga i que estan colonitzat tots els parcs de la ciutat. Però el que més m’ha cridat l’atenció, allà on hem dedicat més temps, ha estat al voltant d’una petita bassa on una femella d’ànec de coll verd (Anas platyrhynchos) vigilava la seva inacabable prole. Veure jugar, nedar, capbussar als petits, molt petits, aneguets sota l’atenta mirada de la seva mare ha estat un espectacle digne de recordar. Una exhibició distreta, gratuïta i, el que és més important, alliçonadora.
Hem passejat una horeta pels camins del parc, hem vist per fora el majestuós palau, seu de la Unió pel Mediterrani i de tres museus i quan ha començat a arribar la gent nosaltres hem enfilat cap a casa.
He gaudit d’un gran diumenge al matí, en ple barri de les Corts. M’agraden els jardins del Palau de Pedralbes. M’agrada Barcelona!
A dos quarts d’onze del matí encara hi ha poca gent; uns quants fotògrafs aficionats, un parell de famílies amb nens petits, quatre o cinc esforçats fent footing i un parell de turistes, ningú més. Un gran parc gairebé per a nosaltres sols. Tot un luxe i privilegi.
Tot i estar tocant a la Diagonal és una illa de pau i se sent el cant del ocells. Sempre he lamentat no saber distingir amb claredat el cant i poder-los identificar. Però sense fer gaire esforç he pogut observar vàries parelles de tórtores (Streptopelia turtur), alguns tudós (Columba palumbus), alguns mascles de merla (Turdus merula) amb seu plomatge negre i els seus becs ben grocs i, finalment, les juganeres i cridaneres cotorres argentines (Myiopsitta monachus) que ja són plaga i que estan colonitzat tots els parcs de la ciutat. Però el que més m’ha cridat l’atenció, allà on hem dedicat més temps, ha estat al voltant d’una petita bassa on una femella d’ànec de coll verd (Anas platyrhynchos) vigilava la seva inacabable prole. Veure jugar, nedar, capbussar als petits, molt petits, aneguets sota l’atenta mirada de la seva mare ha estat un espectacle digne de recordar. Una exhibició distreta, gratuïta i, el que és més important, alliçonadora.
Hem passejat una horeta pels camins del parc, hem vist per fora el majestuós palau, seu de la Unió pel Mediterrani i de tres museus i quan ha començat a arribar la gent nosaltres hem enfilat cap a casa.
He gaudit d’un gran diumenge al matí, en ple barri de les Corts. M’agraden els jardins del Palau de Pedralbes. M’agrada Barcelona!
Preciosa foto,Lindos jardines.Barcelona es guapa
ResponElimina