Una petita i breu però intensa picabaralla al twitter sobre el català m’obliga moralment i política a escriure quatre ratlles. Més que ratlles són afirmacions del que penso de com s’ha de tractar al català i en general a qualsevulla llengua minoritària i per tant en perill.
D’entrada hem de tenir present que apart de l’anglès i el xinés, i en menor grau el castellà –alguns, la majoria, fora de Catalunya l’hi diuen español- el rus, el japonès i algun altra llengua privilegiada la resta són minoritàries, molt minoritàries, algunes gairebé a punt de l’extinció. Però no per minoritàries han de ser menystingudes. El català, la meva llengua materna i vehicular, la que empro i empraré per comunicar-me amb les persones que més estimo, n’és una d’elles.
Mai farem prou, mai lluitarem prou en la defensa de llengua catalana, però aquesta lluita ferotge del dia contra l’oblit i la desaparició no ens ha de fer perdre el nord i oblidar l’objectiu de qualsevol llenguatge: comunicar-se el més fàcilment possible amb els demés.
I és aquesta necessitat de comunicació la que ens ha de fer ser més permissius. És la que ens ha facilitar l’acceptació de les modificacions que els nous temps ens aporten. És la que ens ha de fer receptius a neologismes. I, també , és la que ens ha de fer més tolerants a l’hora de consentir la lenta introducció de noves paraules en el vocabulari comú.
Dit tot això, negar la “catalanitat” a paraules que s’usen amb normalitat a la nostra societat per molt que no estiguin escrites negra sobre blanc als diccionaris o, més encara, reconegudes pel Institut d’Estudis Catalans és una bestiesa monumental. Sortosament el llenguatge del poble, el català real, sempre va per davant del català oficial dels lingüistes.
Per acabar, crec que fer el “purista” amb actituds de retret l’únic que aconsegueix es separar més que unir. Si a més aquest retrets venen d’aquells arribats a darrera hora que l’ únic que han fet a la seva vida és tacar la senyera de blau el que es fa és crear enemics.
D’entrada hem de tenir present que apart de l’anglès i el xinés, i en menor grau el castellà –alguns, la majoria, fora de Catalunya l’hi diuen español- el rus, el japonès i algun altra llengua privilegiada la resta són minoritàries, molt minoritàries, algunes gairebé a punt de l’extinció. Però no per minoritàries han de ser menystingudes. El català, la meva llengua materna i vehicular, la que empro i empraré per comunicar-me amb les persones que més estimo, n’és una d’elles.
Mai farem prou, mai lluitarem prou en la defensa de llengua catalana, però aquesta lluita ferotge del dia contra l’oblit i la desaparició no ens ha de fer perdre el nord i oblidar l’objectiu de qualsevol llenguatge: comunicar-se el més fàcilment possible amb els demés.
I és aquesta necessitat de comunicació la que ens ha de fer ser més permissius. És la que ens ha facilitar l’acceptació de les modificacions que els nous temps ens aporten. És la que ens ha de fer receptius a neologismes. I, també , és la que ens ha de fer més tolerants a l’hora de consentir la lenta introducció de noves paraules en el vocabulari comú.
Dit tot això, negar la “catalanitat” a paraules que s’usen amb normalitat a la nostra societat per molt que no estiguin escrites negra sobre blanc als diccionaris o, més encara, reconegudes pel Institut d’Estudis Catalans és una bestiesa monumental. Sortosament el llenguatge del poble, el català real, sempre va per davant del català oficial dels lingüistes.
Per acabar, crec que fer el “purista” amb actituds de retret l’únic que aconsegueix es separar més que unir. Si a més aquest retrets venen d’aquells arribats a darrera hora que l’ únic que han fet a la seva vida és tacar la senyera de blau el que es fa és crear enemics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada