Diumenge electoral a Europa, una sopa amb sabor agredolç

A Europa hem viscut un cap de setmana electoralment molt mogut, diverses eleccions a distints països amb diferents resultats i amb lectures diferents. Com a més destacable pel que pot significar pel futur immediat d’Europa cal resaltar la victòria, més ajustada del que era previsible, del socialista Hollande a les presidencials franceses. 

Els que creiem que per sortir de la crisi hi ha altres camins, els que pensem que no només amb la contenció de la despesa es solucionen el problemes, els que no volem que es retallin drets estem d’enhorabona: sembla que a França canviaran les coses i això pot significar una important transformació de les polítiques econòmiques europees. 

Però la victòria socialista a França no ens ha de fer obviar el greu estat social que està vivint tot el continent. No se’ns ha d’escapar de les nostres anàlisis el sever descontentament d'una part molt important de la ciutadania. Cal que valorem en la seva justa mesura els preocupants resultats a Grècia, amb la desfeta dels partits tradicionals i l'augment espectacular de l’extrema esquerra i -el que és molt pitjor- irrupció amb 21 escons del partit neonazi al parlament. No podem oblidar els 6.379.332 de vots que va rebre le Pen a la primera volta de les presidencials franceses  Tampoc estaria de més analitzar el perquè a Alemanya un partit sense cap programa -el pirata- apareix amb força a tots aquells parlaments regionals on es fan eleccions. Alguna cosa no funciona però el que queda clar és que el malestar de la població es reflexa i manifesta electoralment de diferent forma a la mida i moda de cada país.

Els partits no són eterns, només són una eina democràtica per arribar a uns objectius concrets. El problema actual rau, no en que els partits tradicionals perdin força, sinó que cada vegada més la dispersió ideològica, o electoral per ser més exactes, és més gran i això fa més difícil arribar als consensos necessaris per garantir la governabilitat. Sense un pacte democràtic ben consolidat s’abona el terreny per a demagogs de tots colors. 

Si mirem enrere, a la història del segle passat, no ens costarà gaire veure similituds amb el període entre guerres i la situació actual: greu crisi econòmica, pèrdua de valors, aparició “democràtica” de partits profundament totalitaris... Les semblances fan tremolar. 

Estem en un període convuls on tot es qüestiona. Podem ser -i hem de ser- tot el crítics que faci falta, però els nostres retrets ha d’anar acompanyats de propostes concretes. Unes propostes que facilitin la convivència i ens permetin sortir el més aviat possible la terrible crisi que patim.

La victòria de Hollande pot ser un bon inici, ha d’obrir la via al diàleg i a la serenor i a la recuperació. 

Nota: Us adjunto en vídeo del que crec no hauria de passar mai, però que il•lustra la situació on ens trobem.

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc

Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

La recepta: partits oberts i innovació

Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.

Simplement gràcies

(La meva darrera intervenció com a Primer Secretari del PSC les Corts)

Avui es tancarà una etapa que va començar el novembre del 2008 quan es va escollir l’executiva que ara us presenta la seva gestió. Un gestió que ha estat marcada per uns anys políticament durs, molt durs, en el que hem viscut el pitjor cicle electoral de la història del partit. Ja us hem exposat sintèticament i d’una manera clara els trets bàsics del que hem fet o hem pogut fer durant aquests anys. Ara permeteu-me que us parli una mica a nivell més personal, més íntim però també més polític.

D’entrada m’agradaria agrair la tasca i dedicació de totes les persones que han treballat dins de l’executiva, un agraïment sincer i necessari. Formar part d’una executiva no és cap “xollo”, porta molta feina, molts mal caps i, en època de vaques magres, molts disgustos. Però els i les que estem a les executives ho estem per voluntat pròpia, ningú ens obliga a estar-hi. Val a dir que també tenim les nostres petites satisfaccions, com el saber que treballes per una causa noble, la relació estreta amb els altres membres i, de vegades, el veure que els teus plans, els teus anhels es fan realitat.

Satisfaccions, com les que, personalment vaig tenir durant el darrer congrés quan un grup de persones relacionades amb la secretaria de politiques de les dones em van demanar, com a cap de la delegació de les Corts una de les agrupacions que més s’ha posicionat sobre el tema, que defensés l’esmena que incloïa l’abolició de la prostitució en el programa del nostre partit. Veure plasmada en les nostres ponències una reivindicació històrica, un cant a la llibertat de les persones, no té preu. Amb tan sols això ja em sento plenament reconfortat.

