Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?

Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

Escoles bressol municipals: una inversió de futur

A Barcelona, d’ençà la victòria d’en Trias, estem vivint un etapa de desmantellament de l’estat del benestar. Agradi o no, i tingui la culpa qui la tingui, aquesta afirmació és ben real. Exemples en tenim a grapats i no cal citar-los ja que són a la memòria de tothom i que ens toca patir-los a diari.

Sovint em sorprèn la capacitat que té la dreta política i econòmica de mediatitzar l’opinió pública. El canvis de vent polític i/o econòmics, els interessos partidistes juguen un paper clau, només calen unes quantes declaracions, uns quants articles als diaris, l’expressió de quatre o cinc tertulians i ja s’ha creat dins la societat una visió favorable sobre el tema en qüestió. Però a vegades, molt de tant en tant, les lluites populars aconsegueixen aturar, si més no matisar, l’impuls de la dreta.

Darrerament s’ha obert un nou front en un espai on en Trias creia que no tindria resistència: les escoles bressol municipals. Trias, com bon governant de dretes, vol privatitzar-ho tot costi el que costi i sigui el que sigui. Trias addueix la manca de recursos per reduir més del 40% de personal de suport a les escoles bressol, però amb aquesta reducció el que s’aconsegueix és oferir una menor qualitat del servei. A Trias addueix la manca de recursos per ampliar les ràtios per aula, però amb aquest ampliació el que s’aconsegueix és menys atenció a cada infant. Trias addueix la manca de recursos per externalitzar la gestió de les noves escoles bressol, però amb aquesta externalització el que s’aconsegueix és afavorir una doble xarxa dins les escoles de titularitat pública: les de gestió directa i les de gestió externalitzada.

La possible degradació del model d’escoles bressol municipal ha alertat a molta gent, i la ciutadania, almenys la ciutadania afectada, ha dit prou. Nombroses reunions i el convenciment de mares i pares implicats, de sindicats, d’entitats i d’organitzacions polítiques han portat a l’elaboració d’un document: MANIFEST DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA I SERVEIS COMPLEMENTARIS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

El manifest denuncia les mesures proposades pel govern Trias i reclama la millora i extensió de la xarxa d’escoles bressol alhora que reclama l’estabilitat laboral del personal interí i de suport.

Estic convençut que la millor aposta, la millor inversió, que pot fer actualment l’administració municipal està en l’educació. S’ha de protegir el sistema educatiu de qualitat i això comença amb unes escoles bressols públiques dignes i acaba amb una universitat pública d’excel•lència. No podem deixar el futur de la ciutat sols en mans privades, d’especuladors que només miren i vetllen pels seus interessos.

Si estirem fort ...

Estem en època de recessió econòmica i alguns volen aprofitar l’ocasió per desmantellar sense cap tipus de mirament tots aquells avanços socials que s’han aconseguit gràcies a molts anys de lluites, negociacions i compromisos. Aquests "alguns, que tenen noms i cognoms, s’aprofiten que la majoria de la població europea desprès de gaudir durant un llarg període d’anys d’un benestar generalitzat ha oblidat que cal lluitar, dia a dia, per no perdre els drets conquerits.

Ahir alguns, bastants però podrien haver estat molts més, vam sortir en contra la reforma laboral. Malauradament amb això no n’hi haurà prou, és hora de despertar, de treure’ns la son de les orelles! No podem, ni hem, de renunciar a res. Reivindicar i preservar els drets conquerits passa a ser una necessitat imperiosa, és una acte de legítima defensa.

El personatge de la foto, el pitroig americà (turdus migratorius), ho té clar. Sap que si estira ben fort finalment aconseguirà la seva presa, en aquest cas un cuc de terra. La pregunta és: ho tindrem nosaltres els humans tan clar i desenterarrem tots els nostres cucs?

