dimecres, 16 de setembre de 2009

Medicina contra la crisi




No tinc dades de cap estudi per afirmar-ho però tinc la certesa, certesa que em donen molts anys de viure entre les persones, que quan hi ha crisi la gent està més trista. Caldria afegir i aclarir que la crisi pot ser general o particular, que pot ser real o fictícia, que pot ser exagerada o minimitzada. La sensació de crisi, sigui del tipus que sigui, crea una corrent de pessimisme que, si no s’atura, va creant més pessimisme i desesperació. Només es veuen les coses que surten malament, les dolentes. Es produeix un efecte contagi i tot es veu cada vegada més negre. La crisi és depressiva.

Amb la crisi no tothom hi perd, casualitat o no de sobte apareix una nova grip, pandèmia diuen. Els mitjans de comunicació tenen notícies per vendre. Les multinacionals, oblidant-se com sempre de les necessitat mèdiques del tercer món, inflen el possible perill, provoquen la producció en massa de vacunes de dubtosa eficàcia i necessitat. Com sempre guanyaran molts diners, estan segures que el primer món farà cua per comprar.

La crisi actual és una crisi cíclica de model, s’ha estirat més el braç que la màniga i això sempre té un preu. Com sempre paguen justos per pecadors; per dissimular es sacrifica algun cap gros (Madoff) però en general qui rep més són els assalariats, les dones i els joves.

Des de l’esquerra és complicat torejar els efectes de la crisi. Els governs d’esquerra no juguen en camp propi, les regles del joc capitalista fa temps que estan escrites i no els afavoreixen. Les mesures a prendre no estan clares, i siguin les que siguin no acontentaran a tots. Caldrà deixar fer als entesos i esperar que el vent bufi de cara. Els ciutadans haurem de donar un vot de confiança.

Però el que sí poden fer el governs d’esquerra, el que han de fer els governs d’esquerra és fer tornar l’esperança al poble. Fàcil de dir, direu. Cert, però crec que sovint el que la gent espera dels seus governats és que actuïn com ells mateixos actuarien. No sospiren per grans coses però sí necessiten sinceritat, no volen sentir-se manipulats. Remeis contra la crisi? Jo no en tinc, però el que n’estic segur que el que cal primer de tot és tornar la confiança al poble, que els governs recuperin la seva credibilitat.

I per recuperar la credibilitat, la credibilitat d’un govern d’esquerres, el que cal és dir sempre la veritat, defensar a capa i espasa els valors, els valors de sempre, els valors de l’esquerra, els valors dels socialistes: llibertat, igualtat, solidaritat,... i denunciar, ara més que mai, qualsevol retallada dels drets de les persones.

El que vol la gent, el que volem, no és gaire. No volem grans obres, més que res el que necessitem son els gestos de complicitat imprescindibles per seguir endavant. El govern que defensi els valors de sempre es posarà la gent a la butxaca. M’escoltarà algú?

3 comentaris:

  1. Efectiivament, la crisi és depresiva, per això, quan ens posem tristos diem que estem en crisi i avui jo, a més estic, refredat.

    ResponElimina
  2. Evidentment és una crisi de model i si no canviem el model tornarà a repetir-se, però com tu ben dius els governs d'esquerre (si cap ho és) juguen en terreny contrari, i és que no són els governs els que han de canviar les regles de joc, és la gent, com sempre la que ha de donar els grans passos, com sempre... com sempre al llarg de la història. A mi no em serveix de res l'esperança, no vull que els governs em donin esperança ni vull tenir esperança i credibilitat cap els polítics. Quan s'ha perdut la credibilitat, quan s'està contra els que ens manen és quan la gent es mobilitza, igual que ha passat en totes les dictadures. Quan els governs d'esquerra suau li donen una pastilleta al poble perquè descansi, és quan no passa res, el poble s'adorm i tot continua igual que sempre. No, no és el meu camí aquest. Salutacions, company

    ResponElimina
  3. Ciertamente sin la crisis estaríamos todos menos quemados y más optimistas. Pero esto estaba cantado, aunque no fueramos consciente de que efuera tan inminente ni de estas dimensiones.
    Tú lo has dicho, lo que espera la gente de sus gobernantes es que les digan la verdad, porque esa desconfianza que se instala en nosotros cuando hay decepciones gordas, es difícil de superar. También es cierto que hay crisis de modelo y muchos vemos que hay que cambiarlo, pero después está que la gente se resiste a los cambios, por más que de boquilla lo digan muchos, porque lo desconocido da miedo. Ya dice el dicho que más vale malo conocido que bueno por conocer. NO es que yo crea eso, es que lo cree el común denominador. ¿Si alguien te escucha? Si, los que venimos a tu blog y poco más, pero seguramente no los que tendrían que hacerlo (Y no sabes como me gustaría equivocarme) Enric, nadie quiere ponerle el cascabel al gato. Quizá haga falta un cambio con un gobierno nefasto, que haga que la gente no se levante del asiento sólo para recibir al Barça. Quizá el pueblo reaccione, las moscas cojoneras demuestren que no tienen la más mínima propuesta, y salgamos de nuestro letargo y como bien dice JOrdi Gomara despertemos y empecemos a movilizarnos de verdad ¡todos! Y no sólo unos cuantos.

    ResponElimina