Aquests tres anys ens ha passat de tot. Hem hagut de prendre decisions difícils -triar entre persones sempre és dur-. Tot i fer una bona feina hem fet campanyes i les hem perdut totes, però també hem treballat amb força tal com us hem explicat, amb millor o pitjor encert, per tirar endavant el nostre projecte comú.

És a partir d’aquest passat recent que comencem a escriure el futur. Fa tres anys i tres mesos en aquesta mateixa sala 100 persones escollíem entre dues candidatures l’executiva que havia de dirigir el partit a les Corts durant aquests anys, i aquest enfrontament va generar una situació complexa que de cap manera va jugar a favor de la necessària cohesió de la militància.

Una situació que creiem ja es va resoldre. Estenent la mà, obrint portes, però, sobretot, amb la determinació d’evitar les tensions viscudes en el seu moment. Era, i és, una simple qüestió de responsabilitat política en un moment en què la ciutadania mira als polítics amb una desconfiança creixent.

Estic convençut que cal que aguditzem el nostre sentit de responsabilitat per tal de donar respostes eficaces als problemes reals de la gent i no perdre el temps en enfrontaments banals que no condueixen a res. D’aquí la meva decisió i la meva voluntat de fer allò que calgués per aconseguir una candidatura de consens que recollís totes les sensibilitats existents a la nostra agrupació.

I aquesta decisió ha comportat que deixi la primera secretaria per passar a ser, si és que els vostres vots ho ratifiquen, president de l’agrupació de les Corts, amb el Carlos Hornero com a primer secretari.

S’obre així una nova etapa a l’agrupació. Crec que amb el Carlos hem estat capaços de preparar una bona executiva, formada per persones de gran vàlua que estan disposades a treballar plegades i a construir un futur ple d’esperances a l’agrupació.

I si surto escollit com a president de l’agrupació em comprometo que:

• treballaré per tal que el partit torni assolir l’hegemonia social i política, es a dir:

• treballaré per que els socialistes recuperem, entre altres, l’alcaldia de la ciutat,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui vista com l’organització que dóna oportunitats a tothom,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui un referent de participació i on tothom pugui compartir,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts estigui unida i que, a la vegada, tothom tingui la seva pròpia veu.

I des del meu càrrec em comprometo a escoltar a tothom que ho desitgi, i no només a escoltar sinó també vehicular, en la mesura del possible, les seves peticions, els seus suggeriments, les seves inquietuds...

Per acabar agrair-vos la confiança que ens heu dipositat, i demanar-vos dues coses: la primera que voteu afirmativament la gestió de l’executiva sortint, i l’altre -molt més important- que voteu favorablement a la nova executiva. Moltes gràcies.

Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?

Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

Mentides arriscades

La tradició popular ens aconsella que en moltes situacions de la vida és millor desconèixer la veritat. Se’ns diu, o se’ns fa creure, que si sabéssim les possibles conseqüències de moltes de les nostres accions probablement no les faríem. Malauradament els humans tenim tan arrelat aquest concepte que molts se’n aprofiten per tal d’aconseguir els seus interessos, uns interessos econòmics o de poder i molt sovint poc ètics. El problema s’aguditza quan amb la desinformació es vol tapar algun fet de repercussions vitals.

A ningú se li ha escapat que amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, amb el desastre de la central de Fukushima la salut de moltes persones es va posar en joc. Un reguitzell de notícies que van apareixent de tant en tant així ens ho confirmen. Zones contaminades, poblacions abandonades, cultius infectats, malalties... Ara ens assabentem que el govern japonès fins i tot va témer en un primer moment per la seguretat dels habitants de Tokio. Eren només uns 35 milions de persones en perill!

Probablement la majoria de la població de la capital japonesa estarà satisfeta pel fet de no haver sabut en primera instància del perill a que estava exposada. Només cal imaginar-se les possibles escenes de pànic, les aglomeracions, els pillatges, les corredisses, els embussos, el col•lapse que produirien 35 milions d’ànimes espantades. Cal agrair al govern el seu silenci. Però els mateixos habitants de Tokio al conèixer a pilota passada el risc que van córrer segurament es preguntaran per la seva protecció futura. Probablement demanaran al seu govern per la seguretat de les centrals nuclears i, alguns més agosarats, per la necessitat de tancar-les immediatament.

