dilluns, 27 de desembre del 2010

Militància partidista i l’assumpte Mascarell


Els que pertanyem a un partit polític i militem activament sabem de primera mà el difícil que és mantenir l’equilibri entre el propis principis i les actuacions quotidianes de la teva organització.

Molt sovint els militants polítics ens trobem en la disjuntiva d’acceptar les decisions d’una majoria -per això estem en un grup democràtic organitzat- en front de les nostres pròpies idees. Normalment les diferències no són importants, són d’aspectes tangencials i les voluntats majoritàries respecten els principis del partit.

Els militants dels partits polítics també sabem que, malauradament, que per molt democràtica que sigui la teva organització existeixen diferents tractes des de la direcció als seus membres. Segons quin sigui el teu pedigrí, segons quin sigui el teu currículum, segons el barri on vius, segons qui t’apadrina el teu posicionament dins l’organització serà un o altre.

Als partits, com a la societat, hi ha persones que sobresurten d’altres. Als partits, com a la societat, tothom té dret a progressar, a arribar a dalt de tot. Però, no ens enganyem, no tothom té les mateixes possibilitats. No tothom pot arribar a “dalt”, només uns quants arriben; alguns s’ho han treballat, altres el seu pedigrí els ha obert el pas.

La majoria dels militants del partits polítics no tenim intenció d’utilitzar el partit com a ascensor social, en canvi aportem el nostre temps i esforç per intentar aconseguir un món millor (segons les diferents òptiques de cada partit).

Per això, i per moltes altres coses més, als militants dels partits no ens agrada que alguns privilegiats, alguns amb pedigrí o amb padrins, tinguin un predicament especial a la premsa. No ens agrada que algun d’aquests personatges utilitzin l’amenaça velada, quan no el xantatge, de produir un cisma, una escissió o fins i tot un simple esquinç a l’organització si no es tenen en compte les seves exigències. Aquests personatges quan arriben a aquests extrems passen de ser admirats -o respectats- a ignorats quan no odiats.

Tothom té dret a decidir, a canviar d’opinió, a escollir. Però quan es pertany a un grup el que ha de prevaldre són els interessos del col•lectiu front els dels individus ; això és la democràcia i té les seves regles. Tothom té dret a voler abandonar un grup i passar a un altre, però el que els militants dels partits (de tots) demanem es que es faci d’una manera honesta i silenciosa, sense fer mal.

A ningú se li escapa que als militants socialistes ens ha fet mal que un destacat membre del partit se’n vagi de conseller de cultura del govern del president Mas. És un cop fort en la línia de flotació, sobretot quan en Mascarell fins fa uns dies es volia presentar com alcaldable a la ciutat de Barcelona pels socialistes. Estava negociant a dues bandes? Mascarell buscava on podia treure més profit? Però també és un cop fort pels militants de Convergència i Unió, o és que no tenen gent preparada dins les seves rengles? O potser és la demostració que a CiU no tenen un projecte cultural propi?

En tot aquest assumpte tots hi sortim perdent: els socialistes perden un dels seus membres, els convergents són menystinguts pels seu líder, el president Mas ja se’l compara com un aprenent de Sarkozy per promoure el ”transfuguisme” fixant a camp contrari. En Mascarell ja no tindrà la consideració dels que creuen en la lleialtat.

Els que militem en partits polítics ens sentim enganyats; no ens agraden aquells que canvien de samarreta per diners o, com en aquest cas, per un càrrec. Per desgràcia la història n’està plena d’aquests personatges. Se’ls coneix pel nom de mercenaris.

Nota: la foto que il•lustra l’article és d’un “Mascarell camablau”

13 comentaris:

  1. Estimat Enric. Tot el que has dit pot ser cert, però quan els partits es tornen en burocràcies amb estructures inflexibles, quan la manca de crítica es demostra amb un enrocament de les cúpules, comença la debacle i, em temo, que veurem més desercions com et semblen a tu. No em sembla que acceptar el càrrec de Conseller e Cultura en un govern de CiU, a la creació del qual hi ha ajudat el grup del PSC al Parlament, sigui desertar del socialisme. I, per sobre dels partits hi ha les ideologies, els corrents de pensament i les inquietuds personals per poder dur a terme el servei a la societat de la manera que un lliurement vol. Si un partit no és capaç de fer encabir aquestes inquietuds en la seva estructura, està renunciant a valors importants.

