Retorn als orígens, el cas de femella de mangabei de coroneta blanca

Des de sempre els boscos humits de l’Àfrica Occidental (Ghana i Costa d’Ivori) acullen, entre d’altres, una espècie de primats de la família dels cercopitècids: el mangabei de coroneta blanca (Cercocebus atys lunulatus). Malauradament la pressió humana exemplificada amb la sobreexplotació dels boscos i en el consum de la seva carn ha portat a una minva important del nombre d’exemplars de mangabeis que posa en perill el seu desenvolupament natural en llibertat.

Un quants zoològics europeus al voltant de la WAPCA (West African Primate Conservation Action) estan promovent la conservació in situ dels cercopitècids. A Europa Maria Teresa Abelló, conservadora de primats del Zoo de Barcelona, coordina la participació de 13 institucions i una població total de 50 exemplars (27 mascles i 33 femelles). Tot això amb el sol motiu final que en plac el més breu possible es puguin portar a terme la reintroducció dels mangabeis al seu hàbitat natural.

EL Zoo Barcelona ha cedit una femella -Accra-, nascuda al 2005 a la nostra ciutat, al zoo que de la població que precisament porta el seu nom. El zoo d’Accra amb un grup de 13 exemplars és el més gran que existeix en captivitat que amb la nova incorporació incrementa el seu potencial reproductiu i garantir la seva viabilitat futura.

Però el programa no acaba aquí, s’està pendent de la creació d’un hàbitat de semillibertat dins del Parc Nacional d’Ankasa amb el fi que alguns grups comencin a habituar-se a subsistir únicament amb els seus propis mitjans. I, finalment, amb el temps i si tot surt bé els mangabeis pondran tornar a grimpar en llibertat en els mateixos boscos on ho feien els seus avantpassats.

Un cop més la política conservacionista del zoològics europeus facilita la “salvació” i reintroducció d’espècies en greu perill d’extinció. Un camí que s’ha de continuar per preservar la diversitat biològica del nostre planeta tan malmesa per l’ingerència agressiva de l’espècie humana. Aquesta és, fonamentalment, la missió moderna dels zoològics.

La còpula interminable

Tots tenim els nostres llocs favorits, aquells que han marcat d’una manera o altra uns moments importants de la nostra vida. Si algú em pregunta quin són alguns del meus “llocs” de ben segur citaria al Zoo de Barcelona entre els tres primers.

Ja de ben petit, com a mínim una vegada al mes, els meus pares em duien al Zoo. M’agradava veure els animals, en coneixia les característiques principals, controlava els naixements ...N’era un petit expert. Tot el que passava, totes les notícies que es produïen al voltant del Zoo s’arxivaven al meu cervell. Recordo, com si fos avui, l’arribada del Floquet de Neu -en aquell temps de dictadura es deia Copito de Nieve- i el reportage fotogràfic que va sortir a la Vanguardia. Les vistes dominicals al Zoo eren un al•licient per passar la setmana.

Amb el temps, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig deixar d’anar amb regularitat al Zoo. Però com la vida dóna moltes voltes i tot es repeteix, el naixement dels meus fills va fer que les vistes dominicals al Zoo tornessin a la meva vida, per cert a preus molt raonables gràcies a ser socis del Zoo-Club. Aquesta vegada érem la Regina i jo els que ”portàvem” als nens . Ells s’ho passaven d’allò més bé, però jo més . Sense cap mena de dubte jo era el que tenia més ganes de repetir la visita.

Però a la vida tot passa, els nens van créixer i van deixar d’estar interessats en anar periòdicament al Zoo. Les visites es van anar espaiant en el temps fins que un dia hi vam deixar d’anar.

Ara han passat uns anys, els nens ja no ho són. De tant en tant encara m’escapo al Zoo, normalment hi vaig sol. Avui he tornat al Zoo, però la visita d’avui ha estat especial, m’he portat a la mare. Hem visitat, lentament, el recinte. Com que ella feia més de 40 anys que no hi anava hem comentat les novetats i hem recordat els “vells” temps Com ha canviat tot! Noves instal•lacions, més accessibilitat... Impressiona la majestuositat i mida dels dracs de Komodo, l’elegància natatòria de les foques -en realitat lleons marins-, el rugit del tigre... i les tortugues.

