dilluns, 12 d’abril de 2010

EL-DE-Haus, la presó de la Gestapo



El fet que la Regina em digués que “havíem“ de fer un cop d’ull al “EL-DE-Haus” no em va fer cap gràcia. Vaig recordar la nostra visita amb el nois fa un parell d’anys al camp de concentració de Dachau, que com estava tot tan ben posat semblava més un parc temàtic que un antic camp d’extermini. Dachau, malgrat que sóc fàcilment impressionable, no em va produir cap sensació, no em va agradar gens. Vaig pensar que amb l’anada al EL-DE-Haus tornaríem a veure un altre museu sobre el nazisme; molta informació, molta lletra, molts vídeos però cap sentiment. Res més lluny de la realitat això és una altra cosa.

EL-DE-Haus, nom que rep l’edifici per les inicials del nom seu constructor, va ser a partir de 1935 i fins al 1945 la seu de la policia secreta al districte de Colònia. Al no ser bombardejat durant la guerra, és un dels llocs d’arrests més ben conservats de l’època del nacionalsocialisme.

D’entrada em va sobtar els colors de les parets, recordo que vaig pensar que hi faltava una bona repassada de pintura, però un cop amb les entrades a la mà i baixant cap al soterrani on estava la zona de les cel•les –estretes, sense finestres, sinistres- em vaig adonar que no era deixadesa l’estat de l’edifici sinó que volia reflectir l’ambient que patien els detinguts.

Però no vull parlar d’història, ni de nazisme, per això podeu entrar a Internet o agafar qualsevol manual i us ho explicaran molt millor que jo, m’agradaria parlar de sensacions, de les sensacions que vaig tenir llegint algunes de les pintades de les persones, homes i dones, que van escriure a les parets de les cel•les. Frases o dibuixos que reflectien la desesperació, la por, l’esperança, la tristesa.

No us reproduiré els pensaments dels empresonats, són brutals. Recordaré només els d’una noia de 18 anys que es preguntava perquè estava tancada si havia fet el que havia de fer -ajudar als seus amics- i que convençuda de la seva propera mort s’afermava als seus ideals. Frases terrorífiques que encara m’humitegen els ulls al recordar-les...

El-DE-Haus: haig de reconèixer que vaig anar-hi a contracor i vaig sortir amb el cor encongit.



2 comentaris:

  1. Donc jo us recomano el camp de Sachsenhausen (no se si l'he escrit bé), al costat de Berlín, vaig anar fa 10 anys i la veritat es que pocs cops he estat en llocs que impressionin tant. Vaig anar amb uns amics i van ser dues hores en silenci colpidor. Xavi

    ResponElimina
  2. Aquí en la pared por escrito en ucraniano, Anatoly Nikolaevich Kurin NACIDOS 1925-1945 ahorcado. NKVD rusa matando a más en el peor de los clavos en la cabeza, cortó las orejas y lenguas de los ojos de las mujeres vykolyuvaly mama.
    http://en.wikipedia.org/wiki/Brygidki

    ResponElimina