dimecres, 11 d’abril de 2012

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc




Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

1 comentari:

  1. Crec que a allò que titllavem fa quatre dies de 'desafecció' li hem de canviar el nom per passar-se a dir 'resiliència'.
    Potser estic equivocada, però pel que sento per tot arreu és tal com que quan ja no queden pneumàtics que ens salvin del naufragi la gent ens enganxem a una branqueta que sura, encara que només sigui per una estona...
    És trist, però es dóna el cas, i a les proves ens remeten!
    Bona nit, company!

    ResponElimina