Tòtil contra tòtils

Els que estimem la natura no podem estar gaire contents. A Barcelona, al parc de Montjuïc, han mort enverinats més de mil gripaus, per ser més exactes tòtils (Alytes obstetricans). S’estan analitzant les causes de la mortaldat però en principi sembla que han estat emmetzinats.

Tot fa pensar que hi gent que no entén la necessitat vital de conviure amb la resta d’espècies animals; gent que no entén que és molt important no interferir, en la mida del possible, en el desenvolupament natural de la vida, en respectar la biodiversitat. Hi ha gent que es creu superior i que té dret no només a matar sense motiu a éssers que consideren inferiors sinó també a malmetre amb la seva inconsciència el futur dels propis humans.

Si busquem la paraula tòtil al diccionari català ens trobarem amb una cosa curiosa, té dues accepcions. Vegem-ne el seu significat:

[s. XX; d'origen onomatopeic] m ZOOL Amfibi anur de l'ordre dels opistocels i de la família dels discoglòssids (Alytes obstetricans), el mascle dels quals porta els ous amb les potes fins a la desclosa dels capgrossos, que surten quan es banya.

tòtil2 -a [v. tòtil1] m i f Persona babaua, encantada, curta d'enteniment.

Si fem cas al diccionari resultarà que un tòtil ha matat a mil tòtils. Paradoxes de la vida.

Curiositats de la Feria de Abril de Barcelona 2011 (2)

Seguim amb les troballes a la feria. Una atracció que, aprofitant les actuals disputes entre el Barça i el Madrid, possiblement aquests dies farà furor. Marca un “penalti” al Madrid. Per “només” 3 euros cal pots xutar contra el Madrid, cal fer caure dues bitlles, no valen rebots. Si us fixeu la cosa no és tan senzilla, camuflat sota la moqueta hi ha un esgraó que desvia la direcció de la pilota.

Curiositats de la Feria de Abril de Barcelona 2011 (1)

Independentment de l’opinió que cadascú pugui tenir sobre la “Feria de Abril de Barcelona” passejar una estoneta pels seus carrers sempre depara alguna sorpresa, quelcom per comentar.

A la feria et pots topar amb casetes engalanades amb millor o pitjor gust, parades de venda multitud de productes – des de barrets, a llaminadures, passant per formatges o penjolls -, expositors amb menjars exquisits i altres que no ho són tant. Però també, com no podia ser d’una altra manera en un lloc on passa tanta gent, pots veure tot tipus de personatges: des de la família que surt a passejar, als estols de joves que van de gresca, a grups de diferents tribus urbanes, a la parrella endiumenjada, a les senyores vestides de “rocieres”, i molts, molts,“frikis”.

Primer dia feria, són les 7 la tarda i encara no està inaugurada oficialment, mentre estem donat un tomb amb el meu amic Jaume ( ja fa gairebé fa trenta anys que ens coneixem) “descobrim” un cartell a un dels “mesones”que ens crida l’atenció: “Pan Pallés con Jamón”. Un nou tipus de pa? O serà una falta d’ortografia com un pa de pagès?

25 d'abril, la lluita continua

El 25 d’abril del 1975, Franco encara vivia i jo estava estudiant COU. Eren temps de protestes polítiques i qualsevol excusa era bona per reivindicar la democràcia. A la pissarra de la classe “algú” va escriure: “Portugal 365 dies de llibertat, Espanya 0”. Aquell dia no vam fer gaires classes o almenys jo no hi vaig assistir. Recordo que vam fer un recapta entre els “progres” de l’escola i amb els diners recollits vam comprar clavells vermells que -per sorpresa dels vianants- vam repartir gratuïtament per la Rambla Catalunya. Era el nostre petit homenatge a l'aniversari de la revolució portuguesa i una forma pacífica de reivindicar la nostra pròpia i somniada llibertat.

Han passat molts anys, la situació política ha canviat molt. Franco fa anys que està enterrat i ja fa temps que vivim en democràcia. Hem aconseguit grans fites: eleccions lliures, sanitat pública universal, supressió del servei militar obligatori... una llarga llista de millores que es podrien resumir en l’assoliment de la gran fita: l’estat del benestar.

Però avui, 37 anys desprès de la revolució portuguesa, les coses s’estan torçant. La crisi econòmica internacional, provocada per especuladors sense escrúpols i tolerada per la majoria de governs occidentals, ha provocat la fallida de l’estat portuguès. A tot el món, la dreta econòmica i política s’empara en la crisi i les seves conseqüències per laminar els drets dels més dèbils i seguir afavorint al gran capital.

A Catalunya, el govern d’en Mas aprofita qualsevol escletxa per suprimir prestacions socials. Les retallades econòmiques en sanitat, ensenyament, cultura o infraestructures no només afavoreixen directament al sector privat, sinó que també -i el que és molt més greu- posa en perill d'una manera irreversible l’estat del benestar.

En record a tots aquells i aquelles que van lluitar per la llibertat i la democràcia no hem permetre cap pas endarrere, no ho podem permetre. Hi ha altres maneres més solidàries i justes per sortir de la crisi, no ens quedem creuats de braços, ens hem de revoltar!

La lluita continua...

Sachertorte, la meva mona particular

Com que sóc l’únic que aprecia el dolç a casa ja fa anys que no entren mones. Per Pasqua fa temps que no em delecto amb un bon pastís de xocolata. En dies com avui, en que els telenotícies ens parlen de les diferents obres d’art que ens ofereixen el pastissers, em fan venir dentetes.

Enguany, però, he tingut sort. Una visita a cal sogre i la meva cunyada m’ha ofert un tall de Sachertorte. No me’n he pogut negar i en qüestió de segons tenia al davant el plat amb una bona porció de pastís. Mig en conya m’he queixat una mica i he dit que, per acabar d’amorosir el plat, trobava a faltar una mica de nata. Dit i fet, nata a dojo.

La Sachertorte amb nata estava genial!

Pintades que fan història i pintades que empastifen les ciutats

La necessitat de “marcar” territori no és exclusiu dels animals; també és important entre els humans. Voler deixar empremta sembla que és inherent a la nostra condició. En tenim mostres al llarg dels temps: les coves prehistòriques, el gravats de Pompeia o moltes de les parets de les nostres ciutats...Política, amor, reivindicacions, art, protestes, ... qualsevol tema és possible.

Murs pintats són sinònim de vida? Són de ganes de comunicar o simples bretolades? Totes les pintades són legítimes? Embruten o fan història?

Us deixo amb una genial pintada que vaig veure a la plaça George Orwell a Barcelona, em va fer gràcia, té la seva conya, és interpretable. Llàstima que dos minuts més tard, al Pas de l’Ensenyança, en vaig veure una d’idèntica. L'encant de l’original havia desaparegut, el missatge havia perdut intensitat, havia passat a ser una simple pintada que empastifava la meva ciutat.

Ocaña, Sant Jordi i una ruta diferent

Les promeses s’han de respectar i complir, i més si són als fills. Feia temps que li “devíem” i ahir, aprofitant que ell treballava fins tard el vam anar a recollir per anar plegats a sopar.

Si estàs al carrer de la Fruita -just al costat del Palau de la Generalitat- i vols anar caminant fins al carrer Balmes amb València, si a més és Sant Jordi i et vols estalviar aglomeracions, no ho tens gens fàcil.

Intentar sortejar la multitud de compradors de llibres, curiosos, turistes, badocs i enamorats és complicat. Estàvem cansats i no volíem haver de passar per la Rambla. Per estalviar-la i no haver de tornar a transitar entre les paradetes de llibres la millor opció que se’m va ocórrer era desplaçar-se pel Raval. Un ruta diferent: El Call, Boqueria, Hospital, Egipcíaques, Àngels, Montalegre, Valldonzella, Tallers, Gravina, creuar Pelai, arribar a la Ronda i enfilar Balmes. Un camí més llarg, més sinuós però ben distret i sense aglomeracions.

I com sempre que es passeja per aquests carrers et torbes amb alguna cosa que et crida l’atenció. Aquesta vegada ha estat un petit dibuix que homenatja i recorda al pintor Ocaña; Una senzilla composició feta sobre un paper d’aquells amb sanefa que s’utilitza en pastisseria, penjada al vidre d’una porta d’una casa al carrer de les Egipcíaques. Un detall que m’ha fet recordar altres temps...

Ocaña, el transgressor, el provocador, el militant homosexual que va lluitar per la llibertat en i per a una Barcelona que despertava del franquisme. Uns dels personatges que va marcar la vida de la Rambla de finals dels 70. Ocaña el pioner que ens va deixar un gran llegat: ens va fer més oberts i tolerants.