divendres, 11 de desembre de 2009

Casa meva



Posar-se les sabatilles, seure al sofà, relaxar-se, deixar-se anar són coses que només es poden fer a la pròpia llar. Ni a casa dels millors amics, ni a cal sogre tinc la possibilitat, la llibertat i , sobretot, les ganes de fer-ho. Aquella sensació de benestar, de perfecció només la sento a casa; envoltat del meus, al meu forat.

Des de petit sento Barcelona com a casa meva. Quan els diumenges al vespre tornàvem de Riudoms, tot amuntegats en el 600 del meu pare, desprès d’hores inacabables de caravana només se’m canviava l’humor quan s’albirava la ciutat. Barcelona em posava a to, tornava a ser a casa. Encara ara, que sóc granadet, quan fa dies que no sóc a la ciutat, tot i que m’ho estigui passant molt bé, l’enyoro, la trobo a faltar.

Escric tot això perquè avui he tornat a sentir la sensació de confort, d'acolliment. He rebut juntament amb la revista d’informació municipal, una felicitació de l’alcalde Jordi Hereu. La veritat és que m’ha impressionat, una foto magnífica del capvespre barceloní vist des del mar. Una imatge que m’ha posat la pell de gallina. Què n’és de bonica Barcelona! Què bonica és casa meva!

3 comentaris:

  1. Hola Enric: el retorn amb el 600 tambe el tinc. I d'adolescent "retornar" a la casa barcelonina de tots els amics amb les festes del setembre !!!on trobar-nos divertir-nos i retrobar-nos amb musica i ganes de pasar-ho be.
    Carme

    ResponElimina
  2. Si, a tmí también me ocurre. La foto es hermosísima!

    ResponElimina