La postura d’en Mourinho, el PSC Barcelona i l'actitud 2.0

Ningú que conegui una mica el món del futbol pot negar que José Mourinho, l’actual preparador del Madrid, és un dels millors entrenadors de les darreres dècades. Té un currículum impressionant al Porto, al Chelsea i a l’Inter i al Madrid. Però en Mourinho, a banda la greu incapacitat de plantejar el joc del Madrid davant del Barça d’una manera eficaç, té un problema que l’allunya de ser l’entrenador perfecte: la seva prepotència i la seva incontinència verbal. Afirmacions com la que va fer desprès del darrer partit contra el Barça delaten el seu tarannà: “Entiendo (lo que dice el público del Bernabéu) pero no escucho”. Tota una declaració d’intencions i de disposició vital, té una actitud 1.0

En general els partits polítics, i el PSC en particular, han quedat molt desfasats amb la seva relació amb la gent, amb l’anomenada societat civil però també amb tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes. Els partits tenen models arcaics, basats en mètodes de treball i comunicació del segle passat que apliquen, amb un nom o un altre, el centralisme democràtic com a mètode de funcionament dins d’una estructura piramidal. Partits i líders que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. Els resultats i la participació electoral ho demostren: els partits, tots però alguns més que altres, cada cop són més lluny de la realitat, com en Mourinho estan desfasats, viuen ancorats en un altre segle i somnien en triomfs passats. Són partits que no escolten, tenen una actitud 1.0

Alguns per convicció, altres per necessitat, creiem que ha arribat l’hora de canviar. Els socialistes ja ho hem començat a fer, el darrer congrés va aprovar una sèrie de mesures encaminades a modernitzar l’organització i, el que és més important, la forma de relacionar-se amb els militants, els simpatitzants i amb la ciutadania en general. El PSC ha fet un gran pas en incloure als seus documents congressuals la voluntat de trencar motllos caducs, ara “només” cal aplicar-ho.

I per aplicar-ho des del PSC Barcelona estem estudiant i discutint les millors opcions per tal intentar organitzar-nos d’una manera més àgil. El proper Congrés dels socialistes barcelonins que es farà al febrer serà el punt de partida d’aquest nou model. És un debat apassionant, parlem i parlarem de moltes coses però sobretot de la forma de relacionar-se, d’escoltar, del treball en xarxa, del compartiment de les responsabilitats, de l’aplicació i universalització de les TIC’s, de les consultes a distància, de la presència física i de la virtual, de col•laboració i de transparència, de construcció de futur, de sentiments i interaccions, de formació digital, d’equips flexibles, de treball per objectius, de presència a la xarxa, de permeabilitat... En definitiva estem parlant d’un partit que ens ha fer més propers a la gent. Un partit modern que primer de tot escolta, un partit amb una actitud 2.0

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

El test de virginitat de Samira Ibrahim

El passat 7 de març en una de les múltiples manifestacions que s’han fet a Egipte contra el consell militar que va substituir al president Hosni Mubarak es van produir 172 detencions.

Els detinguts, entre els quals hi havia 17 dones, van ser traslladats a instal•lacions militars on van haver de suportar tot un dia de continues dutxes d’aigua i cop de porra elèctrica. Durant el segon dia de retenció es van separar les dones en dos grups, les casades i les solteres. Samira Ibrahim era una de les dones solteres i aquesta és la seva història.

Samira Ibrahim, com la resta de les solteres, va ser conduïda a una habitació on rodejada de soldats va ser comminada per un metge a despullar-se. El motiu al•legat era que calia comprovar la seva virginitat. Les protestes d’una resignada Samira que demanava com a mínim d’intimitat i ser examinada en privat i per una dona van ser inútils. Res d’això, al contrari, va ser grapejada pel “metge” durant més de 5 minuts mentre varis dels soldats presents filmaven l’agressió amb els seus telèfons mòbils.

Un cop al carrer, si Samira fos una noia egípcia “normal” hauria intentat oblidar l’atemptat sexual i polític que havia patit a mans dels militars, però Samira no és un noia “normal” i va decidir denunciar la situació i lluitar pels seus drets. Una denúncia que de seguida ha estat recolzada per grups de drets humans egipcis.

Però la seva lluita com qualsevol combat per la llibertat no serà gens senzilla. Cap llei prohibeix els testos de virginitat a les dependències militars. A més la societat egípcia en matèria sexual és molt conservadora i misògina, l’assetjament sexual està a l’ordre del dia i si alguna persona gosa denunciar-ho passa a ser ràpidament a catalogada com la culpable per “provocadora”. Samira ha rebut recolzaments, però molts la titllen ja de “puta”.

Samira ho té difícil, però el sol fet de tenir el valor de denunciar públicament la seva violació obre un camí que moltes dones, i homes, egípcies sens cap mena de dubte seguiran. Endavant Samira, ets admirable!

Femitic, unes dones admirables

Ahir vaig assistir al lliurement de premis de Femitic, un concurs de vídeos i fotografies que fomenta la participació de les dones a Internet. Organitzat per Dones en Xarxa, Femitic pretén, entre d’altres objectius, disminuir la fractura digital de gènere, incentivar la formació i la incorporació de la dona al mercat laboral, visibilitzar les dones a Internet, fomentar l’ús d’Internet com un espai on promoure valors igualitaris i inclusius entre les i els joves, denunciar les desigualtats entre dones i homes en l’àmbit laboral.

L’acte va ser breu, , presentació de les obres finalistes, mini parlaments i 4 premis, 2 de fotografia i dos de vídeo. Una horeta justeta d’aquelles ben aprofitades i que tothom en surt content, les premiades cofoies, les organitzadores satisfetes pel èxit i el públic encantat.

De les quatre obres premiades me’n agradaria destacar-ne una, la que em va arribar al cor “#admirables”, un vídeo de la Paula Girart que sota el subtítol "Com pot Internet ajudar a l’alliberació de la dona?” ens relata la dificultat i els perills de les dones lluitadores de la primavera àrab i la seva connexió amb el món via Internet i les xarxes socials.

Des de petit sempre m’ha impressionat la gent que es juga la pell per la democràcia i la llibertat del seu poble, el seu gènere, la seva raça o la seva condició sexual. Només pensar en la seva valentia, en el seu activisme desinteressat, en el perill en que exposen la seva vida em fa posar la pell de gallina. I aquesta és l’emoció que la primera part del vídeo de la Paula em va fer sentir, una sensació que em va fer revifar la meva ànima rebel contra les injustícies.

Felicitats Paula!

Chomsky, la crisi i les eleccions. Activisme front el determinisme de la dreta.

Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”

Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.

Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?

I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.

Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.

Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.

El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.

En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.

Agitem, agitem o el món s'acaba!

Activistes i ciberactivistes,

Fa més de trenta anys a un pis del carrer Infanta Carlota, avui avinguda Josep Tarradellas, uns quants voluntaris socialistes ens trobàvem amuntegats en un sala fent creuetes a les paperetes del senat. A l’any 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques, la televisió encara era en blanc i negre, només podíem veure dos canals, no existien els ordinadors personals, els Cd’s, ni els telèfons mòbils... Fa més trenta anys una manera de participar a la campanya electoral era fer creuetes a les paperetes del senat. Benet, Candel, Cirici eren els tres candidats de la Entesa dels Catalans, la candidatura unitària que recolzàvem els socialistes. Un grapat d’activistes vam dedicar els nostre temps lliure durant uns quants dies per la causa...

Avui a la seu central dels socialistes catalans, al carrer Nicaragua, un bon nombre de voluntaris i voluntàries socialistes carregats amb els seus portàtil, tabletes i mòbils ens trobem a una magnífica sala de la quarta planta per tal de comentar en directe el debat a 5 bandes dels caps de llista dels partits a les eleccions generals. Avui, a diferència de fa més de trenta anys, utilitzem una manera distinta de fer activisme però amb una mateixa finalitat: activar la societat...

Llaços contra el càncer de mama al Passeig de Gràcia

Sortir del metro al matí i trobar-te el Passeig de Gràcia ple de llaços roses em fa recordar que avui es celebra, un cop més, el dia mundial contra el càncer de mama. És un tema que ens toca a totes i tots de molt a prop, moltes dones del nostre entorn el pateixen o l’han patit.

El càncer de mama és el tipus de tumor més estès entre les dones. Es calcula que una de cada vuit dones el desenvoluparà. A Espanya se’n detecten 22.00 casos nous anualment. Sortosament gràcies als avenços científics i a la detecció precoç el grau de supervivència ja passa del 80%. Però el combat ha de continuar: és important el seguir conscienciant i insistint en la necessitat de revisions periòdiques, ja que el 90% dels casos amb diagnòstics precoços es superen.

A algú li pot semblar que vestir un cop a l’any el Passeig de Gràcia de rosa pot ser una “frikada”, a mi em sembla que és bo per recordar que cal persistir en la lluita, una lluita que avui té un nom: el càncer de mama.

Sobre militància política: quan creus que els “teus” s’equivoquen. La moratòria d’Ascó

No descobriré res de nou, però no està de més recordar-ho: en moments de crisi política, quan les coses no marxen com haurien d’anar, quan els resultats electorals no acompanyen participar activament en un partit polític que està governant o que ha perdut el govern recentment és força complicat.

La crisi dels partits fa aflorar les discrepàncies internes així com els diferents matisos -sovint molt importants- sobre l’anàlisi de la realitat i la forma d’actuar per aportar sortides i solucions.

Els dirigents de les organitzacions o dels governs, com és el seu deure, han de prendre constantment decisions. Unes decisions que no sempre acontenten a tothom per un igual, decisions que poden ser contradictòries, discutibles i fins i tot errònies. Unes decisions que costen d’assumir. Avui discrepo d’una d’aquestes decisions tot i que l’acato.

Considero que la decisió presa pel Ministeri d’Indústria de renovar per 10 anys més l’explotació de la central nuclear d’Ascó (I i II) basant-se en l’informe favorable emès pel “Consejo de Seguridad Nuclear (CSN)” és un lamentable error. Un error polític i un error mediambiental de gran magnitud.

Penso que no s’ha de fer prevaldre, com crec que ha fet el govern, l’economia sobre la seguretat de la població. Ascó, per molt que ens diguin i com es demostra d’una forma constant amb les seves aturades i “petits” problemes, no és una central segura.

Al PSC som molts que pensem que l’economia ha d’estar sotmesa a la seguretat de la població i de la preservació del medi natural, no al inrevés. Som molts als que la decisió ministerial no ens ha agradat. Estem jugant el futur de la nostra Terra a la ruleta russa. Esperem que la moratòria només es quedi en un l’error polític i no una decissió que haguem de lamentar.

Personalment opino que el millor camí és l’abandonament de l’energia nuclear i apostar per les energies cent per cent renovables. La tecnologia actual ja ho permet i els costos no són excessius, només falta voluntat política i coratge d’enfrontar-se a alguns poder multinacionals. Tal vegada es podria aprofitar la greu crisi econòmica que estem patint per fer reformes -quan no revolucions- també del nostre sistema energètic.

Tornant al principi i per que quedi ben clar i que ningú tingui temptacions de fer males interpretacions: malgrat els seus errors i defectes els “meus” són de llarg els que millor em representen.

Sobre militància política: possibilisme, responsabilitat, desencant, radicalisme, conformisme i conviccions

Això de militar en un partit polític quan la política és desprestigiada i injuriada a tort i a dret no és gens fàcil. I encara ho és menys quan el teu partit de tota la vida està en hores baixes, molt baixes. I si a tot això hi afegim el formar part de la direcció d’una agrupació i ser-ne el màxim responsable la “cosa” encara és complica encara més.

Força gent -de la que habitualment llegeix el meu bloc- m’ha preguntat perquè fa temps que no escric, si em passa alguna cosa. La resposta no és senzilla i tampoc és única. Es podria resumir en un “allargament” voluntari de les vacances. Un allargament necessari per agafar una mica d’aire, per repassar el curs passat i les seves conseqüències polítiques amb lles seves doloroses seqüeles personals. Ha estat un descans mental vital -no és fàcil “produir” un apunt gairebé diàri- que s’ha perllongat més del previst.

Opinar de política públicament no és còmode, sobretot quan el que dius es pot interpretar d’una manera esbiaixada per part de detractors de dins de la pròpia organització o externs (premsa o altres partits). I com que l’experiència viscuda en la pròpia pell m’indica que s’ha d’anar amb peus de plom ja que es poden utilitzar les paraules individuals expressades en un bloc per perjudicar al partit he decidit estar-me uns dies d’escriure. Però penso que aquest període polític i social en que vivim és prou interessant i massa important per quedar-se al marge.

I aquest estiu han passat massa coses com per mantenir-se callat. Davant de decisions polítiques controvertides, ja sigui pel contingut o per la forma com que s’han produït, les direccions socialistes basant-se en el possibilisme han apel•lat a la tan esgrimida “responsabilitat” a les seves bases. La resposta, però, no ha estat uniforme. El desencant d’uns és notori i els seu “compromís” amb l’organització es dilueix paulatinament. Altres radicalitzen els seu discurs i aixequen banderes de lluita i de resistència que ens allunyen de la “centralitat”*. Finalment n’hi ha alguns, els que més, que accepten amb un conformisme pel meu gust massa dòcil les decisions del “mando”.

Les i els militants polítics si bé han de ser responsables també han de ser conseqüents amb les seves conviccions, “l’obediència deguda” no és mai bona. Sovint oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització. Però també es cert que és imprescindible cercar els punts d’encontre per tirar endavant qualsevol projecte col•lectiu i amb voluntat de govern.

En una etapa històrica on la crisi política afecta profundament als socialistes, quan des de la dreta, que utilitza tots els seus tentacles mediàtics i econòmics, se’ns intenta fer creure que les idees de l’esquerra són una quimera, el que cal és una reafirmació dels nostres principis. Només així i si treballem conjuntament, com un equip, amb molt debat intern, donant respostes senzilles (les nostres no les de la dreta!) i fent-nos ben visibles, tornarem a rebre la confiança de la majoria. Aquest és el repte que els i les socialistes no podem defugir i hem d’encarar amb valentia.

*No s’ha de confondre “centralitat” amb “centre” o “centrisme”. Són conceptes ben diferents i sovint antagònics.

Imatges del 19-J a Barcelona

Imatges 19 J Barcelona

View more presentations from enricllorens.

La revolta dels animals

El 5 de juny de 1989 es va captar una imatge a la plaça Tiananmen de la capital xinesa. Un home anònim, sol i desprotegit, plantava cara al poder aturant-se davant d’una llarga filera de tancs. Amb la seva acció aquell “rebel desconegut” es va transformar en símbol de lluita i rebel•lia espontània contra l’opressió.

A la foto d’avui, un cigne (Cygnus Cygnus) sembla que vulgui emular a l’home del tanc. Sol, sense defensa, només obrint les seves ales intenta aturar el tràfec dels voltants de Londres. La difícil convivència entre “civilització” i món natural entra, un cop més, en contradicció. Avui el cigne s’ha revoltat, les agressions humanes han superat la línea vermella. El cigne ha dit prou.

Diumenge antinuclear a Barcelona

El diumenge 5 de juny uns milers de persones ens vam manifestar pel carrers de Barcelona demanant el tancament de les centrals nuclears. Aquí en teniu un breu testimoni gràfic. Les fotos són del meu amic i company José Luque i meves. No cal dir que les fotos més bones són les del José.

Diumenge antinuclear a barcelona

View more presentations from enricllorens.

Tanquem JA les Nuclears

He rebut el manifest que han fet en motiu de al manifestació pel tancament de les nuclears que es farà el proper diumenge a Barcelona. Si no passa cap imprevist he decidit participar en la marxa que sortirà del Pla de Palau a les 12 del matí i acabarà davant de la seu d’Endesa al Paral•lel. Tot i que no tenia cap dubte la notícia que acabo de llegir al Periódico - on s’afirma que hi hagut un nou incident, sortosament petit, a la central d’Ascó- ha acabat de fer-me decidir.

Quan tancarem Ascó definitivament? Haurem d'esperar a un desastre com Txernonòbil o Fukushima per fer-ho? Quan deixarem de jugar amb la salut de la Terra? Ni aquí ni a enlloc! Nuclears? No gràcies!

Probablement la del diumenge serà un a manifestació petita, però com deia ahir en un apunt sobre el 15-M “alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories”. Jo intentaré que així sigui.

Sóc plenament conscient de les dificultats que comporta a curt termini el tancament de les nuclears, els problemes que es poden arribar a produir per la manca d’energia, però penso que ja és l’hora de prendre les decisions polítiques oportunes que ens condueixin a un sistema de producció elèctrica basat només en les energies renovables. La terra i els nostres fills ens ho agrairan.

Ha arribat el moment de dir prou, que s’ha acabat.

Les tardes de dissabte amb Leornard Cohen

Llegeixo als digitals que acaben de concedir el Premi Príncipe de Asturias de las Letras a en Leonard Cohen. M’ha vingut un flash que m’ha transportat al passat.

He recordat la meva vida als 70, les llargues i agradables tardes dels dissabtes a casa els meus pares; tardes sense pares i amb amics, on tot era possible (ja m’enteneu). Tardes on escoltàvem, entre d’altres, una i una altra vegada la magnífica veu, acompanyada de guitarra, d’en Cohen. El Partizan i Suzanne eren de llarg les nostres preferides. El millor és que, tot i que han passat més de trenta anys, alguns dels amics i amigues que passàvem les tardes plegats encara ens veiem i ens estimem.

The Partisan:
When they poured across the border
I was cautioned to surrender,
This I could not do;
I took my gun and vanished.
I have changed my name so often,
Ive lost my wife and children
But I have many friends,
And some of them are with me.
An old woman gave us shelter,
Kept us hidden in the garret,
Then the soldiers came;
She died without a whisper.
There were three of us this morning
Im the only one this evening
But I must go on;
The frontiers are my prison.
Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then well come from the shadows.
Les allemands etaient chez moi,
Ils me dirent, signe toi,
Mais je nai pas peur;
Jai repris mon arme.
Jai change cent fois de nom,
Jai perdu femme et enfants
Mais jai tant damis;
Jai la france entière.
Un vieil homme dans un grenier
Pour la nuit nous a cache,
Les allemands lont pris;
Il est mort sans surprise.
Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then well come from the shadows.

Apunts sobre el 15M: No tots els partits són iguals

Probablement hi haurà un abans i un desprès del 15 de maig. Potser mai més res serà igual. Aquests dies milers i milers de ciutadans i ciutadanes han demostrat amb valentia el seu enuig al enfrontar-se, d’una manera pacífica però efectiva, a una situació econòmica i social força injusta. El fet de dir prou i de rebel•lar-se, el fet d’omplir les places de les ciutats, el fet d’organitzar cassolades als barris, el fet de parlar i discutir públicament, el fet de fer propostes demostra que la societat civil no està morta, que té vida pròpia i que, agradi o no, té moltes coses a dir.

Alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories, que cal tenir-les en compte. Aquests dies els que hem volgut hem pogut sentir, escoltar, participar i, el que és més important, aprendre. Hem pogut informar-nos en primera persona del què està passant, de què es respira, de què es parla. I com no podria ser d’una altra manera dins un moviment incipient i teòricament no organitzat ni manipulat hem pogut observar que les propostes que es plantegen són de diverses índoles i intensitats, amb les que cadascú pot o no estar d’acord.

Personalment em sento còmode quan es parla de dret a l’habitatge digne i la dació com a pagament suficient per cancel•lar la hipoteca, o de la implantació de la Tasa Tobin, o de la reducció de les despeses militars, o del tancament de les centrals nuclears i foment de les energies alternatives... En altres temes dissenteixo cordialment, però amb el que no puc estar d’acord és amb el constant atac contra la tasca dels partits polítics i sobretot quan s’afirma que tots els partits són iguals. En això discrepo obertament.

I discrepo obertament, perquè penso que no és el mateix que els partits siguin d’esquerres o de dretes, que malgrat els possibles errors de gestió hi ha una gran diferència entre uns i altres. Potser que alguns diran que els socialistes ens hem guanyat a pols la darrera derrota electoral, potser creuen que ens ho hem merescut. Segurament que algunes de les polítiques aplicades pels governs d’en Zapatero, en Montilla o l’Hereu no hagin estat les més adients, probablement algunes mesures que s'han pres per gestionar la crisi no han estat les més adequades, probablement no s’ha sabut contrarestar amb contundència els atacs i els paranys del gran capital. De ben segur que em deixo molts altres motius de descontent, però...

Però no ens hem d’enganyar, també s’han fet coses bones, moltes. S’han aprovat lleis que la dreta mai ratificaria: s’han defensat i ampliat els drets civils. Potser és bo que fem una mica de memòria per posar les coses al seu lloc. Veiem algunes de les lleis que s’han aprovat en els darrers anys gràcies als socialistes i amb la dreta en contra: Violència de gènere, igualtat, dependència, matrimonis del mateix sexe, reproducció sexual i interrupció voluntària de l’embaràs... En canvi la dreta a Catalunya, mentre retalla despeses en serveis a les persones vol eliminar els impostos sobre les successions. Veieu alguna diferència?

Repeteixo, potser que els socialistes ens haguem guanyat a pols la darrera derrota electoral, però el que segur que no ens mereixem és que se’ns posi al mateix sac que als partits de dreta. No és just. És completament fals que siguem iguals.

Neteja a la Plaça Catalunya

"No m'agrada sentir el soroll dels motors dels helicòpters, això no és Libia ni Afganistan (on tampoc ni haurien d'haver), això és Barcelona!" Així és com tristament he començat el meu dia al Facebook.

Però alguns han iniciat la jornada molt pitjor que jo. Sense previ avís, de matinada, s’han trobat envoltats de forces de seguretat que els demanaven els desallotjament de la plaça Catalunya per procedir a la seva neteja.

Com era de preveure, i si no estava previst demostra la incompetència dels que han pres la decisió, la “cosa” a anat a més i s’ha transformat en un ball de bastons.

Vulneració dels drets de manifestació pacífica, desmesurada violència policial, ferits lleus i contusionats, sang.... crec que hi ha altres maneres d’actuar davant la resistència pacifíca. Vergonyós.

Actuacions policials com la d’avui, les càrregues dels mossos d’esquadra sota les ordres d’en Felip Puig -front un moviment pacífic- només condueixen al desencís, a la separació, a la desunió.

Amb fets com els que estem vivint no és estrany que els joves, i els no tan joves, no els agradi el sistema. Ja és un quart de dues i segueixo sentint la remor del helicòpters, “ l’operació neteja” encara no s’ha acabat. Indignant!

Tornem a començar?

Alguna cosa, o moltes, hem fet malament si la història s'ha de repetir.