Un cartell de Barcelona

Passejar per Barcelona sempre té el seu encant. Si es va amb els ulls oberts, amb ganes d’observar, gairebé mai ningú surt decebut. La sorpresa, la imatge curiosa o la situació especial està esperant per ser descoberta.

Aprofitant que havia de fer un gestió a primera hora del matí he caminat una estona per la Gran Via i, enganxat amb cinta adhesiva a una caixa de llums, he vist un cartell fet a mà que no he pogut de deixar de fotografiar.

Un rètol que m’ha fet somriure i que amb quatre ratlles caracteritza un missatge d’optimisme: una utòpica demanda de més dies lleure en plena crisi, un suggeriment sobre la participació democràtica i una definició molt creativa sobre el vot en blanc. Si a tot això s’afegeix la “valentia” de signar-ho i deixar un correu electrònic de contacte podem assegurar que tenim un ciutadà compromès.

Imatges de Barcelona (2)

Un nova moda que s’està imposant a la ciutat: l’ocupació de l’espai públic per part de particulars.

Aprofitant la deixadesa del govern municipal molts petits comerços es permeten el luxe d’envair els carrers de Barcelona amb tota mena d’estris per tal d’anunciar el seu negoci. Deixant de banda la dubtosa estètica i l’agressió visual que pot comportar, aquestes eines de “marketing modern” no sols violen impunement les ordenances municipals sinó que també obstaculitzen molt sovint el pas dels vianants.

La foto que presideix l’apunt, per si l’alcalde vol fer el que li toca fer, està feta al carrer Numància cantonada Robrenyo. El cartell anunciador està fins i tot encadenat al pal del semàfor. Com a curiositat cal dir que a les nits tenen la deferència de retirar-lo.

Prohibicions i multes insòlites

La Carme m’envia aquesta”perla” trobada a un carrer de Sepúlveda (Segovia). La prohibició ja és de per sí infreqüent, si amés li afegim una quantia de la multa ridícula tenim un bon motiu per somriure, amb els temps que corren val més que riguem, oi?

Agressió a la llibertat, el local dels socialistes de Nou Barris assaltat

Passaven uns minuts de les dues de la tarda d'avui divendres quan un grup format per 8 o 10 joves encaputxats han atacat els local social dels socialistes al passeig Urrutia a Nou Barris.

Els assaltants camuflats d’una manera covarda sota les seves caputxes, anaven armats amb barres de ferro que han utilitzat per intentar trencar tots els vidres del local. Igualment han llançat oli de motor a les parets i han fet una pintada, també han llançat un cocktail molotov que sortosament no s’ha encès. Finalment els crits d’alarma i protesta de les ciutadanes i dels ciutadans que estaven en aquells moments pels voltants els han fet foragitar.

Els agressors han deixat la seva empremta, una pintada on fan tota una declaració d’intencions, això sí sense signar, per mantenir-se en l’anonimat: “Foc als polítics. Mort a l’estat.”

No és la primera vegada que la seu d’un local socialista a Barcelona es veu agredida; hem tingut pintades, ocupacions, assalts i, fins i tot, bombes. Hem rebut amenaces de tots colors. Alguns pensen que amb les seves coaccions traïdores i anònimes aconseguiran fer-nos enrere, aturar-nos. Estan ben equivocats, aquestes agressions fan que les i els socialistes ens unim més, que ens sentim més forts, que ens afirmem en la nostra convicció en que la nostra lluita pel socialisme és més necessària que mai.

I per si no algú té dubtes de quin és el meu parer:

Quan hi ha democràcia utilitzar la violència per expressar les idees només té un nom: feixisme

Tracte de favor a la ciutat de Barcelona

La convivència a qualsevol societat es basa en un sèrie de regles preestablertes i pactades que tothom ha de complir. Quan les normes no s’apliquen a tothom per igual es trenca el conveni entre l’administració i els administrats i es posa en qüestió el respecte a l’autoritat. Si això es produeix d’una forma reiterada, l’esquerda entre govern i governats es va eixamplant progressivament i irremediablement.

I la sensació que han tingut aquesta tarda molt ciutadans de Barcelona ha estat d'un favoritisme injust. Com sinó es pot explicar que un autocar estigui aparcat en ple carril Bus al Passeig de Gràcia amb cantonada a Diputació a les 6 de la tarda i cap policia li digui res? Que no rebi cap multa? La resposta és senzilla: era l’autobús del Barça. I ja se sap que en aquesta ciutat pels seus mandataris convergents el Barça i els seus dirigents tenen butlla. Dóna igual que molesti al tràfic, dóna igual que provoqui retards als ciutadans i les ciutadanes, dóna igual ... l’autocar del Barça és intocable.

Pot semblar un tema menor però és una mostra més del favoritisme que té l’administració d’uns sobre altres, un fet que ratlla la corrupció. Algú pot imaginar-se aparcar el seu cotxe en ple Passeig Gràcia sense que se li endugui la grua? La sensació d’indefensió es palesa.

Nota: dit el que he dit, vull que consti que sóc del Barça, el que passa que és que no m’agraden les injustícies i quan les veig les denuncio.

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

1. Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
2. Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
3. Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
4. Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.


“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

La Barcelona d'en Trias, la ciutat del sexe?

“L’alcalde està despistat i mira sempre cap una altra banda. Sembla que li doni vergonya aplicar les normes cíviques. Però ho ha de fer, Barcelona no pot donar aquesta imatge al món, no pot ser la ciutat del sexe”.

Aquestes declaracions es van efectuar el 31 d’agost de 2009. Les va fer el qui aleshores era cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona: Xavier Trias. Les rotundes afirmacions va ser fetes arrel d’un foto reportatge aparegut a final d’agost al diari el País. El diari relatava, i publicava unes fotos molt explícites, que als voltants del mercat de La Boqueria, sota el porxos, un cop tancat el mercat es produïen contactes sexuals de prostitutes amb els seus clients. Al mig de l carrer, als ulls de tothom.

No cal dir que la setmana següent el tema de la prostitució als carrers de la ciutat va ser un tema estrella del mitjans de comunicació. Alguns simplement analitzaven la situació, altres aprofitaven la situació per carregar d’una forma contundent per desgastar a l’equip de govern de l’ajuntament. Per alguns mitjans, un problema comú a moltes ciutats del món es transformava en un fet que només passava a una ciutat sense govern i desgavellada com Barcelona. Alguns polítics i mitjans van utilitzar amb èxit la prostitució com a arma política i electoral, els fruits es van recollir al maig del 2011: Xavier Trias, desprès de més de trenta anys de governs socialistes a la ciutat, arribava a l’alcaldia de Barcelona. La dreta, política, econòmica i mediàtica de la ciutat havia assolit el seu preuat objectiu.

Però la vida dóna moltes voltes. Resulta que tot just acabat l’estiu, passat els 100 dies de gràcia que es mereix qualsevol govern, el Periódico edita en portada i pàgines preferents un ampli reportatge sobre la prostitució als carrers de Barcelona, amb material gràfic on es demostra que hi ha intercanvis sexuals al carrers del Gòtic.

La polèmica esta servida: ara la dreta política, econòmica i mediàtica no podrà acusar a Jordi Hereu de mala gestió. Ara els responsables de mantenir el tan valorat “ordre” no són els socialistes. Ara els responsables són la dreta política d’aquesta ciutat: els regidors i regidores de Convergència i Unió.

Com era d’esperar en Trias no ha trigat gens en contestar -l’aparell mediàtic “rides again”- i en unes declaracions al propi Periódico argumenta que la situació és inadmissible, que la culpa és de la llei d’estrangeria i tot un seguit de bones paraules. Bla, bla, bla ... en Trias no vol recordar que deia fa dos anys quan es ficava amb l’Hereu. Probablement hauria de reconèixer, seguint les seves tesis, que ell mateix, sí l’alcalde Trias, està despistat i mira sempre cap una altra banda. Fins i tot, per coherència, hauria de demanar la seva pròpia dimissió.

Nota final: em comprometo a parlar sobre el que penso sobre la prostitució -que no s’ha de tractar d’una manera frívola, ni partidista- en un futur article, el d’avui només és reacció a una notícia. Crec que es necessari i també he volgut recordar la història recent d’aquesta ciutat.