A l'hora de garantir la vida de les persones ja no valen més mentides. S’ha demostrat la vulnerabilitat de les centrals, dels seus alts riscos. Ja no n’hi ha prou en dir que l’energia nuclear és neta i segura. En nom del progrés no tot s’hi val. Cal exigir a les administracions que encarin el problema amb valentia i no s'aturin davant d’interessos econòmics per molt potents que siguin.

Pel futur de la terra cal tancar les nuclears. Al preu que sigui, un preu que sempre serà molt més barat que el final de la vida al planeta.

Si estirem fort ...

Estem en època de recessió econòmica i alguns volen aprofitar l’ocasió per desmantellar sense cap tipus de mirament tots aquells avanços socials que s’han aconseguit gràcies a molts anys de lluites, negociacions i compromisos. Aquests "alguns, que tenen noms i cognoms, s’aprofiten que la majoria de la població europea desprès de gaudir durant un llarg període d’anys d’un benestar generalitzat ha oblidat que cal lluitar, dia a dia, per no perdre els drets conquerits.

Ahir alguns, bastants però podrien haver estat molts més, vam sortir en contra la reforma laboral. Malauradament amb això no n’hi haurà prou, és hora de despertar, de treure’ns la son de les orelles! No podem, ni hem, de renunciar a res. Reivindicar i preservar els drets conquerits passa a ser una necessitat imperiosa, és una acte de legítima defensa.

El personatge de la foto, el pitroig americà (turdus migratorius), ho té clar. Sap que si estira ben fort finalment aconseguirà la seva presa, en aquest cas un cuc de terra. La pregunta és: ho tindrem nosaltres els humans tan clar i desenterarrem tots els nostres cucs?

La palla a l’ull d’un ex

No qüestiono que en l’àmbit de la política tothom tingui el dret a opinar, al contrari penso que és bo que cadascú s’expressi lliurement. El que també penso és que cal ser una mica curós i conseqüent amb les afirmacions que es fan, sobretot quan provenen de persones que han tingut al llarg de la seva vida política nombroses responsabilitats.

El socialista Celestino Corbacho, ex alcalde d’Hospitalet, ex president de la Diputació de Barcelona, ex ministre, ex diputat a Corts, ex primer secretari de L’Hospitalet, ex membre electe de l’executiva del PSC i actualment diputat al Parlament de Catalunya i president de la mesa del Consell del PSC -i segur que em deixo algun altre càrrec- ha fet el dia de Carnaval unes polèmiques declaracions recollides al diari el País on afirma que veu les mateixes cares al PSC des de fa 15 anys i qüestiona la renovació dels socialistes catalans.

Corbacho, que està en primera línea de la política des de la transició, va lluitar fins el darrer moment per estar a la nova executiva del PSC. Ara es permet el luxe de criticar-la, de posar pals a les rodes només pel fet que no hi ha pogut entrar per la porta gran. Critica l'executiva del PSC tot i que com a president del Consell Nacional hi ha entrat per la porta del darrera.

Potser estigui equivocat, però exercint el meu dret a opinar -el mateix que té en Corbacho-, crec en Celestino Corbacho no és, ni pot ser, el paradigma de la renovació del PSC, que és lleig que critiqui pel fet de no estar. Que si té una mica d’humilitat política hauria de recordar que gent amb molt bones i millors qualitats polítiques -poseu el aquí els noms que vulgueu- han deixat d’estar a l’executiva del Partit i ho accepten amb naturalitat. Que potser al “Celes“ ja se li ha passat l’arròs polític. Que és hora que es tregui la palla de l’ull.

Franco per sempre

Alguns que fa anys que voltem per aquest món aquest treball artístic d’Eugenio Moreno ens posa els pels de punta. Tot i això és molt bo tenir memoria i recordar temps que no haurien de tornar mai.

Una visió intencionadament esbiaixada del 10è congrés del PSC Barcelona

Per fi s’ha acabat el 10è congrés del PSC Barcelona. Per mi han estat un parell de mesos de força feina: ponències, reunions, debats, assemblees, fotocòpies, planificacions, dubtes, credencials, sopars, visualitzacions, llistes, esmenes, taules, candidats, acords, repeticions, aliances, incorporacions, innovació, participació, molts consensos i pocs dissensos, votacions, delegació, resultats i agraïments... Això i molt més ha estat el “meu“congrés.

Passades unes hores, ja descansat, m’agradaria destacar alguns dels aspectes que des d’una òptica estrictament personal em quedaran a la memòria d’aquest esdeveniment.

