La maduresa d’una societat es pot valorar amb la capacitat que té aquesta de riure’s de si mateixa. Quan no se sap distingir la cruesa de l’humor amb els desitjos de la societat “ben pensat” el conflicte està servit.
La crisi -econòmica, política, social o identitària- ens està deixant els nervis i la mala bava a flor de pell. Ens prenem les coses massa a la valenta, ho veiem tot negre. Res pitjor.
El que cal és riure, mirar les coses pel costat amable, treure la punta a allò que no ens agrada i buscar solucions als conflictes, no agreujar-los.
Dic tot això en referència a dos temes de diferent magnitud que han passat els darrers dies i que trobo incomprensible que succeeixin a una societat moderna com la pretenem viure. Per una banda l’incendi i destrucció, a París, de la seu del setmanari humorístic francès Charlie Hebdo per satiritzar sobre l’assoliment del poder pels islamistes a Tunísia. L’altre cas, encara que de conseqüències menys espectaculars però igualment preocupant, és la crítica apareguda a diversos mitjans catalans a un gag de la sèrie “Aida” on es feia conya sobre el fet de ser català.
Integrismes n’hi ha a tot arreu; darrerament es difícil criticar qualsevol religió sense sortir-ne escaldat (els francesos ho han patit), però si també s’han de criticar i calumniar les sèries d’humor -encara que tinguin un gust discutible- pels sol fet d’intentar fer riure significa que estem arribant a extrems no desitjats, perillosos, per la bona convivència.
Cada cosa té seu temps i al seu lloc. Fem política quan toqui i sense conyes. Però a l’hora del lleure intentem veure la vida d’una forma humorística. Riure d’un mateix o dels propis sempre és una bona teràpia.
La crisi -econòmica, política, social o identitària- ens està deixant els nervis i la mala bava a flor de pell. Ens prenem les coses massa a la valenta, ho veiem tot negre. Res pitjor.
El que cal és riure, mirar les coses pel costat amable, treure la punta a allò que no ens agrada i buscar solucions als conflictes, no agreujar-los.
Dic tot això en referència a dos temes de diferent magnitud que han passat els darrers dies i que trobo incomprensible que succeeixin a una societat moderna com la pretenem viure. Per una banda l’incendi i destrucció, a París, de la seu del setmanari humorístic francès Charlie Hebdo per satiritzar sobre l’assoliment del poder pels islamistes a Tunísia. L’altre cas, encara que de conseqüències menys espectaculars però igualment preocupant, és la crítica apareguda a diversos mitjans catalans a un gag de la sèrie “Aida” on es feia conya sobre el fet de ser català.
Integrismes n’hi ha a tot arreu; darrerament es difícil criticar qualsevol religió sense sortir-ne escaldat (els francesos ho han patit), però si també s’han de criticar i calumniar les sèries d’humor -encara que tinguin un gust discutible- pels sol fet d’intentar fer riure significa que estem arribant a extrems no desitjats, perillosos, per la bona convivència.
Cada cosa té seu temps i al seu lloc. Fem política quan toqui i sense conyes. Però a l’hora del lleure intentem veure la vida d’una forma humorística. Riure d’un mateix o dels propis sempre és una bona teràpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada