diumenge, 11 de juliol de 2010

Seqüeles sentimentals del 10 J


Ahir centenars de milers de ciutadans i ciutadanes ens aplegàvem pels carres de Barcelona per manifestar-nos. Teníem, i tenim, multitud de raons per fer-ho. Potser hi han tantes raons com d’assistents a la marxa. Autogovern, estatut, independència, nació, dignitat, retallada, ràbia, impotència, desconcert, defensa, indignació, justícia...són alguns dels conceptes que van mobilitzar a la població. Els i les qui érem, teníem tot el dret a ser-hi; el mateix dret que els demés, cadascú amb les seves prioritats -totes elles respectables- , amb diferents graduacions de malestar o d’esperança. Tots i totes aplegats, i crec no equivocar-me, sota un denominador comú: la defensa de Catalunya.

Ara comença l’hora de les interpretacions. Tothom -premsa, partits, entitats, assistents i no assistents- farà la seva pròpia lectura. Jo no vull ser menys i aquí teniu algunes de les coses que em passen pel cap i pel cor, del que sento.

Des de sempre sóc un català orgullós, però més que res sóc un barceloní. Penso que la gent ha de ser del lloc viu, que el lloc de naixement és un pur accident. El meu avi era alemany però es va arrelar a Barcelona, els seus nets vivim a la ciutat però ningú sap on viuran els nostres.

Crec que per construir un món millor cal esborrar fronteres, per això m’agrada Europa, no només com una idea llunyana, si no com un repte que tenim a tocar de dits però que encara no l’hem assolit.

Les meves relacions amb Espanya -com totes les meves relacions vitals- són contradictòries; la bandera em recorda els estancs de quan era jove. La “roja” no em motiva (les seleccions catalanes de qualsevol tipus tampoc), em retorna a temps passats, els de la televisió franquista en blanc i negre i els comentaris d’en Matías Prats. En canvi vull que guanyi la selecció espanyola basket. Espanya és, també, part de la meva cultura. Espanya em recorda la mili obligatòria, però també els grans amics que tinc per tot arreu...Segur que a part de l’ idioma tinc més coses en comú amb un madrileny que amb un habitant d’un poblet de la Catalunya profunda. No vull perdre res d’això, m’enriqueix.

Sóc català orgullós, des de sempre he lluitat pels drets de Catalunya -o millor dit pels drets dels catalans i les catalanes- i també sóc socialista, i també sóc moltes coses més. Els anys m’han ensenyat que cal ser tolerant, que els fanatismes exclouen, que cal dialogar, que amb bona voluntat sempre es pot arribar molt lluny, que ningú té tota la raó. Sóc federalista i tinc amics independentistes, no passa res de dolent.

Ahir ens vam reunir sota moltes banderes, darrera molt lemes. M’era molt difícil sintetitzar quines eren les meves raons per assistir a la manifestació però quan vaig veure la bandera del Guinot, vaig tenir-ho clar: per guanyar la llibertat.

“Guanyem la llibertat” era el lema de Convergència Socialista de Catalunya allà a l’any 1975. En Guinot, un vell amic i company del partit, va elaborar un faldó per posar a la taula presidencial dels actes que fèiem, amb el temps el faldó es va transformar en bandera... Des d’aleshores la bandera d’en Guinot ha estat a tots els actes i manifestacions importants que s’han celebrat a Catalunya. El lema serà plenament vigent per sempre. Cada dia, ens tots els aspectes de la vida -privada, laboral o pública- ens hem de guanyar la llibertat i cal estar sempre atents per tal que no ens la prenguin.

Per acabar, penso que la llibertat frega sempre els límits, està allà on juguen també els sentiments. Quan es tracta de defensar llibertat sempre es juga en terreny perillós i per no prendre mal cal que tots i totes ho fem molt bé i amb tolerància.

3 comentaris:

  1. Amic Enric, aqauest vespre hem estat comentant aquest tema a l'agrupació i la veritat que molts dels comentaris que s'han fet coincidexin plenament amb el teu punt de vista. Particularment et dire que pateixo aquestes mateixes "contradiccions" que tens tu, perquè ni em diu gran cosa cap selecció esportiva i també tinc amics més enllà de l'Ebre amb els qui comparteixo moltes coses. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Comparteixo el teu punt de vista i els teus sentiments.

    ResponElimina
  3. QUAN VAIG REBRE EL TEU BLOC, VAIG ESCRIURE-HI ALGUNA COSA, PERÒ NO TINC CLAR QUE ES "PUBLIQUÉS" I NO VOLDRIA DEIXAR PASSAR L'OCASIÓ PER TAL DE DONAR-TE LES GRÀCIES PER LES TEVES PARAULES I PER LES TEVES IDEES QUE COMPARTEIXO EN UN 100%.
    EL MEU AVI MATERN ERA ANGLÈS I EL MEU AVI PATERN VA NÀIXER AL CASTELLÓ PROFUND (ON ELS HI DIUEN "CHURROS") I NOSALTRES, TOTS NOSALTRES SI D'ENTRE MOLTES COSES SOM ALGUNA COSA REFERENT AL SENTIMENT DE PERTINENÇA, EVIDENTMENT ES ALLÀ ON VIVIM, PER AIXÒ TENIM LES CONVICCIONS QUE TENIM VERS L'EMIGRACIÓ I L'IMMIGRACIÓ.
    MOLTS NO SABEN EXPRESSAR EL QUE SON, O HO EXPRESSEN MALAMENT, POSANT EL SENTIMENT VERBALITZAT DAVANT DE LO SENZILL.
    BE, NO M'ENROLLO. MOLTES GRÀCIES I CAL ESFORÇAR-SE PER GUANYAR -DIA A DIA- LA LLIBERTAT

    JOSEP GUINOT

    ResponElimina