dimecres, 18 de maig de 2011

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya


Ja era hora! Alguna cosa es mou. Aquests dies estan passant coses noves, sembla que les possibles mostres de rebel•lia -legítima i lògica- davant d’una situació indigna d’una part de la població estan aflorant. A les principals places de moltes capitals espanyoles es concentren i acampen centenars, en alguns casos milers, de joves i no tan joves. No és senzill desxifrar, i menys en quatre ratlles i sense cap mena de perspectiva, què és el que volen i quines són les seves demandes.

En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria més motivat que fa unes setmanes.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya.

Però no tinc l’edat del meu fill i no estic a la plaça Catalunya.

No estic a la plaça Catalunya perquè jo sí que crec en el sistema de partits, perquè sé - i la història així ho certifica- que quan no funcionen els partits les dictadures campen sense control. Això no vol dir que no cregui que cal remodelar, rectificar, millorar el sistema de partits, i el meu partit -el socialista- ha de ser el primer.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que per substituir un sistema cal tenir un recanvi, i , de moment, ningú ha plantejat res d’una manera possibilista. Això no vol dir que no cregui que el sistema sigui injust, o que no s’hagin de millorar els controls democràtics, o que no s’hagin de prioritzar els guanys socials davant dels econòmics.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que atacar el sistema sense presentar alternativa és fer el joc a aquells qui de veritat prenen les grans decisions. Sense la vigilància democràtica el “poder” ho té més fàcil per manipular. Això no vol dir que no estigui perquè es desemmascarin aquells poders financers que ens han portat a l’atzucac actual.

No estic a la plaça Catalunya perquè crec que la representació via eleccions és, al menys de moment, el sistema més democràtic. I no només m’ho crec sinó que lluito, i continuaré lluitant, per poder fer-ho quan sigui necessari.

I com que no estic a la plaça Catalunya, però crec que calen millores socials, que cal afavorir les persones davant del capital, el proper diumenge 22 de maig aniré a votar per Jordi Hereu, una persona que com a alcalde de Barcelona no ha permès que l’ajuntament deixés d’invertir –i sense retallades— en mesures socials i ha contribuït a suavitzar el cop de la crisi en les persones i les famílies de Barcelona.

No renuncio als meus ideals i per això voto per Jordi Hereu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada