L’actriu porno, el cowboy, el rocker i la Díez. Contra la banalització de la política.

Abans d’entrar en matèria m’agradaria que quedi clara la meva postura: el dret a qualsevol persona a participar en política es inalienable, tothom té dret a escollir i a ser escollit. És important pel bon funcionament del sistema democràtic que l’accés a la política no tingui cap mena de restricció. Acceptant aquesta premissa caldria afegir que de la mateixa manera també tothom té el dret a criticar l’idonietat de les propostes i dels candidats presentats. Faig la reflexió per tal que quedi molt clara la meva posició. En principi no estic en contra de ningú, ni de cap proposta, estic a favor de la democràcia i la participació de tothom en política.

Ahir gaudint d’un dels meus darrers vicis, el remenar per la xarxa, vaig llegir la notícia que en Robert Buck, més conegut com en "Naked Cowboy" es presenta com a candidat a l’alcaldia de Nova York. Buck vindria a ser l’equivalent novaiorquès a les estàtues de la Rambla, és el personatge que a Times Square presta la va imatge per tal que els turistes se’n facin una foto. Una breu ullada a les seves propostes ens reafirma que l’únic que desitja el personatge es protagonisme, ganes de destacar. El seu programa, per surrealista, recorda el d’en Ariel Santamaria el rocker cap de llista de la Cori, on entre altres proposava un "follòdrom". L’Ariel va sortir regidor, legítimament, amb el vots de 1831 reusencs. Té alguna proposta realista i coherent, però fonamentalment el que fa és de mosca collonera de l’equip de govern. Tan l’un com l’altre , l’Ariel i el Cowboy, volen recollir, i potser recullen, part de l’electorat desencantat, juguen a divertir-se en un món on s’hi juga molt. Creen confusió, distorsionen la realitat, diuen que porten frescor i el que fan es aprofundir la separació de la població amb la política. Desencisen, fomenten el desencís. Juguen amb paraules fàcils. Els seus plantejaments, més a la vora d’un monòleg del club de la comèdia que de la vida real, poden arrencar somriures però no solucionen els problemes de la població. Banalitzen la política.

Però aquets no son els únics casos. Recordem a la Cicciolina, l’actriu porno, o més actualment l’intent de Berlusconi de posar models a les llistes europees. Anem una mica més enllà. L’aparició de Ciutadans/Ciudadanos a Catalunya, n’és una altre mostra. No es pot crear un partit amb només un denominador comú, en aquest cas la llengua i el nacionalisme espanyol. A l’hora de la veritat, tal i com s’ha demostrat, s’han de tenir més idees, s’ha de saber opinar i prendre postures en tot. No es pot ser de dretes i d’esquerres alhora. Ciutadans, al cap de tres anys està explotant, aviat no en quedarà rastre. Alguns del seus afiliats s’estan passant a l’UPD, el que tothom coneix pel partit de la Rosa Díez. (Un partit d’una persona? Com es menja?). UPD és un partit nascut de desarrelats, de trànsfugues. Ningú sap que pensa sobre temes importants: avortament?, nuclears?, defensa?, Europa?, crisi? Només en tenim una cosa clara estan contra el terrorisme, a favor l’idioma castellà i de la indivisibilitat d’Espanya, la resta “no sabe,no contesta”. Si cal ho repetiré mil vegades: no es pot ser de dretes i d’esquerres alhora. Qui ho diu, qui ho sustenta fa el joc a la dreta, com el cowboy, com el rocker, com la Rosa Díez.