    ResponElimina
  2. Enric,

    No tens en compte la voluntat de servir al país, sense importar el partit? Potser en Mascarell només ha volgut això: servir al país. Sense partidismes.

    ResponElimina
  3. Jo no penso entrar en discutir si Mascarell està més o menys preparat. No tinc dubte que pot fer una excelent gestió... pero Mascarell és ara hostatge d'un govern, d'un partit que no és el seu i d'un president de la Generalitat amb un ego desbordat i ganes de revenja... que de moment les dissimula.

    D'altra banda Mascarell fa un flac favor al sector catalanista del PSC. D'entrada perque ell, com a un dels principals rostres d'aquest sector, sembla haver decidit que no té cabuda el seu 'socialisme' al PSC i de retruc tots els membres d'aquest sector se'n poden veure perjudicats. És com si aquesta acció deslegitimés el sector catalanista fent-lo apareixer com una colla de gent que el que vol és entrar a CiU.

    Salut.

    ResponElimina
  4. Les disputes entre autonomistes me les miro a certa distància, perquè sóc independentista.

    Fonsesquerra, el sector catalanista del PSC no necessita que li facin "flacs favors" perquè és ell sol prou irrellevant, és l'autèntic grup "per lamentar-hi" del PSC, perquè només és una etiqueta de la premsa.

    En general, veient el xoc i la indignació del militant socialista, de l'home que ho veu tot a través del partit, l'únic que se m'acut és "qui serà el següent" o "llàstima que bohigas estigui massa gran".

    Que consti que si els papers estiguessin canviats també me n'alegraria, però eh que és inconcebible que un socialista busqui fora dels seus?

    Mas us ha deixat en evidència, us marcat un gol abans de començar. No solament busca un socialista sinó també independents! Perdoneu però la vostra reacció és còmica. La notícia m'ha alegrat el dia: tot el que vagi contra el poder dels partits és bo per a la democràcia.

    ResponElimina
  5. - A Enric,

    Abans que el deure de servir a un partit hi ha el deure de servir a Catalunya. A més, en Mascarell és home del President Maragall i ja sabem com va ser tractat aquest pel vostre partit. Potser en Mascarell va conèixer un nou concepte de lleialtat fa 4 anys.

    Els partits s'estan carregant la democràcia i crea desafecció política. A què espereu per fer llistes obertes? Creieu que els ciutadans no estem preparats o no seria una bona manera de servir al partit?


    - A fonsesquerra,

    El sector catalanista del PSC no existeix. Si és que mai ha existit, va ser arraconat amb la traició al President Maragall. En Castells, la Tura i companyia estan fent de "florero" per aconseguir quatre vots d'algun federalista despistat.

    ResponElimina
  6. -A Jordi MC
    El sector catalanista del PSC existeix i existirà, el que hem de situar és on. És cert que Maragall el representava millor que ningú, però Maragall era un federalista dels autèntics i va voler canviar Espanya. A Madrid no ho van entendre.

    Jo crec que el PSC amb la derrota del 28N havia obert un procés molt interessant, molt semblant al que va obrir-se amb la derrota a les presidencials i a l'Assemblea Nacional francesa al 2007 viscuda pel PSF. Hi ha masses gestos per part del PSC que em fan dubtar que es pugui obrir aquest procés.

    Sobre el federalisme... bé, n'estic tant fart de que es vagi contra els federalistes. ¿En serio algú es creu que a Catalunya hi ha res que es sembli a una majoria independentista? Si us plau....

