L’empresa SEAT, sí aquella que cada dos per tres rep ajudes milionàries del govern per tal que no es tanqui i continuï la producció de cotxes, aquella que ja s’ha acollit a vàries ERE en els darrers anys, aquella que a l’última dècada ha reestructurat la plantilla, aquella que ha despatxat i prejubilat a centenars i centenars de treballadors i treballadores, ha fet un pas més per afavorir el “magnífic” ambient laboral que es viu al nostre país.
Seat ha decidit reduir, un cop més, en 330 persones la plantilla. Aquesta vegada la mesura afectarà a directius i comandaments entremitjos. Les previsions de l’empresa són que un mica més de la meitat dels afectats (130) seran majors de 58 anys i s’acolliran a prejubilacions, la resta es negociarà de forma individualitzada mitjançant indemnitzacions.
Els sindicats del comitè d’empresa s’han oposat a la mesura i la consideren una purga. En canvi l’empresa al•lega en el seu favor que els afectats tenen una baixa productivitat, que remen a contracorrent i el seu poc compromís amb l’esperit guanyador de l’empresa. Seat es compromet a fer 150 contractes nous. El resultat serà el de sempre. Els treballadors i treballadores passaran, els agradi o no, per l’adreçador: més “seniors” a l’atur, persones que per la seva edat difícilment tindran bones perspectives de trobar feina, sobretot en època de crisi. A canvi 150 contractats nous, amb sous més baixos. Qui guanya? Només l’empresa.
Però, probablement, els acomiadats de la SEAT seran uns privilegiats, cobraran indemnitzacions i seran prejubilats, tindran el futur més o menys assegurat. El que em preocupa és que aquest fet no només passa a la SEAT, és el pa nostre de cada dia a milers d’empreses del país. Despatxar antics -i vells- treballadors per substituir-los per joves que cobren molt menys.
La societat s’està equivocant, està permetent que gent amb capacitat, que ho ha donat tot pels demés, sigui foragitada del món laboral. Paradoxalment mentre es parla d’allargar l’edat de jubilació, s’aparten als “vells” de les empreses. Com es menja això?
Aviat, si la cosa segueix així, tindrem un exercit de persones inactives, majors de 60 anys, amb molta vida per davant, amb la sensació de ser un destorb social. Potser als dirigents de la SEAT, i d’altres empreses, els agradaria que l’argument de la vella pel•lícula de ciència ficció que a Espanya es va estrenar amb el títol “Cuando el destino nos alcance” (i en versió original es deia “Soylent Green”) es fes realitat. Al film, en un món futurista i superpoblat, el govern “recollia” als humans inservibles i no productius (malats i/o vells) i els portava a un centre on -d’una manera molt digna- els facilitava la mort.
Per cert, a la pel•lícula de les restes humanes en feien galetes -Soylent Green- que repartien entre la població per a la seva alimentació però això ja és una altra història i més val no donar gaires idees.
Seat ha decidit reduir, un cop més, en 330 persones la plantilla. Aquesta vegada la mesura afectarà a directius i comandaments entremitjos. Les previsions de l’empresa són que un mica més de la meitat dels afectats (130) seran majors de 58 anys i s’acolliran a prejubilacions, la resta es negociarà de forma individualitzada mitjançant indemnitzacions.
Els sindicats del comitè d’empresa s’han oposat a la mesura i la consideren una purga. En canvi l’empresa al•lega en el seu favor que els afectats tenen una baixa productivitat, que remen a contracorrent i el seu poc compromís amb l’esperit guanyador de l’empresa. Seat es compromet a fer 150 contractes nous. El resultat serà el de sempre. Els treballadors i treballadores passaran, els agradi o no, per l’adreçador: més “seniors” a l’atur, persones que per la seva edat difícilment tindran bones perspectives de trobar feina, sobretot en època de crisi. A canvi 150 contractats nous, amb sous més baixos. Qui guanya? Només l’empresa.
Però, probablement, els acomiadats de la SEAT seran uns privilegiats, cobraran indemnitzacions i seran prejubilats, tindran el futur més o menys assegurat. El que em preocupa és que aquest fet no només passa a la SEAT, és el pa nostre de cada dia a milers d’empreses del país. Despatxar antics -i vells- treballadors per substituir-los per joves que cobren molt menys.
La societat s’està equivocant, està permetent que gent amb capacitat, que ho ha donat tot pels demés, sigui foragitada del món laboral. Paradoxalment mentre es parla d’allargar l’edat de jubilació, s’aparten als “vells” de les empreses. Com es menja això?
Aviat, si la cosa segueix així, tindrem un exercit de persones inactives, majors de 60 anys, amb molta vida per davant, amb la sensació de ser un destorb social. Potser als dirigents de la SEAT, i d’altres empreses, els agradaria que l’argument de la vella pel•lícula de ciència ficció que a Espanya es va estrenar amb el títol “Cuando el destino nos alcance” (i en versió original es deia “Soylent Green”) es fes realitat. Al film, en un món futurista i superpoblat, el govern “recollia” als humans inservibles i no productius (malats i/o vells) i els portava a un centre on -d’una manera molt digna- els facilitava la mort.
Per cert, a la pel•lícula de les restes humanes en feien galetes -Soylent Green- que repartien entre la població per a la seva alimentació però això ja és una altra història i més val no donar gaires idees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada