"Rio rojo"

Tant de bo el color vermell del riu de la foto fos només un efecte curiós del Photoshop, tant de bo el títol de l’apunt estigués dedicat al magnífic western de Howard Hawks protagonitzat per John Wayne i Montgomery Clift, lamentablement no és així. La foto ens mostra un riu contaminat, tristament contaminat.

Simplement gràcies

(La meva darrera intervenció com a Primer Secretari del PSC les Corts)

Avui es tancarà una etapa que va començar el novembre del 2008 quan es va escollir l’executiva que ara us presenta la seva gestió. Un gestió que ha estat marcada per uns anys políticament durs, molt durs, en el que hem viscut el pitjor cicle electoral de la història del partit. Ja us hem exposat sintèticament i d’una manera clara els trets bàsics del que hem fet o hem pogut fer durant aquests anys. Ara permeteu-me que us parli una mica a nivell més personal, més íntim però també més polític.

D’entrada m’agradaria agrair la tasca i dedicació de totes les persones que han treballat dins de l’executiva, un agraïment sincer i necessari. Formar part d’una executiva no és cap “xollo”, porta molta feina, molts mal caps i, en època de vaques magres, molts disgustos. Però els i les que estem a les executives ho estem per voluntat pròpia, ningú ens obliga a estar-hi. Val a dir que també tenim les nostres petites satisfaccions, com el saber que treballes per una causa noble, la relació estreta amb els altres membres i, de vegades, el veure que els teus plans, els teus anhels es fan realitat.

Satisfaccions, com les que, personalment vaig tenir durant el darrer congrés quan un grup de persones relacionades amb la secretaria de politiques de les dones em van demanar, com a cap de la delegació de les Corts una de les agrupacions que més s’ha posicionat sobre el tema, que defensés l’esmena que incloïa l’abolició de la prostitució en el programa del nostre partit. Veure plasmada en les nostres ponències una reivindicació històrica, un cant a la llibertat de les persones, no té preu. Amb tan sols això ja em sento plenament reconfortat.

Aquests tres anys ens ha passat de tot. Hem hagut de prendre decisions difícils -triar entre persones sempre és dur-. Tot i fer una bona feina hem fet campanyes i les hem perdut totes, però també hem treballat amb força tal com us hem explicat, amb millor o pitjor encert, per tirar endavant el nostre projecte comú.

És a partir d’aquest passat recent que comencem a escriure el futur. Fa tres anys i tres mesos en aquesta mateixa sala 100 persones escollíem entre dues candidatures l’executiva que havia de dirigir el partit a les Corts durant aquests anys, i aquest enfrontament va generar una situació complexa que de cap manera va jugar a favor de la necessària cohesió de la militància.

Una situació que creiem ja es va resoldre. Estenent la mà, obrint portes, però, sobretot, amb la determinació d’evitar les tensions viscudes en el seu moment. Era, i és, una simple qüestió de responsabilitat política en un moment en què la ciutadania mira als polítics amb una desconfiança creixent.

Estic convençut que cal que aguditzem el nostre sentit de responsabilitat per tal de donar respostes eficaces als problemes reals de la gent i no perdre el temps en enfrontaments banals que no condueixen a res. D’aquí la meva decisió i la meva voluntat de fer allò que calgués per aconseguir una candidatura de consens que recollís totes les sensibilitats existents a la nostra agrupació.

I aquesta decisió ha comportat que deixi la primera secretaria per passar a ser, si és que els vostres vots ho ratifiquen, president de l’agrupació de les Corts, amb el Carlos Hornero com a primer secretari.

S’obre així una nova etapa a l’agrupació. Crec que amb el Carlos hem estat capaços de preparar una bona executiva, formada per persones de gran vàlua que estan disposades a treballar plegades i a construir un futur ple d’esperances a l’agrupació.

I si surto escollit com a president de l’agrupació em comprometo que:

• treballaré per tal que el partit torni assolir l’hegemonia social i política, es a dir:

• treballaré per que els socialistes recuperem, entre altres, l’alcaldia de la ciutat,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui vista com l’organització que dóna oportunitats a tothom,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui un referent de participació i on tothom pugui compartir,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts estigui unida i que, a la vegada, tothom tingui la seva pròpia veu.

I des del meu càrrec em comprometo a escoltar a tothom que ho desitgi, i no només a escoltar sinó també vehicular, en la mesura del possible, les seves peticions, els seus suggeriments, les seves inquietuds...

Per acabar agrair-vos la confiança que ens heu dipositat, i demanar-vos dues coses: la primera que voteu afirmativament la gestió de l’executiva sortint, i l’altre -molt més important- que voteu favorablement a la nova executiva. Moltes gràcies.

Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?

Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

Escoles bressol municipals: una inversió de futur

A Barcelona, d’ençà la victòria d’en Trias, estem vivint un etapa de desmantellament de l’estat del benestar. Agradi o no, i tingui la culpa qui la tingui, aquesta afirmació és ben real. Exemples en tenim a grapats i no cal citar-los ja que són a la memòria de tothom i que ens toca patir-los a diari.

