dilluns, 31 de gener del 2011

Ocell a la finestra


He explicat alguna vegada la predilecció que tenia el meu pare per les faules. Segur que molts conceptes que ara defenso es van anar dipositant inconscientment dins meu gràcies a l’haver escoltat una i altra vegada aquests contes.

Aquest diumenge tot xerrant amb la mare hem recordat una faula - Vogel am Fenster (ocell a la finestra) - que el pare ens explicava molt sovint quan a la meva germana i jo quan érem petits. El pare ens citava alguns dels versos en alemany i encara avui recordo la seva veu i la seva expressió.

La mare m’ha explicat que fa uns dies va buscar-la pels llibres escolars del pare però que no l’havia trobada. Però per això servei Internet, teclejar i en segons he trobat el text íntegre, la mare encara al•lucina amb això del Google. Pels que vulgueu més informació és una faula del llibre “Fünfzig Fabeln für Kinder” escrit per Wilhem Hey el 1833.

Aquí us deixo una traducció no literal i molt personal.


Ocell a la finestra

A la finestra colpeja: pick! Pick!
Obriu-me un moment.
Neva fort i el vent és fred,
no tinc menjar, em congelaré aviat.
Bona gent deixeu-me entrar,
em portaré sempre correctament.

Ells, vista la seva necessitat, el deixen entrar.
L’ocell es busca unes molletes de pa,
i es queda feliç durant unes setmanes .
Però des de que veu el sol per la finestra
es queda trist.
Ells obren: i ja no hi és!

diumenge, 30 de gener del 2011

Adéu Victòria, adéu.


El temps posa les coses al seu lloc, i el lloc de l’estàtua de la “Victòria” serà a partir d’ara el museu d’història de la ciutat. Els rastres del franquisme van quedant amb el temps al bagul dels records, en els llibres d’història i en la memòria dels més grans.

Amb la desaparició del bell mig de la ciutat del monument que ens recordava la “liberación de Barcelona” les barcelonines i els barcelonins aconseguim el veritable alliberament de la ciutat. Que mai més ens tornin a imposar per la força de les armes una estàtua o una idea.

dissabte, 29 de gener del 2011

Montilla, indefinicions i valors


En Montilla com a primer secretari del PSC reprèn, desprès d’uns mesos sense fer-ho, les seves missives als militants i simpatitzants del PSC. Una carta, pel meu gust un pel llarga, on fa un judici personal de la situació desprès de la derrota electoral del novembre, de la situació general i dels reptes que té el partit en els propers mesos.

La lectura de la carta se m’ha fet difícil i feixuga. El missatge, penso que d’una manera intencionada, es massa interpretable. Sembla que vulgui deixar a tots els lectors contents, no ferir a ningú. Crec que Montilla podria haver estat més clar, s’hauria d’haver mullat molt més. Penso que en moments de crisi, i en aquets moments els socialistes catalans estem en crisi, els responsables polítics han de parlar obertament, prenent postures clares, sense indefinicions.

La carta, doncs, no m’ha agradat, no arregla res i els seus missatges són poc precisos. Frases com “segur que tots sabran fer els pas que toca. Alguns fer un pas endavant, altres enrere i altres al costat” poden dir molt si s’acompanyen de noms però sense ells només porten a la confusió i a les especulacions gratuïtes.

Dit tot això, i com que penso que hem de buscar les coses positives a la vida, vull destacar uns passatges en els que estic plenament d’acord; són aquells que parla d’ideals i de fidelitats, de la coherència personal, de la paraula donada i del compromís polític, es a dir quan parla de valors.

I valors són el que falten en la política actual, no crec en el tot si val per mantenir-se en el poder. Aquesta darrera setmana he discrepat amb persones que posen per davant el poder i la gloria per sobre els principis, la lleialtat i l’amistat. (Als lectors malintencionats: que consti que en cap moment estic dient que aquestes persones no tinguin valors).

Em podeu dir que sóc un romàntic de la política però penso que oblidar - o aparcar- els valors, els principis, la lleialtat i l’amistat per aconseguir el poder i la gloria és un preu massa alt que no tinc intenció de pagar. Que cadascú faci el que cregui més convenient, però jo mantenint els meu criteri dormo com un angelet i ho vull seguir fent.

Per cert abans he fet esment de la crisi que estem passat els socialistes catalans, tranquils estic convençut que serà passatgera.

dissabte, 22 de gener del 2011

Esclaus de la notícia


Negar que la societat occidental actual està lligada més que mai a la informació seria faltar a la veritat. Internet i els nous aparells tecnològics ho han posat encara més fàcil. Qui més qui menys està pendent d’alguna novetat que pot marcar per bé o per mal el seu dia a dia.

