La revolució dels clavells, la meva revolució

Ahir va fer 35 anys de la revolució portuguesa. La revolució dels clavells que va acabar amb la dictadura de Marcelo Caetano, l’hereu de Salazar mort al 1970. Aquell 24 d’abril de 1974 la cançó d’en José Afonso “Grándola, vila morena” emesa per la ràdio va ser el senyal per que les capes intermèdies de l’exèrcit, que recollien el descontent del poble portuguès, sortissin al carrer i posessin fi a la dictadura més longeva d’Europa. En pocs minuts, en hores, el poble es va posar al seu costat tot regalant clavells (la flor de temporada) als soldats.

La situació econòmica a Portugal era desesperada. L’exèrcit lluitava sense recursos a les colònies, els joves morien en guerres sense sentit a Moçambic, Angola o Guinea. Les desigualtats socials eren brutals, l’explotació dels latifundis escandalosa. La pressió policial irrespirable.

La fi del règim salazarista va suposar la independència de les colònies, la nacionalització de la banca i d’algunes grans industries, l’abolició de la censura i del servei militar obligatori, la dissolució de la temible PIDE (policia secreta) i moltes mesures més. En resum va significar el naixement de l’estat democràtic.

Fins aquí la història, escrita mil vegades, però ahir oblidada pels mitjans de comunicació. Fa tants anys, 35, que ja no és notícia, que ja no importa. Ara el que importa són altres coses, la crisi econòmica, el Barça, l’Obama , el Rafa Nadal o el mundial de Fórmula 1.

Però a mi sí que m’importa. La revolució portuguesa és la meva primera revolució ( tenia 17 anys). Tothom recorda la seva primera vegada, i jo no oblido la meva primera revolució. La vaig viure una mica de lluny, informat pel la TVE franquista, informació esbiaixada, molt esbiaixada. Però des del meu desconeixement de la situació, el que passava al país veí em donava esperances. A Espanya estàvem en una dictadura, Portugal ens ensenyava un camí, Portugal ens demostrava que a nosaltres ens també ens podia arribar l’hora. Em va donar ànims. Va ser un exemple, un exemple proper i real. Molts ho vam idealitzar. No ho puc oblidar, no ho vull oblidar.

Nota final: Llegint per la xarxa he trobat algunes “perles” de la dictadura portuguesa contra les dones: Les dones per poder utilitzar mistos i encendre foc necessitaven un permís especial que costava una petit dineral. No podien sortir del país sense l’autorització del marit o el pare. Les mestres no es podien casar amb un home que cobrés menor sou que elles. Les infermeres no es podien casar. I , per suposat, cap dona podia votar. Encara us pregunteu si era necessària una revolució?