dilluns, 21 de desembre de 2009

Els dracs del Zoo de Barcelona


Feia temps que no anava al zoo. Des de que els meus fills van decidir, erròniament, que ja eren “massa grans”i vam donar-nos de baixa, molt a contracor meu, del Zoo Club. La veritat és que el Zoo de Barcelona sempre m’ha agradat, forma una part molt important de la meva vida. Ja de petit m’hi portaven , com a mínim una vegada la mes, els meus pares: em coneixa tots els racons, els noms de tost els animals, les seves costums.... Amb els anys vaig deixar d’anar-hi tant sovint, però vaig retornar-hi amb alegria i continuïtat per acompanyar, gairebé quinzenalment, als meus fills. Quantes estones bones hi he passat, quantes coses he après.

Avui he tingut, aprofitant la inauguració de les instal•lacions de les mones de Barbaria, l’oportunitat de tornar al recinte de la Ciutadella. No podia haver triar un dia pitjor, feia fred i plovia força. I aquest fet, la pluja i el fred, m’ha recordat una visita sota un gran diluvi que vaig fer amb la família al Zoo de Madrid expressament per veure el drac de Komodo. Era aquella època en que el dinosaures estaven molt de moda, jo els havia explicat al meus fills les característiques principals del drac de Komodo, el darrer gran llangardaix terrestre vivent. Així, doncs durant uns dies de vacances a Madrid, malgrat la pluja torrencial, ens vam desplaçar cap al Zoo per veure l’únic exemplar que es podia veure a Espanya. El zoo estava desert, tots els animals als seus caus a recer de la pluja, nosaltres mullats fins els ossos buscant al Drac, cap senyal , ni un gat per preguntar. Finalment va ser un empleat del zoo que ens donar la “terrible” notícia: el drac feia anys que era mort!

Sabia que el Zoo de Barcelona tenia uns dracs de Komodo, no recordo quan van arribar, potser fa tres o quatre anys –però no n’estic gaire segur, els temps vola-. Avui amb el zoo desert per la pluja (com a Madrid) he buscat als monstres de Komodo. No he trigat gaire en trobar-los, està ben senyalitzat. Realment són impressionants, ja no són aquells llangardaixos jovenets, aquelles sargantanes grans, que recordava de les fotos publicades a la premsa quan van arribar. Ara ja son uns joves amb un volum considerable, suposo que encara han de créixer una mica, però ja impressionen. Ha valgut la pena aguantar la pluja i el fred.

Per cert s’està construint una gran zona pels dracs de 1400 metres quadrats que reproduirà l’hàbitat de les illes d’Indonèsia. Quan la inaugurin de ben segur que l'aniré a veure.

Ah, de les mones de Barbaria ja en parlaré un altre dia, és un tema interessant i una fructífera col•laboració entre el Zoo i Depana que mereix un comentari específic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada