dissabte, 14 de gener de 2012

Una breu aportació sobre el partit 2.0


En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

6 comentaris:

  1. Felicitats Enric! Hi estic absolutament d'acord!
    Comparteixo!
    Una abraçada
    JLB

    ResponElimina
  2. Jo crec que els partits clàssics (PSOE,PP,CIU,etc) no tenen remei. Les inèrcies són tan grans com les del Titànic, no poden virar.
    Por una organització nascuda en analògic canviar a digital?
    La força del carrer, les noves organitzacions (15m) són la clau.

    ResponElimina
  3. En resposta a l'anònim:

    Primera consideració: els partits no són un fi en si mateix, són una eina per assolir uns objectius.

    Segona consideració: els partits que tu anomemenes clàssics al igual que la societat també evolucionen, alguns millor que altres, els que s'estanquen desapareixen, altres vegeten...

    Tercera consideració: Les que tu bateges com noves organitzacions poden ser la clau o no, d'entrada caldrà veure si són realment organitzacions o moviments, quines són les seves propostes articulades i com respon el global de la societat...

    Quarta consideració: Negar la possibilitat de canvi o evolució als "partits clàssics" és com negar la possibilitat de rectificar a una persona, de remontar un 3 a 0 o de guarir-se a un malalt. La societat necessita esperança o no ens en sortirem.

    Caldrà veure cap a on deriva tot...

    ResponElimina
  4. El PSC te prou dones i homes suficient ment preparades i preocupades per reconectar amb la societat de la cual, no ho oblidem, formem part, els i les militants som societat, per aixó en sembla perfecte la preocupació que tenim d'avançar en aquest camí d'enxamplar els nostres mitjans de conectar amb tothom que estigui disposat a escoltar i debatir amb nosaltres les nostres propostes i ideies de futur.
    Pep Torres

    ResponElimina
  5. Enric, estic d’acord en general amb el que expliques i comparteixo que les organitzacions s’han d’adequar a les noves realitats; ”el 2.0 ja és una actitud, un sentiment”. I, portar a la pràctica aquesta actitud, significa un canvi de soca-rel en la cultura organitzativa actual del PSC.
    D’aplicar-se aquest canvi organitzacional, segurament el PSC, per coherència amb els seus principis i valors, estarà en condicions de guanyar-se la confiança i credibilitat perdudes i convertir-se en el garant d’aquells col•lectius que més o necessiten o pateixen situacions de desigualtat.
    Pot ser una tasca il•lusionant!!!

    Toni

    ResponElimina
  6. És tot bastant complexe. Però per mi una premisa d'un patit 2.0 es que sigui tan poc centralitzat que pugui asumir els moviments socials de forma natural i instantánea! Però que segueixi tenint un principi ideológic propi i evolutiu.

    ResponElimina