    ResponElimina
  7. Quan es milita en un partit polític, se suposa que es fa amb la voluntat de poder arribar, governant, a servir un país. Ningú obliga a ningú a fer-se militant d’un partit, ni tant sols simpatitzant i quan algú, com és el cas, pren la decisió de servir el seu país formant part d’un govern al que el que ha estat fins ara el seu partit l’hi farà oposició, doncs hi ha alguna cosa que grinyola. Passiu bé senyor Mascarell!

    ResponElimina
  8. Cap catalanista pot discutir el lideratge del catalanisme a Artur Mas.El catalanisme avui és sinònim de sobiranisme, i també ERC acompanya a Mas en aquests moments on Catalunya ha perdut 25 diputats que no existeixen a Madrid. El PSOE a Exremadura defensa els extremenys.El que quedi del PSC també defensarà els extremenys i no pas els catalans com seria lògic de fer.L'Espanya radial,el malbaratament econòmic de posar AVEs de Madrid a Albacete,és una responsabilitat també dels 25 diputats que voten dia sí i dia també contra els interessos dels catalans. Els catalanistes no ténen espai al PSC. La realitat és la que és.
    Mascarell és un federalista de veritat i després de la sentència de mort del federalisme,va publicar un article on demanava la independència...per demanar la unió amb Espanya i si aquesta s'hi negava directament a la UE. El PSC no té projecte polític.Parlen de "federalisme" com si fos un mantra i saben que és la utopia més bèstia que ha parit la Humanitat.I sinó ho saben,que s'alfabetitzin sisplau.

    ResponElimina
  9. Soc militant del PSC desde fa mes 30 anys, milito per ideilogía i mai he estat un "ista", Obiolista, Maragallista,etc... no crec en les persones, crec en els projectes i cuan un company (com es el cas) fins fa 4 dies literalment es postulaba com a alcaldable i de cop i volta pasa a l'altre banda de la plaça em sembla com a poc suspitós, no es una decisió presa en 2 dies, mes aviat sembla un "ja veureu", no hem faltan pretendents.
    No es de rebut, no te res a veure amb llistes obertes ni amb sectors dintre del partit, mes aviat te a veure amb ambicions personals, pot ser legítimes peró no explicables dins de una organització política que, no oblidem, estem perque volem, perque ens sentim socialistes i perque la inmensa majoria de militants no cerquem cap aventatje personal
    Pep Torres

    ResponElimina
  10. Aquesta actitud només demonstra la poca maduresa política i democràtica i es la prova fefaent que el els partits estan per damunt del pais. Visca el sistema de partits!(exclamació sarcàstica) . Ens cal democracia directa ja!

    ResponElimina
  11. A tots els que heu comentat el meu agraiment.
    Lamento discrepar d'algun de vosaltres. Puntualitzo per si no ha quedat clara prou la meva postura:
    1.- no discuteixo la capacitat de gestor cultural d'en Mascarell
    2.- el tracte que ha rebut en Mascarell dins del PSC ha estat privilegiat.
    3.- dins del PSC -i del món de la política- no es tracta a tothom igual.
    4.- Independentment dels possibles errors que hagi pogut fer el PSC (que en són molts) en Mascarell (que recordem ha estat corresponsable de molts d'ells) no ha actuat amb lleialtat.
    5.- No es bo pel prestigi de la política ni dels polítics que una persona jugui a dues bandes i opti finalment per la que li garanteixi més "reconeixement" personal deixant a banda les ideologies.
    6.- Es cert que no són bons els partits de funcionaris, però no és menys cert que tampoc són bons els partits en mans de persones que canvien de bàndol quan les coses no els són favorables.

    Dit tot això espero que li vagi molt bé al senyor Mascarell com a conseller de cultura, però espero que sigui per poc temps i d’aquí 4 anys pugui haver un socialista de conseller de cultura.

    ResponElimina
  12. Felicitats, Enric, per la teva reflexió i el teu resum final. Xavier Sabaté

    ResponElimina
  13. Estic totalment d'acord en el teu resumen final i crec que no hem de perdre mès temps en aquest assumpte, no será l'ultim. Personalmet crec que la desllealtat es lo pitjor de les persones.
    Isabel

    ResponElimina