En primer lloc la gran notícia del congrés: la decisió d’en Jordi Hereu de deixar la presidència del grup municipal socialista i l’anunci que abandonarà en breu la seva acta de regidor. Al marge del ressò mediàtic i de les repercussions polítiques -dins i fora del PSC- i ciutadanes que sense cap mena de dubte tindran, cal ressaltar l’actitud demostrada per en Jordi. Tal i com vaig intentar expressar en meva intervenció al plenari, Hereu ha fet un gest de generositat democràtica que només fan aquelles persones que avantposen els interessos del col•lectiu per davant dels propis. Gràcies de tot cor Jordi per ser, abans que res, persona.

En segon lloc la frase del congrés: Santi Castellà, president del Moviment Laic i Progressista en la seva intervenció a la inauguració en la seva condició de convidat al congrés ens va recordar que “Més enllà del partit hi ha vida”. Una afirmació que pot semblar trivial però que reflexa, agradi o no, el que ha estat una realitat dels socialistes els darreres anys: la desconnexió i l’allunyament del dia a dia de la nostra societat. Per sort sembla que aquest congrés serà el punt d’inflexió i que ha servit per posar les bases per la reconstrucció del projecte dels socialistes barcelonins a la nostra ciutat i la seva reconnexió amb la ciutadania.

En tercer lloc l’obertura i claredat: que en ple congrés Xavier Rius, un periodista gens sospitós de ser prosocialista, afirmi en un tuit: “Feia temps que no veia un congrés de partit tan transparent” demostra que alguna cosa estem fent bé, que anem per bon camí.

En quart lloc: 240 delegades i delegats treballant per arribar a acords, per fer propostes, per consensuar; les votacions a la búlgara queden al calaix dels records, tot evidencia que els temps i les formes dels socialistes estan canviant.

Per acabar i el més important de tot: el recolzament, l’amistat i la confiança que en moments polítics difícils i complicats m’han donat i m’estan donant moltes companyes i companys de les Corts, persones que em recorden des del seu altruisme el projecte d’agrupació participatiu i integrador que compartim. Un projecte que aglutina a molta gent i que no pot quedar al marge del futur.

Suposicions, sumes, aliances, certeses i desenganys

En el món de la política, com a la vida, sovint les coses no són com semblen o com ens volen fer creure que semblen.

Les sumes de voluntats no són exactes, varien en funció de la solidesa del seu compromís.

Les aliances són circumstancials, finites.

El que avui és segur pot variar a canvi d’un preu, encara que aquest sigui molt petit.

De traïdories sempre n’hi ha hagut.

L’hora de la venjança, i això és el bo que té, mai se sap quan arriba.

Tot això passa al món de la política, com al món real. És cosa d’humans, però n’hi uns que poden dormir millor que altres.

Que ningú cregui que els cercles es tanquen.

Continuarà...

La postura d’en Mourinho, el PSC Barcelona i l'actitud 2.0

Ningú que conegui una mica el món del futbol pot negar que José Mourinho, l’actual preparador del Madrid, és un dels millors entrenadors de les darreres dècades. Té un currículum impressionant al Porto, al Chelsea i a l’Inter i al Madrid. Però en Mourinho, a banda la greu incapacitat de plantejar el joc del Madrid davant del Barça d’una manera eficaç, té un problema que l’allunya de ser l’entrenador perfecte: la seva prepotència i la seva incontinència verbal. Afirmacions com la que va fer desprès del darrer partit contra el Barça delaten el seu tarannà: “Entiendo (lo que dice el público del Bernabéu) pero no escucho”. Tota una declaració d’intencions i de disposició vital, té una actitud 1.0

En general els partits polítics, i el PSC en particular, han quedat molt desfasats amb la seva relació amb la gent, amb l’anomenada societat civil però també amb tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes. Els partits tenen models arcaics, basats en mètodes de treball i comunicació del segle passat que apliquen, amb un nom o un altre, el centralisme democràtic com a mètode de funcionament dins d’una estructura piramidal. Partits i líders que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. Els resultats i la participació electoral ho demostren: els partits, tots però alguns més que altres, cada cop són més lluny de la realitat, com en Mourinho estan desfasats, viuen ancorats en un altre segle i somnien en triomfs passats. Són partits que no escolten, tenen una actitud 1.0

Alguns per convicció, altres per necessitat, creiem que ha arribat l’hora de canviar. Els socialistes ja ho hem començat a fer, el darrer congrés va aprovar una sèrie de mesures encaminades a modernitzar l’organització i, el que és més important, la forma de relacionar-se amb els militants, els simpatitzants i amb la ciutadania en general. El PSC ha fet un gran pas en incloure als seus documents congressuals la voluntat de trencar motllos caducs, ara “només” cal aplicar-ho.

