Sobre militància política: possibilisme, responsabilitat, desencant, radicalisme, conformisme i conviccions

Això de militar en un partit polític quan la política és desprestigiada i injuriada a tort i a dret no és gens fàcil. I encara ho és menys quan el teu partit de tota la vida està en hores baixes, molt baixes. I si a tot això hi afegim el formar part de la direcció d’una agrupació i ser-ne el màxim responsable la “cosa” encara és complica encara més.

Força gent -de la que habitualment llegeix el meu bloc- m’ha preguntat perquè fa temps que no escric, si em passa alguna cosa. La resposta no és senzilla i tampoc és única. Es podria resumir en un “allargament” voluntari de les vacances. Un allargament necessari per agafar una mica d’aire, per repassar el curs passat i les seves conseqüències polítiques amb lles seves doloroses seqüeles personals. Ha estat un descans mental vital -no és fàcil “produir” un apunt gairebé diàri- que s’ha perllongat més del previst.

Opinar de política públicament no és còmode, sobretot quan el que dius es pot interpretar d’una manera esbiaixada per part de detractors de dins de la pròpia organització o externs (premsa o altres partits). I com que l’experiència viscuda en la pròpia pell m’indica que s’ha d’anar amb peus de plom ja que es poden utilitzar les paraules individuals expressades en un bloc per perjudicar al partit he decidit estar-me uns dies d’escriure. Però penso que aquest període polític i social en que vivim és prou interessant i massa important per quedar-se al marge.

I aquest estiu han passat massa coses com per mantenir-se callat. Davant de decisions polítiques controvertides, ja sigui pel contingut o per la forma com que s’han produït, les direccions socialistes basant-se en el possibilisme han apel•lat a la tan esgrimida “responsabilitat” a les seves bases. La resposta, però, no ha estat uniforme. El desencant d’uns és notori i els seu “compromís” amb l’organització es dilueix paulatinament. Altres radicalitzen els seu discurs i aixequen banderes de lluita i de resistència que ens allunyen de la “centralitat”*. Finalment n’hi ha alguns, els que més, que accepten amb un conformisme pel meu gust massa dòcil les decisions del “mando”.

Les i els militants polítics si bé han de ser responsables també han de ser conseqüents amb les seves conviccions, “l’obediència deguda” no és mai bona. Sovint oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització. Però també es cert que és imprescindible cercar els punts d’encontre per tirar endavant qualsevol projecte col•lectiu i amb voluntat de govern.

En una etapa històrica on la crisi política afecta profundament als socialistes, quan des de la dreta, que utilitza tots els seus tentacles mediàtics i econòmics, se’ns intenta fer creure que les idees de l’esquerra són una quimera, el que cal és una reafirmació dels nostres principis. Només així i si treballem conjuntament, com un equip, amb molt debat intern, donant respostes senzilles (les nostres no les de la dreta!) i fent-nos ben visibles, tornarem a rebre la confiança de la majoria. Aquest és el repte que els i les socialistes no podem defugir i hem d’encarar amb valentia.

*No s’ha de confondre “centralitat” amb “centre” o “centrisme”. Són conceptes ben diferents i sovint antagònics.