diumenge, 13 de setembre de 2009

El meu fill americà

Ara ja fa un mes que el meu fill Nil (15) va marxar cap a Westport, Indiana al país de l’Obama a estudiar l’equivalent a 4rt d’ESO. El fet de la seva marxa ha estat llargament meditat i el seu gran interès en conèixer una altre manera de viure ens va fer donar el pas.
Realment separar-te voluntàriament del teu fill durant 10 mesos no és gens fàcil,trobes a faltar o canvien moltes coses: passar pes davant de la seva habitació i veure la postra sempre tancada, tenir l’ordinador gairebé sempre a la meva disposició, no haver de negociar la utilització de la tele per la play, cap discrepància a l’hora de sopar, l’absència de les típiques, i necessàries, baralles d’adolescent...

Però si ho racionalitzes la separació és bona. Ell està on ha volgut anar, tornarà amb una llengua apresa per sempre, tornarà amb moltes experiències noves, algunes que a Barcelona mai tindria, coneixerà una cultura molt diferent. A més la distància, amb Internet no és tanta, sempre que ell vol ens podem comunicar. El Messenger és una bona eina el Facebook també. Llàstima de la diferència horària de 6 hores i sovint es difícil coincidir en horaris de lleure. Als pares ens agradaria saber molt més del que fa, no per controlar si no per saber que tot rutlla, que és feliç. Sembla que sí, sembla que s’ho passa bé, sembla que s’ha integrat, sembla ja un petit “hoosier”.

Podria parlar de moltes coses que està fent; viu a un poble, Westport, de només 1010 habitants -no deixeu de mirar les fotos de la web-. La casa de la seva família d’acolliment està a la carretera del comtat, tot el que fan ho han de fer desplaçant-se amb cotxe. Viu a una zona agrícola, a Indiana, al Middle West americà, i si no és l’Amèrica profunda poc se’n hi falta. La seva escola és petita, tothom el coneix. Ja el conviden a festes, ha anat fins i tot a un casament, (teniu una foto amb el nuvis). Per anar al casament li han deixat unes sabates (ell no en té només porta bambes). Ha anat a pescar i ja ha fet alguna barbacoa.


S’ha apuntat a l’equip de futbol americà, per ell el tema no és nou. A casa seguim la NFL des de fa temps, se’n sap les regles i això l’afavoreix. Ser de l’equip de l’escola t’obra moltes portes, però no és gratis: té entrenament cada dia de 4 a 6, diu que acaba planxat.
En fi, està fent el que volia: la vida d’un jove a l’Amèrica rural, com a les pel·lícules.

1 comentari:

  1. Vos fel.licite a tota la familia, ja m'agradaria poder enviar el meu fill quan arribe l'hora; ara per ara no m'imagine el que pot ser ser-hi 10 messos separats (te 8 anys aleshores) pero com dic, ja m'agradaria que em posses a l'apret de tindre que estalviar per poder eniar ho.
    Fare un seguiment del Llorens imaginant que es el meu fill, a vore que passa.
    De qualsevol manera, felicitats na vegada mes.

    Jesus.

    ResponElimina