Històries imperfectes (1). El cas del pare que tocava a la seva filla

Aquesta història està protagonitzada per una nena, la seva germana, el seu pare , un fiscal, un amic del pare i uns magistrats.

Segons l’agència EFE, i recollint per diferents mitjans de comunicació, l’audiència de Sevilla ha condemnat a 45 mesos de presó (30.000 euros d’indemnització i 8 anys sense acostar-s’hi) a un pare que va abusar sexualment de la seva filla des dels 3 als 12 anys. S’ha considerat provat que el pare “sotmetia en diverses ocasions a tocaments a les zones genitals durant les nits aprofitant que la mare de la nena estava absent perquè treballava al torn nocturn.” El que no s’ha considerat provat és que es realitzés una “violència o intimidació específica” més enllà d’imposar aquestes relacions (això no és violència?).

La mateixa sentència absol al processat, per manca de proves, dels mateixos abusos contra una altra filla, així com a un amic per qui el fiscal va sol·licitar 9 anys per gravar els suposats abusos en vídeo.

La història és tràgica. La nena, o millor dit les nenes, recordaran els fets durant tota la seva vida, amb tota probabilitat quedaran estigmatitzades. La sentència absol al processat d’un delicte d’agressió sexual (amb demanda de 15 anys per part del fiscal) perquè la nena no va relatar al judici “una violència o intimidació específiques”, sembla que amb la frase que el pare li deia amb reiteració a la nena petita “ si ho expliques a la mare, us mataré a totes dues” no és prou violenta ni intimidadora . La història és tràgica perquè d’aquí quatre dies el pare ja estarà al carrer, perquè els magistrats segueixen sent magistrats, perquè les úniques persones innocents d’aquesta història són les úniques que no dormen. Segur que el pare pensa que tenia dret a fer el que feia, segur que el magistrats creuen que han fet ben fet, segur que han cobert l’expedient, però han fet justícia?