Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”
Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.
Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?
I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.
Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.
Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.
El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.
En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.
Agitem, agitem o el món s'acaba!
Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.
Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?
I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.
Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.
Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.
El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.
En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.
Agitem, agitem o el món s'acaba!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada