dilluns, 21 de novembre de 2011

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació


La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

4 comentaris:

  1. Molt bona lectura. Ara només cal que aquesta en sigui la que la majoria dels i les que són al poder refermin amb fets.
    És una vergonya el què ens està passant... Hem seguit fent d'il·lusos i il·luses envers uns fets que ja fa més d'un any que la ciutadania ens varen posat en safata.
    No som atrevits/des, ens ha mancat discurs de moltes temàtiques que importen al poble, sobretot de les principals.
    El vot ha estat el just resultat que ens mereixíem. Cal que d'aquesta tercera sobtregada ens 'espabilem' d'una vegada per totes.
    Diumenge al vespre algú deia: 'fa temps que no canviem aquesta dinàmica percentual'. La meva resposta va ser clara: si volem canviar dinàmiques calen altres canvis molt importants que la precedeixin.

    ResponElimina
  2. Estoy muy de acuerdo con tu artículo, sin ninguna duda has expresado lo que yo también pienso, tanto tú como Mercé
    Silviacas

    ResponElimina
  3. Un partit catalanista? El partit que va presentar esmenes contra l'Estatut a Madrid? El partit que presumia d'haver passat un ribot? Noi, no veig per enlloc aquest catalanisme i si un doble joc entre aquí i allà.

    ResponElimina
  4. MiquelV:. Respecte a concepte “catalanista”, com qualsevol definició política té molts matisos, voler donar l’exclusivitat a uns sobre els altres en qüestions semàntiques penso que és un pel agosarat. Valdria més dir que la manera d’entendre el catalanisme d’uns i altres és diferent i que la teva i la meva viure el catalanisme també ho és. Negar que el PSC és un partit catalanista és negar la història i la realitat d'aquets país.
    Per altra banda me’n alegro que estiguis d’acord amb la resta de l’article.

    ResponElimina