Les tortugues mereixen un capítol apart. Les tortugues gegants africanes, quelonis que estan al llindar de l’extinció en llibertat ... les recordo de petit. Una imatge recurrent a la primavera: sempre estan copulant. Sempre quan hi anava de nen, sempre quan portava al meus fills, i ara que porto a la mare, sempre copulant. Amb tanta còpula l’estrany és que estiguin en perill d’extinció.

La premsa i la importància de les notícies

De tots és conegut el diferent tractament a una notícia que donen els mitjans de comunicació segons la seva línia editorial. Sovint ens trobem que un fet que hem viscut en primera persona té multitud de distintes interpretacions, algunes son tan allunyades de la realitat que semblen que no relatin el mateix.

Des del meu punt de vista la premsa a casa nostra no s’escapa d’aquesta apreciació. Es parla massa de política i els interessos s’interposen a la realitat. Sobta les ganes de remenar sempre el mateix, de burxar en els mateixos forats, de desprestigiar.

De ben segur que seria millor que a vegades la premsa catalana s’oblidés de la política i parles d’altres temes. Potser caldria canviar els criteris d’escollir i prioritzar les noticies. Al món no tot son desastres o política. Per exemple, s’atreviran algun dia a posar en portada el naixement d’un goril•la al Zoo com ha fet aquest diari de Köln?

Goril•les de Barcelona

És diumenge al matí. De ben segur que ara fa deu anys estaríem tota la família al Zoo de Barcelona. Érem socis del Zoo Club i acostumàvem a fer una visita quinzenal. Les nostres incursions familiars al zoològic no eren gaire llargues, un parell d’horetes. Primer visitàvem, prèvia votació popular, una zona concreta. Un dia "tocaven" els felins, l’altre el primats, la fauna africana...Desprès, mentre els nens jugaven al parc infantil, la meva dona i jo sèiem a un banc i la fèiem petar.

Han passat els anys, els meus fills s’han fet grans, ja no som socis del Zoo, però el meu interès pel que passa al Parc de Ciutadella segueix intacte; ja sigui a la zona dels animals com a la dels polítics, encara que a vegades no saps ben bé on són els uns i on són els altres...

Si avui la meva família tingués 10 anys menys no tinc cap dubte que a hores d’ara seriem tots quatre davant de la instal•lació del goril•les. Estaríem amorrats als vidres de la magnífica instal·lació intentant veure la nova cria d’una filla d’en Floquet de Neu, de la Machinda. La Machinda no és una mare novella amb aqueta són 6 les cries que ha tingut. Però el que sí és novetat, passa per primer cop a un zoològic espanyol, és que la mare criï al bebè per ella mateixa. Fins avui els goril•les que havien nascut al Zoo de Barcelona havien hagut de ser criats pel personal especialitzat. Cap mare goril•la havia estat capaç de tenir cura de la seva descendència, desconeixien –o havien perdut- els hàbits naturals. Amb l’ajut dels seus cuidadors la Machinda desprès d’un treball d’anys, ha après a alletar i criar de forma natural.

Una nova cria de goril•la, sempre és una gran notícia per la salvaguarda d’una espècie tan amenaçada d’extinció en el seu hàbitat natural. Una mare goril•la que amamanta per sí sola a la seva cria és un encara millor notícia pel futur de l’espècie, segur que serà un exemple a seguir per les altres femelles del grup. Els del Zoo de Barcelona han fet una bona feina.

Per acabar una compromís personal: encara que hi hagi d’anar sol, aprofitaré algun diumenge de primavera per donar-me una volta pel Zoo. La Machinda i el seu bebè m’esperen.

La lliçó del part de l’elefanta

No tot és tan fàcil com sembla, els drames estan a l’ordre del dia dins el regne animal. No fa falta dir gaires paraules més, només cal veure el vídeo. Per sort la perseverança fa que moltes històries amb “mala pinta” acabin amb un final feliç. Segur que els humans en podem treure alguna lliçó.

El Zoo, Depana i les mones de Barbaria

Fa uns dies el Zoo de Barcelona va firmar un conveni de col•laboració amb DEPANA- Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural- pel rescat, la protecció i la conservació de la Mona de Barbaria (Macaca Sylvanus). Aquest acord significa que ambdues entitats treballaran estretament per la recuperació d'aquesta espècie en el seu habitat natural alhora que intentaran millorar les condicions de vida dels animals que han estat objecte d'aquest tràfic.

Són vàries les causes de la lenta, però progressiva, desaparició de les mones de Barbaria: conreus agrícoles, degradació dels boscos, grans sequeres (degudes al canvi climàtic?), però també la persecució sistemàtica i el tràfic il•legal.

I és en l'aspecte de millorar les condicions dels animals objecte del tràfic il•legal que el zoològic de Barcelona ha adequat un espai on des de fa unes setmanes acull 5 mones de Barbaria decomissades. La nova colònia formarà part del programa internacional de protecció d’aquesta espècie, declarada "en perill" el 2008 per la UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

El fet que el Zoo de Barcelona posi en marxa una nova instal•lació no és un fet rellevant, més aviat és un fet habitual, el que sí que és important és la seva constant implicació per la millora de les condicions de vida dels animals -in situ i extra situ-, complint així el paper que la societat moderna atorga als zoològics. Té una transcendental importància, i m’agradaria ressaltar, el fet que una organització de reconegut prestigi local i internacional com DEPANA col•labori activament en un projecte comú amb el Zoo. Administració i ONG juntes treballant per un món millor. Així sí que s’avança.

Museu de Ciències Naturals, el pas del segle XIX al segle XXI

El museu de Zoologia de Barcelona, el que actualment gràcies amb la fusió amb el de Geologia s’anomena museu de Ciències Naturals, ha estat una de les peces claus de la meva vida infantil. Els meus pares m’hi portaven de petit. M'ho passava d'allò més bé, podia veure animals dissecats de molt a prop, gairebé tocar-los, aquells que veia molt sovint al Zoo de Barcelona, però també en veia alguns que desconeixia. Em meravellaven les magnífiques col•leccions de pots amb estranys líquids que mantenien en suspensió diversos tipus d’animals. La meva imaginació corria, volava...

Però tot evoluciona, tot acaba, l’any que ve un nou museu -molt necessari- obrirà les portes a l’espai Blau del Fòrum i el vell museu baixarà la persiana. Avui, assabentat que el 10 de gener es tanca definitivament l’exposició permanent del museu he trucat a la meva mare i l’he convidada. Junts hem tornat al passat, hem entrat al túnel del temps i hem aparegut a la dècada dels seixanta del segle passat.

He recordat vells i bells moments, he vist que els nens encara al•lucinen quan veuen l’ós polar, les serps o els grans felins. M’ha sabut greu que el vell museu tanqui. Es tanca amb ell una part de la meva vida.

Per acabar us explico un secret, un secret que fins avui no havia dit mai a ningú i que mentre miràvem les vitrines li he explicat a la meva mare: de petit volia ser taxidermista.

Bestieses humanes: gats amb perruca

Les hores de lleure dels dies de festa, sobretot quan n’hi ha de seguits, ofereixen una oportunitat per fer coses que normalment no es té el temps de fer. A mi, personalment, m’agrada anar xafardejant per la xarxa. Començo per un tema i mai sé on acabaré. La meva darrera aventura d’exploració m’ha portat des del Sàhara a una pàgina de venda de perruques per a gats.

Com que des d’aquest bloc em permeto opinar de moltes coses, i en especial he pres postura reiteradament sobre la relació dels humans amb els animals -baralles, toros (1,2,3), elefants, dracs de Komodo-, també vull opinar sobre les perruques per a gats.

Els gats són éssers vius i com a tals es mereixen un tracte correcte per part dels humans. Els gats domèstics conviuen amb les persones, als pisos, a les cases, per tant necessiten unes cures que facilitin les relacions mútues. Menjar, medicines, distraccions, jocs, però sobretot companyia i afecte. El que no cal oblidar mai, per molt que els puguem estimar, que no són persones, que són animals. I és com a animals com els hem de tractar, no els hem “d’humanitzar”. Intentar se’ns assemblin no deixa de ser una aberració. Així doncs davant de la possibilitat d’una nova moda “gatona” només puc fer una afirmació: Perruques per a gats? No gràcies.

Els dracs del Zoo de Barcelona

Feia temps que no anava al zoo. Des de que els meus fills van decidir, erròniament, que ja eren “massa grans”i vam donar-nos de baixa, molt a contracor meu, del Zoo Club. La veritat és que el Zoo de Barcelona sempre m’ha agradat, forma una part molt important de la meva vida. Ja de petit m’hi portaven , com a mínim una vegada la mes, els meus pares: em coneixa tots els racons, els noms de tost els animals, les seves costums.... Amb els anys vaig deixar d’anar-hi tant sovint, però vaig retornar-hi amb alegria i continuïtat per acompanyar, gairebé quinzenalment, als meus fills. Quantes estones bones hi he passat, quantes coses he après.

Avui he tingut, aprofitant la inauguració de les instal•lacions de les mones de Barbaria, l’oportunitat de tornar al recinte de la Ciutadella. No podia haver triar un dia pitjor, feia fred i plovia força. I aquest fet, la pluja i el fred, m’ha recordat una visita sota un gran diluvi que vaig fer amb la família al Zoo de Madrid expressament per veure el drac de Komodo. Era aquella època en que el dinosaures estaven molt de moda, jo els havia explicat al meus fills les característiques principals del drac de Komodo, el darrer gran llangardaix terrestre vivent. Així, doncs durant uns dies de vacances a Madrid, malgrat la pluja torrencial, ens vam desplaçar cap al Zoo per veure l’únic exemplar que es podia veure a Espanya. El zoo estava desert, tots els animals als seus caus a recer de la pluja, nosaltres mullats fins els ossos buscant al Drac, cap senyal , ni un gat per preguntar. Finalment va ser un empleat del zoo que ens donar la “terrible” notícia: el drac feia anys que era mort!

Sabia que el Zoo de Barcelona tenia uns dracs de Komodo, no recordo quan van arribar, potser fa tres o quatre anys –però no n’estic gaire segur, els temps vola-. Avui amb el zoo desert per la pluja (com a Madrid) he buscat als monstres de Komodo. No he trigat gaire en trobar-los, està ben senyalitzat. Realment són impressionants, ja no són aquells llangardaixos jovenets, aquelles sargantanes grans, que recordava de les fotos publicades a la premsa quan van arribar. Ara ja son uns joves amb un volum considerable, suposo que encara han de créixer una mica, però ja impressionen. Ha valgut la pena aguantar la pluja i el fred.

Per cert s’està construint una gran zona pels dracs de 1400 metres quadrats que reproduirà l’hàbitat de les illes d’Indonèsia. Quan la inaugurin de ben segur que l'aniré a veure.

Ah, de les mones de Barbaria ja en parlaré un altre dia, és un tema interessant i una fructífera col•laboració entre el Zoo i Depana que mereix un comentari específic.

Elefanta pintada, elefanta maltractada

Fa uns mesos, al febrer, vaig escriure en aquest bloc un article on defensava la necessitat del parcs zoològics i explicava la història de l’elefanta Susi del zoo de Barcelona. Sempre he estat a favor de l’exhibició d’animals, amb les millors condicions possibles, en els parcs zoològics. Penso que és bo que els humans coneixem, estudiem i aprenguem de tot el que ens envolta; que fomentem la preservació del medi i, en això els zoològics tenen un gran paper, ajudem a recuperar i en els seu cas tornar a introduir al seu hàbitat espècies en perill d’extinció.

La meva postura és discutida per molts “animalistes” que estan per la desaparició dels zoològics; penso que les seves posicions radicals no son realistes i no ajuden en absolut a la conscienciació ambiental, ni a la defensa de la vida animal. Tot són opinions i crec que les dues són respectables.

Avui, però, segur que els “animalistes” radicals com els “animalistes” moderats ens posarem ràpidament d’acord. Aquesta és la història: el Zoo de Dresden té una elefanta asiàtica que ja té 50 anys. Resulta que van fer-li una festa pel seu aniversari. Fins aquí correcte, tothom hi guanya -fotos, publicitat del Zoo, més visites, més ingressos-. El que discrepo de la direcció del zoològic és amb el tracte rebut per l’elefanta. Era realment necessari pintar-la d’aquesta manera? Quin benefici en treu l’elefanta? Calia fer-li fer el pallasso? Els zoos han d'educar en democràcia i el que han fet crec que és maltractament animal innecessari, s’ho haguessin pogut estalviar.

El Nobel d’Obama, els burros i les zebres

La segona noticia insòlita del dia, la primera insuperable i hilarant és l’atorgament del Nobel de la Pau a l’Obama, és la que hem pogut llegir a alguns noticiaris digitals: el zoo de Marah a Gaza ha pintat dos rucs per fer-los passar per zebres.

Els constants embargaments i estats de setge que sofreix la franja de Gaza per part de l’estat israelià ha fet impossible la substitució de l’única zebra morta de gana del petit zoològic. Donat la manca de recursos, alhora de l’impossibilitat legal de transportar i importar una nova zebra, els dirigents del zoo han tingut una “brillant” idea.