Sovint em sorprèn la capacitat que té la dreta política i econòmica de mediatitzar l’opinió pública. El canvis de vent polític i/o econòmics, els interessos partidistes juguen un paper clau, només calen unes quantes declaracions, uns quants articles als diaris, l’expressió de quatre o cinc tertulians i ja s’ha creat dins la societat una visió favorable sobre el tema en qüestió. Però a vegades, molt de tant en tant, les lluites populars aconsegueixen aturar, si més no matisar, l’impuls de la dreta.

Darrerament s’ha obert un nou front en un espai on en Trias creia que no tindria resistència: les escoles bressol municipals. Trias, com bon governant de dretes, vol privatitzar-ho tot costi el que costi i sigui el que sigui. Trias addueix la manca de recursos per reduir més del 40% de personal de suport a les escoles bressol, però amb aquesta reducció el que s’aconsegueix és oferir una menor qualitat del servei. A Trias addueix la manca de recursos per ampliar les ràtios per aula, però amb aquest ampliació el que s’aconsegueix és menys atenció a cada infant. Trias addueix la manca de recursos per externalitzar la gestió de les noves escoles bressol, però amb aquesta externalització el que s’aconsegueix és afavorir una doble xarxa dins les escoles de titularitat pública: les de gestió directa i les de gestió externalitzada.

La possible degradació del model d’escoles bressol municipal ha alertat a molta gent, i la ciutadania, almenys la ciutadania afectada, ha dit prou. Nombroses reunions i el convenciment de mares i pares implicats, de sindicats, d’entitats i d’organitzacions polítiques han portat a l’elaboració d’un document: MANIFEST DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA I SERVEIS COMPLEMENTARIS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

El manifest denuncia les mesures proposades pel govern Trias i reclama la millora i extensió de la xarxa d’escoles bressol alhora que reclama l’estabilitat laboral del personal interí i de suport.

Estic convençut que la millor aposta, la millor inversió, que pot fer actualment l’administració municipal està en l’educació. S’ha de protegir el sistema educatiu de qualitat i això comença amb unes escoles bressols públiques dignes i acaba amb una universitat pública d’excel•lència. No podem deixar el futur de la ciutat sols en mans privades, d’especuladors que només miren i vetllen pels seus interessos.

Mentides arriscades

La tradició popular ens aconsella que en moltes situacions de la vida és millor desconèixer la veritat. Se’ns diu, o se’ns fa creure, que si sabéssim les possibles conseqüències de moltes de les nostres accions probablement no les faríem. Malauradament els humans tenim tan arrelat aquest concepte que molts se’n aprofiten per tal d’aconseguir els seus interessos, uns interessos econòmics o de poder i molt sovint poc ètics. El problema s’aguditza quan amb la desinformació es vol tapar algun fet de repercussions vitals.

A ningú se li ha escapat que amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, amb el desastre de la central de Fukushima la salut de moltes persones es va posar en joc. Un reguitzell de notícies que van apareixent de tant en tant així ens ho confirmen. Zones contaminades, poblacions abandonades, cultius infectats, malalties... Ara ens assabentem que el govern japonès fins i tot va témer en un primer moment per la seguretat dels habitants de Tokio. Eren només uns 35 milions de persones en perill!

Probablement la majoria de la població de la capital japonesa estarà satisfeta pel fet de no haver sabut en primera instància del perill a que estava exposada. Només cal imaginar-se les possibles escenes de pànic, les aglomeracions, els pillatges, les corredisses, els embussos, el col•lapse que produirien 35 milions d’ànimes espantades. Cal agrair al govern el seu silenci. Però els mateixos habitants de Tokio al conèixer a pilota passada el risc que van córrer segurament es preguntaran per la seva protecció futura. Probablement demanaran al seu govern per la seguretat de les centrals nuclears i, alguns més agosarats, per la necessitat de tancar-les immediatament.

A l'hora de garantir la vida de les persones ja no valen més mentides. S’ha demostrat la vulnerabilitat de les centrals, dels seus alts riscos. Ja no n’hi ha prou en dir que l’energia nuclear és neta i segura. En nom del progrés no tot s’hi val. Cal exigir a les administracions que encarin el problema amb valentia i no s'aturin davant d’interessos econòmics per molt potents que siguin.

Pel futur de la terra cal tancar les nuclears. Al preu que sigui, un preu que sempre serà molt més barat que el final de la vida al planeta.

La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

Un cartell de Barcelona

Passejar per Barcelona sempre té el seu encant. Si es va amb els ulls oberts, amb ganes d’observar, gairebé mai ningú surt decebut. La sorpresa, la imatge curiosa o la situació especial està esperant per ser descoberta.

Aprofitant que havia de fer un gestió a primera hora del matí he caminat una estona per la Gran Via i, enganxat amb cinta adhesiva a una caixa de llums, he vist un cartell fet a mà que no he pogut de deixar de fotografiar.

Un rètol que m’ha fet somriure i que amb quatre ratlles caracteritza un missatge d’optimisme: una utòpica demanda de més dies lleure en plena crisi, un suggeriment sobre la participació democràtica i una definició molt creativa sobre el vot en blanc. Si a tot això s’afegeix la “valentia” de signar-ho i deixar un correu electrònic de contacte podem assegurar que tenim un ciutadà compromès.