La necessitat de saber la direcció, el camí, ha estat una constant a la història de l’ésser humà. La posició del sol o dels estels ha servit de guia durant milers i milers d’anys. La brúixola, una invent antic però relativament modern dins de la història de la humanitat, ha estat durant segles l’etern acompanyant de qualsevol viatger.
Pels que han crescut amb el GPS incorporat al cotxe o al mòbil, pot ser que tinguin la brúixola pràcticament en desús o fins i tot els hi sigui desconeguda la seva utilitat. Pels que ho ignoren només cal accedir a la vikipèdia per saber que “la brúixola o búixola és un aparell de mesura i de navegació que serveix per determinar qualsevol direcció de la superfície terrestre”.
El llenguatge popular ha incorporat la paraula per utilitzar-la en múltiples frases fetes que la fan servir per determinar situacions d’indefinició. “Ha perdut la brúixola” o “ha perdut el nord” són expressions que defineixen clarament un estat d’una persona despistada, sense una ubicació clara.
També en política s’utilitza el símil de la brúixola, les organitzacions tenen unes fites i cal seguir un traçat per tal d’aconseguir-les. Quan es diu que un partit ha perdut la brúixola significa que no sap on és, que va donant pals de cec. Sovint circumstàncies alienes –imprevistos, crisi, atemptats...- poden fer que camí no sigui tan dret com es voldria i això implica haver de fer marrades. Altres vegades son els propis errors els que porten al desconcert i, en algunes ocasions, els legítims paranys que posen els contraris són els que fan desviar de la ruta.
Als socialistes catalans, i s’ha de demostrat en les darrers eleccions al Parlament, no ens ha funcionat la brúixola. Per una banda la crisi internacional no afavoreix a la situació general, per altra són molts els errors que s’han comés -no els enumeraré però el propi president Montilla els ha reconegut- i finalment hem caigut a la trampa de l’adversari que ens ha fet trepitjar per un terreny on no estem gens segurs.
I seguint amb la metàfora, hem tingut anys de tempesta i l’electorat ens ha fet pagar els canvis de timó inesperats, la indefinició, i així part del tradicional vot socialista aquest cop ens ha abandonat. Ens esperen uns temps de reflexions profundes però la solució, crec, és ben senzilla: cal retornar al camí original, al bo. Si és necessari a partir d’ara els socialistes arraconarem la vella brúixola i utilitzarem el GPS, però retrobarem el camí; aquell vell camí que es va començar a traçar durant la dictadura franquista i que es va inaugurar al juliol de 1978 amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Un camí amb un objectiu comú: un partit que propugni una societat solidària, un partit de dones i homes amb ple respecte a les creences personals, un partit on es lluiti pels drets de les persones, un partit on es defensi als més desvalguts, un partit on la igualtat sigui bandera, un partit arrelat a la realitat de Catalunya i alhora implicat fraternalment i solidària amb la resta d’Espanya, un partit internacionalista, un partit... Un partit que tingui, no dues, si no tantes ànimes com totes i tots els militants i simpatitzants que en formen part.
En definitiva un partit socialista modern.
Pels que han crescut amb el GPS incorporat al cotxe o al mòbil, pot ser que tinguin la brúixola pràcticament en desús o fins i tot els hi sigui desconeguda la seva utilitat. Pels que ho ignoren només cal accedir a la vikipèdia per saber que “la brúixola o búixola és un aparell de mesura i de navegació que serveix per determinar qualsevol direcció de la superfície terrestre”.
El llenguatge popular ha incorporat la paraula per utilitzar-la en múltiples frases fetes que la fan servir per determinar situacions d’indefinició. “Ha perdut la brúixola” o “ha perdut el nord” són expressions que defineixen clarament un estat d’una persona despistada, sense una ubicació clara.