Com si fos una història de dibuixos animats han pintat ratlles negres, amb esquilada prèvia, a dos burrets blancs. El resultat el teniu a la foto, els nens visitants del zoo no han trigat en adonar-se’n. Esperem, però, que els ases tinguin un final feliç i no els hi passi el mateix que al pobre gos de la Sénia i els executin. Clar que de burros n’hi ha a tot arreu...

La cria d'ET

Encara que ho sembli, el personatge d’aquesta foto no és el fill de l’ET. És una cria de gibó (genus hylobates) de només dos dies nascuda al zoo de Viena.

Jordi Sabater Pi

Ha mort l’etòleg Jordi Sabater, un dels científics catalans més reconeguts internacionalment. Gran autodidacta amb visió de futur. Un dels estudiosos més importants dels primats en llibertat. Gran dibuixant va donar els seus arxius a la Universitat de Barcelona. Les seves sentències feien trontollar el món científic i polític.

L’elefanta i els gripaus

Primera afirmació: tots els éssers vius haurien de poder viure en plenes condicions de llibertat i ambientals al seu hàbitat natural. Segona afirmació: els zoològics moderns han d’actuar fonamentalment en la preservació de les espècies animals, alhora que conscienciar sobre la importància de la conservació de la natura.

Dic tot això en referència a la polèmica que s’ha generat a voltes de l’estat d’ànim i confort en que es troba l’elefanta Susi al Zoo de Barcelona. M’explico; resulta que a partir d’una conferència feta pels representants de l’Ajuntament de Barcelona per presentar les noves millores al zoològic, l’associació Libera ha plantejat un seguit campanyes que tenen com a finalitat la posada en llibertat de la mencionada elefanta. La paradoxa és que la queixa sobre l’estat de Susi es produeix quan els responsables del zoo han explicat i reiterat que la seva voluntat no és tan sols d’ampliar la zona dedicada als paquiderms si no també és la de buscar-li companyia, en un primer moment una parella i més endavant quan la nova instal·lació estigui enllestida de tota una manada. Com és habitual des de fa vàries dècades al zoo de Barcelona els animals nouvinguts serien animals nascuts en captivitat procedents d’altres complexes zoològics.

Parlem-ne una miqueta més, els de Libera, basant-se amb les tesis del biòleg especialista en paquiderms Daniel Turner, diuen que la Susi no viu en condicions òptimes, que està sola, trastornada i deprimida. Es queixen que el terra de ciment lesiona les potes (fa desenes d’anys que està sobre ciment i fins ara no es queixen!). En Saramago els dóna suport. Per altra banda el veterinari de mamífers del zoo diu que l’únic problema de la Susi és que té alguns episodis cíclics de descomposició deguts al menjar que li donen els visitants (acte totalment prohibit). Entre els que aposten pel projecte del zoo estan científics tan reputats com Josefina Castellví, Ramon Folch o Jorge Wagensberg. Qui s’equivoca? Qui té raó? Probablement les dues parts. El que sí és clar que tots volen el mateix: preservar la natura, la discrepància està en el mètode.

Sabeu què és un ferreret? Doncs és un petit gripau que no arriba als 4 cm de llargària, es caracteritza per tenir una llargues potes davanteres que el permeten ser un gran escalador. Només se’l troba a la serra de la Tramuntana (Mallorca) i és un dels amfibis europeus amb més perill d’extinció. Sabeu que gràcies al zoo de Barcelona, amb el programa de cria en captivitat del ferreret, aquest amfibi s’està tornant a introduir amb èxit al seu hàbitat natural? Sabeu que gràcies a l’exhibició d’animals els zoològics poden esmerçar esforços en l’estudi, la reproducció i la posterior reintroducció d’espècies en perill d’extinció? Sabeu que gràcies a l’espectacularitat, entre d’altres, dels gran mamífers el públic visita els zoos i ajuda, per tant, al seu manteniment?

Indubtablement, encara que d’una manera indirecta, els 5 o 6 mil quilos de l’elefanta Susi han ajudat a criar a centenars d’amfibis de 10 o 12 grams d’un espècie en greu perill d’extinció. Totes les vides són importants, ja sigui grans mamífers o petits gripaus, i des dels zoològics moderns es treballa per preservar-les de la millor manera possible. Cal que la tasca continuï. Cal que els deixem continuar. Per cert, de part dels ferrerets, gràcies Susi.