Financers, sindicalistes, pensionistes, esportistes, aficionats a qualsevol cosa, curiosos, tots i totes intentem conèixer de primera mà i el més aviat possible allò que ens pot afectar i/o interessar. Saber el resultat d’un partit de futbol, la sortida a la venda d’un nou cosmètic salvador, la cotització d’un valor borsari o el darrer amant d’una princesa abans que la majoria de la població segur que pot reportar algun benefici ja sigui social, econòmic o simplement una satisfacció personal.

I els polítics? Que alguns polítics creguin que les noticies marquen tendències i qui controla la seva difusió domina la situació fa que el món de la política no s’escapi de la necessitat de crear i viure de la informació. La política viu de la noticia: de la noticia que es genera, de com es reprodueix, de quines conseqüències té, de què opinen i responen els adversaris, de com respondre a les respostes que a la vegada generen noves notícies que cal veure com es reprodueixen que ... en fi un bucle interminable que ens fan esclaus de les noticies. Però no estava abolida l’esclavitud?


Mireu la foto, l’ós sembla que llegeixi interessat, segur que coneixeu algú que us el recorda.

dimecres, 19 de gener del 2011

Humans abans que polítics


Els que ens agrada la política, encara que no ho sembli, som gent normal, tenim sentiments. Sovint ens barallem dialècticament amb adversaris- que no enemics- d’altres partits. Discutim i intentem portar l’aigua al nostre molí. Les discrepàncies a vegades són grans, algunes insalvables.

Però la lluita política, més enllà del paper que ens toca jugar a cadascú, també comporta coses positives: conèixer a altres persones, aprendre a discutir i alhora respectar... Els teus adversaris també poden ser més que coneguts, els pots arribar a apreciar i a estimar.

Avui en plena reunió de l’executiva del PSC les Corts la cara de la Monste Sánchez, la regidora del districte, ha anat canviant per moments; un terrible missatge al mòbil ens ha fet assabentar de la mort del conseller de districte per Convergència Lluis Manzanal. Els presents que el coneixien no han pogut amagar el dolor de la seva pèrdua. Els que han tingut l’oportunitat de compartir la feina al districte amb ell ens han comentat les seves virtuts, era una bona persona.

Malgrat la mala notícia surto esperançat de la reunió, la constatació que abans que polítics som persones i tenim sentiments em fa continuar endavant.

diumenge, 9 de gener del 2011

Armes, tertúlies, llibertat i violència


Mentre el metges lluitaven per salvar la vida de la congressista americana demócrata Gabrielle Gifford, a la “Noria” la filla de la Bárbara Rey i d’en Angel Cristo amb l’excusa de la nova llei que prohibeix fumar als espais tancat públics es permetia el luxe de dir lleugerament i irreflexiva –i segurament sense saber que deia- que Espanya estava sota una dictadura i quedar-se tan tranquil•la.

Intentar culpar al Tea Party de la massacra de Tucson és massa fàcil; la cosa, el problema, ve de molt més lluny. L’odi, la ràbia, la intolerància sorgides des dels sectors mes radicals de la dreta ha anat calant dins la societat americana. Aquella civilització que ens volen vendre tan democràtica està ensenyant ,dia darrera dia, les seves baixeses. Una societat on es fomenta la posició de l’individu davant la de l’estat i on es fomenta la possessió d’armes no pot ser, ni ha de ser, l’exemple a seguir.

Que la Sarah Palin pengés a la seva web dianes amb noms de congressistes que estaven a favor de la reforma sanitària de l’Obama no deixa de ser anecdòtic, però també simptomàtic. Alguna cosa no funciona, s’ha estat massa tolerant amb els intolerants.

Al nostre país la cosa no és tan greu, però no està per llençar coets. La crisi no ajuda, els discursos xenòfobs creixen, la gent està de mal humor. La irritabilitat està a flor de pell, qualsevol excusa és bona per criticar. Tertulians de tots colors -però majoritàriament reaccionaris- es permeten opinar de tot sense cap mena d’escrúpol. Intenten crear noves tendències basades en falses afirmacions o noves llegendes urbanes. Ja se sap: una mentida repetida vàries vegades es transforma en veritat. Això només beneficia a la dreta.

La perillositat d’afirmacions com la de la Sofía Cristo són gravíssimes. Les tertúlies han de servir per contrastar idees no per propagar mentides ni falsedats, ni tampoc per crear estats d’ànims antidemocràtics. D’aquí a la violència hi ha un pas.

Nota: la foto que il•lustra l’article està feta a un concessionari de cotxes de Florida (USA). A la botiga en qüestió es regala un fusell d’assalt AK 47 per la compra d’un vehicle. Calen paraules?