Ni els més optimistes poden negar que les repercussions de la crisi econòmica mundial que estem patint són terribles. Desacceleració, tancament d’empreses, deslocalitzacions, atur són paraules que ens acompanyen a tots els noticiaris. Qui més qui menys s’ha hagut ajustar cinturó; governs, empreses, entitats, famílies o persones individuals s’han vist abocats a reestructurar i prioritzar els seus actes, les seves inversions o les seves despeses. Ningú s’escapa de la crisi.
Des dels governs hi ha maneres i maneres d’afrontar la greu situació, n’hi ha que pensen que davant el perill de desatenció dels més desvalguts cal preservar l’estat del benestar i en conseqüència inverteixen en garantir el servei a les persones. Altres, aquells que creuen que el mercat ho resol tot, fan tot el contrari suprimint serveis públics i els drets que se’n deriven.
I el paradigma dels “suprimidors” de drets, el que sembla voler que se’l consideri la Margaret Thatcher de la segona desena dels segle XXI, és en Artur Mas. Mentre que està aplicant una retallada de despeses en infraestructures i en serveis a les persones, Mas i el seu govern dels “millors” té el valor i la gosadia de suprimir l’impost de successions; una mesura que només beneficia als més rics i que els sindicats titllen d’irresponsable.
Retallades, tisorades, tancaments, són el nou vocabulari d’en Mas i la seva gent. Pagarem car l’atac sense complexes contra els drets de les persones i de les famílies; la magnífica sanitat pública catalana està en perill. Responsables de col•lectius mèdics de Catalunya ja parlen que tindrem una “medicina de guerra”. Les llistes d’espera seran més llargues, es preveu clausurar fins i tot alguns serveis d’urgències. S’està deconstruint d’una manera intencionada i planificada l’estat del benestar. S’intenta potenciar d’una forma descarada i sense cap tipus de pudor a la sanitat privada, atemptant així reiteradament contra el principi d’igualtat d’oportunitats.
La “solució” d’en Mas contra la crisi no només no m’agrada sinó que la considero una agressió intencionada malèvola, perversa i diabòlica que mereix respostes contundents per part de la societat catalana. Espero que així sigui.
Des dels governs hi ha maneres i maneres d’afrontar la greu situació, n’hi ha que pensen que davant el perill de desatenció dels més desvalguts cal preservar l’estat del benestar i en conseqüència inverteixen en garantir el servei a les persones. Altres, aquells que creuen que el mercat ho resol tot, fan tot el contrari suprimint serveis públics i els drets que se’n deriven.
I el paradigma dels “suprimidors” de drets, el que sembla voler que se’l consideri la Margaret Thatcher de la segona desena dels segle XXI, és en Artur Mas. Mentre que està aplicant una retallada de despeses en infraestructures i en serveis a les persones, Mas i el seu govern dels “millors” té el valor i la gosadia de suprimir l’impost de successions; una mesura que només beneficia als més rics i que els sindicats titllen d’irresponsable.
Retallades, tisorades, tancaments, són el nou vocabulari d’en Mas i la seva gent. Pagarem car l’atac sense complexes contra els drets de les persones i de les famílies; la magnífica sanitat pública catalana està en perill. Responsables de col•lectius mèdics de Catalunya ja parlen que tindrem una “medicina de guerra”. Les llistes d’espera seran més llargues, es preveu clausurar fins i tot alguns serveis d’urgències. S’està deconstruint d’una manera intencionada i planificada l’estat del benestar. S’intenta potenciar d’una forma descarada i sense cap tipus de pudor a la sanitat privada, atemptant així reiteradament contra el principi d’igualtat d’oportunitats.
La “solució” d’en Mas contra la crisi no només no m’agrada sinó que la considero una agressió intencionada malèvola, perversa i diabòlica que mereix respostes contundents per part de la societat catalana. Espero que així sigui.