També en política s’utilitza el símil de la brúixola, les organitzacions tenen unes fites i cal seguir un traçat per tal d’aconseguir-les. Quan es diu que un partit ha perdut la brúixola significa que no sap on és, que va donant pals de cec. Sovint circumstàncies alienes –imprevistos, crisi, atemptats...- poden fer que camí no sigui tan dret com es voldria i això implica haver de fer marrades. Altres vegades son els propis errors els que porten al desconcert i, en algunes ocasions, els legítims paranys que posen els contraris són els que fan desviar de la ruta.
Als socialistes catalans, i s’ha de demostrat en les darrers eleccions al Parlament, no ens ha funcionat la brúixola. Per una banda la crisi internacional no afavoreix a la situació general, per altra són molts els errors que s’han comés -no els enumeraré però el propi president Montilla els ha reconegut- i finalment hem caigut a la trampa de l’adversari que ens ha fet trepitjar per un terreny on no estem gens segurs.
I seguint amb la metàfora, hem tingut anys de tempesta i l’electorat ens ha fet pagar els canvis de timó inesperats, la indefinició, i així part del tradicional vot socialista aquest cop ens ha abandonat. Ens esperen uns temps de reflexions profundes però la solució, crec, és ben senzilla: cal retornar al camí original, al bo. Si és necessari a partir d’ara els socialistes arraconarem la vella brúixola i utilitzarem el GPS, però retrobarem el camí; aquell vell camí que es va començar a traçar durant la dictadura franquista i que es va inaugurar al juliol de 1978 amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Un camí amb un objectiu comú: un partit que propugni una societat solidària, un partit de dones i homes amb ple respecte a les creences personals, un partit on es lluiti pels drets de les persones, un partit on es defensi als més desvalguts, un partit on la igualtat sigui bandera, un partit arrelat a la realitat de Catalunya i alhora implicat fraternalment i solidària amb la resta d’Espanya, un partit internacionalista, un partit... Un partit que tingui, no dues, si no tantes ànimes com totes i tots els militants i simpatitzants que en formen part.
En definitiva un partit socialista modern.
La comparació entre brúixola i GPS és molt encertada. Al Segle XVIII els científics varen marcar l'Equador en una posició, que amb el GPS es va corregir de 25 metres. Vaig poder comprovar-ho aquesta primavera. És una petita distància però cal.
ResponEliminaLes persones poden pensar en tornar al orígens, però les organitzacions mai. La societat canvia i les seves necessitats, i l'entorn, les circumstàncies, etc.. també.
Després de la desfeta d'aquestes eleccions, cal entendre que hi ha dessintonia amb les inquietuds del poble i, crec que cal més del que has dit.
A més, has omes la dicotomia PSOE / PSC que també s'ha fet palesa en els posicionaments dis del partit respecte als problemes que han estat candents els darrers mesos.
Crec que cal més que un GPS, cal quasi bé un vaixell nou i un capità amb lideratge. Si no s'ataca el problema amb realisme, les batacades poden seguir enfonsant aquest vaixell.
Per començar cal replantejar-se la candidatura a les properes municipals a Barcelona. Les xifres diuen que Hereu punxarà i força. Encara que agradi al partit, la gent no el vol. No es pot fer el sord davant del que diu la gent.
Ah, i per cert, amb tot el daltabaix del primer govern tripartit, en Maragall va deixar a en Montilla un capital electoral que aquest s'ha polit en 3 anys i mig. Caldria restituir els valors d'en Maragall, potser aquest sigui un bon camí. Cal un nou encaix amb Espanya i un nou encaix del PSC dins del PSOE, una visió més coratjosa i valenta (i d'esquerres) davant dels problemes socials, econòmics i de sostebibilitat, etc. Hi ha força feina.
He contestat al teu raonament del dia 29 abans de llegir el de avui i hem refermo en que he escrit,el company "netgreen" sembla que está en una órbita molt propera a la meva, estem d'acord, hi ha força feina.
ResponEliminaPep Torres
Ei! Enric,comparteixo algunes de les teves refelxion, ara també és temps d'elvar altres veus, et convido a llegir el meu nou post "Generació@2pol.cat La simbiòsi entre dues ànimes"
ResponEliminamantinguem la conversa activa. ptons! María