I per aplicar-ho des del PSC Barcelona estem estudiant i discutint les millors opcions per tal intentar organitzar-nos d’una manera més àgil. El proper Congrés dels socialistes barcelonins que es farà al febrer serà el punt de partida d’aquest nou model. És un debat apassionant, parlem i parlarem de moltes coses però sobretot de la forma de relacionar-se, d’escoltar, del treball en xarxa, del compartiment de les responsabilitats, de l’aplicació i universalització de les TIC’s, de les consultes a distància, de la presència física i de la virtual, de col•laboració i de transparència, de construcció de futur, de sentiments i interaccions, de formació digital, d’equips flexibles, de treball per objectius, de presència a la xarxa, de permeabilitat... En definitiva estem parlant d’un partit que ens ha fer més propers a la gent. Un partit modern que primer de tot escolta, un partit amb una actitud 2.0

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

Les 4 dones d’en Rajoy

Coneixem ja el govern d’en Rajoy . 13 persones.

No és el moment de criticar ni la possible idoneïtat ni la competència de cada ministre, cal deixar que facin la seva feina. Avui no toca queixar-se. No és el moment de recordar que el titular d’economia havia estat directiu a Lehman Brothers a la península ibèrica, ni que el nou ministre d’interior sigui soci numerari de l’Opus, ni que el ministre de medi ambient tingui un reguitzell de cotxes i sigui accionista d’una petroliera, ni que el ministre de defensa hagués estat al consell d’administració d’una empresa que fabrica bombes de dispersió, ni que...

Coneixem ja el govern d’en Rajoy. 13 persones. 9 homes i 4 dones.

Això sí que ho podem valorar. La dreta espanyola no té dones preparades? O és que Rajoy fa tota una declaració de principis? No m’agrada que les dones tornin a ser una minoria. No entenc que en ple segle XXI encara haguem de parlar d’aquests temes, dec ser molt innocent però pensava que la paritat als governs d’Europa era una fet inqüestionable. En fi, tornem enrere, retrocedim a principis de segle XX, quan les dones competien a les olimpíades vestides de carrer per no ensenyar cap part del seu cos.

La que ens espera...

Peatges catalans

Des de que tinc ús de raó -si és que n’he tingut alguna vegada- sempre he sentit les queixes dels catalans per la diferència de tracte que rebíem en comparació amb els de “Madrid”. A part del futbol i la consideració que tenia l’equip del règim, un dels paradigmes més utilitzats era que mentre a Madrid estaven rodejats d’autopistes gratuïtes nosaltres havíem de pagar per entrar o sortir de Barcelona. Eren temps d’en Franco i fins i tot semblava lògic que els catalans estiguéssim castigats. Era el peatge que havíem de pagar a Madrid per ser catalans.

Han passat els anys, molts, i els catalans seguim pagant les autopistes, encara resten uns quants anys per la finalització de les concessions, les administracions no tens gaires quartos i no poden amortitzar res per escurçar els terminis.

Darrerament, amb l’excusa de la crisi, el govern convergent d’en Mas està escombrant descaradament cap a casa, la seva no la de tots. Ha retallat un munt de serveis, sobretot al sector de l’ensenyament, la sanitat i al cos del funcionariat. Mas ha rebaixat qualitat amb l’excusa de l’estalvi quan el que realment fa és amagar intencionadament els seus interessos finals: que la gent que pugui abandoni gradualment els serveis públics i se’n vagi a buscar els serveis a la privada, en altres paraules regalar als “seus” més ingressos ni que sigui a costa dels més desvalguts.

Però la cosa no acaba aquí, ara en Mas quan la crisi i l’atur més collen a les famílies ha decidit, entre d’altres, dues mesures de caràcter universal però que afecten d’una manera especial i crua a un sector determinat de la població catalana.

Pujar els transports públics, un euro setmanal de promig a l’usuari tipus, o fer pagar un euro per cada recepta és una decisió desmesurada i injusta. Qui agafa el metro? Qui agafa l’autobús? Qui va al metge a la seguretat social? Els rics o els qui no tenen cap altre remei? En Mas més que un president sembla una sangonera!

Ens queixàvem dels peatges que paguem a Madrid, però ara ens haurem de queixar dels peatges que hem de pagar al Mas tot i que segueix desmantellant l’estat del benestar. Quin país!