dissabte, 19 de setembre de 2009

Els Bastards d’en Tarantino




El diumenge és l’aniversari del meu fill gran i com jo estaré tot el dia a festa de la Rosa, li vam proposar anar a sopar el divendres per celebrar-lo plegats. Un ràpid canvi d’impressions i la proposta de sopar es va transformar en una anada al cine a veure l’estrena d’ “Inglorious basterds” d’en Tarantino.

No sóc gens cinèfil, no vaig al cine sovint, gairebé no hi vaig. Darrerament em costa sortir i “pagar” per veure una pel·lícula, prefereixo veure-la a casa còmodament assegut al meu sofà. Però un dia és un dia, m’agrada el Tarantino i sortir amb la família de tant en tant es bo.

Parlem de la peli. Entretinguda, no es fa pesada i això que és molt llarga (passa e les dues hores), tarantiniana, violenta, influències dels western, bandes sonores d’altres films... però està a anys llum per arribar a la sola de la sabata de Kill Bill.

He llegit algun comentari, he arribat a una conclusió: els crítics han de justificar el sou i son capaços de escriure les teories més dispars d’una disbaratada pel·lícula bèl·lica inspirada en les pelis d’indis de sempre.

Acabo amb dues afirmacions, la primera: em sorprèn el sentit de l’humor del públic, no entenc com es pot riure amb la mort aliena, amb el patiment d’una persona. La segona: si alguna vegada torno al cine i em trobo a la noia que tenia al davant i que no va parar de moure’s en tota l’estona sóc capaç de fer un disbarat, renoi que pesada que era, em va amargar la peli.

1 comentari:

  1. Io non capisco come il dolore si verifica una risata. L'ultimo il mondo non è carino, né divertente. Germania nazista lasciato tracce forti che non far ridere. Penso che sia l'aspetto che ha visto il film

    ResponElimina