Xenofòbia manipuladora a les rodalies de la Monumental

Avui diumenge 25 de setembre, complint una decisió històrica del Parlament de Catalunya es “celebrarà” la darrera 'corrida' braus a Barcelona. Així es posa el punt final al que han estat molt anys de reivindicacions i al que moltes persones considerem, amb diferents adjectius, una salvatjada.

Però la prohibició de les curses de braus no agrada a tothom, ahir una dia abans de la darrera “corrida”, la plaça Monumental plena de gom a gom protestava en contra la proscripció sota els crits de “llibertat“. Entenc, que no comparteixo, la seva indignació: han perdut el que ells creuen un dret i clamen per recuperar-lo. Espero, sincerament i democràtica, que no ho aconsegueixin...

Però la meva intenció no era parlar-vos de toros, volia denunciar el que algunes organitzacions polítiques sense escrúpols fan: la manipulació intencionada d’un sentiment d’indignació per portar l’aigua al seu molí. Intentar treure suc del malestar dels “procorrides” de toros -em nego a donar-los el títol de protaurins- i repartir pamflets amb mentides xenòfobes a les rodalies de la plaça de braus no té nom. És senzillament repugnant, intolerable i detestable. No sé si el pamflet de PXC pot ser un tema per portar a la fiscalia, però sí que tinc clar que els demòcrates de tots colors hauríem d’aïllar a partits com Plataforma per Catalunya.

Nota final: espero que ben aviat podrem abolir els correbous, els bous embolats i la resta d’espectacles violents amb animals. La lluita continua...

Els espantaocells d’en Trias

Un cop han passat uns mesos de la presa de possessió d’en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, el maquillatge amb que va començar el seu mandat comença a perdre color. Les mesures que s’han pres -tot i comptar amb un recolzament mediàtic que ni el president Pujol en les seves millor èpoques va tenir- no han donat els fruits perseguits. La ciutadania comença a detectar que darrera una magnífica escenografia no hi ha res, que el que diu en Trias és un bluf.

Us poso com exemple el desplegament policial conjunt de mossos i guàrdia urbana a algunes estacions del metro barceloní per tractar d’evitar furts. Avui mateix el propi Trias reconeix a la premsa que, a més de l’alt econòmic de l’operació difícil de mantenir per les arques municipals, la seva eficàcia es mínima ( diu que sembla ser que la delinqüència al metro que només ha baixat en un 12%) i el que realment ha passat és que els lladres s’han traslladat a altres estacions.

En Trias i el seu equip a part d’ignorar la realitat de Barcelona, sembla desconèixer el que al món rural tothom sap: si poses un espantaocells en un camp els ocell no desapareixen, senzillament canvien de camp i continuen fent de les seves. Traduït a la ciutat: posar policia a unes quantes estacions de metro no elimina als carteristes, simplement els desplaça.

Sobre paisatge urbà, els tres porquets i la pintada vegana

Passejar pel Gòtic és un plaer, els seus carrers estrets són acollidors. Fer-ho un diumenge plujós a primera hora del matí amb els carres buits, també té el seu encant. Quatre turistes, gent que surt a comprar el pa, res més. Les persianes de les botigues estan tancades, la majoria avui no s’obriran, és descans setmanal.

M’agrada tant Barcelona que no surto de casa sense la màquina de fotografiar -una Kodak passada de moda que em va costar 100 euros-. M’encanta passejar i badar, sempre que hi ha algun detall que em crida l’atenció m’aturo i el fotografio. Un cop arribo a casa repasso les imatges, sovint les esborro, però també me’n guardo moltes. Aquest és el cas de la foto d’avui. Una persiana baixada d’una cansaladeria del carrer Regomir, al Gòtic. Els propietaris han preferit “decorar” la persiana amb una il•lustració dels tres porquets que no pas deixar que algun brètol la guixi i l’embruti amb la seva signatura. Tot un encert.

Però vet aquí que observant amb atenció la pintura en qüestió el que et trobes és amb l’empremta ideològica d’un vegà. Una breu frase, feta amb un retolador de butxaca on reivindica les seves postures ideològiques: “los animales no son comida”.

Tot i compartir amb els vegans el respecte envers els animals no puc estar d’acord amb el contingut de la pintada. Els humans, com molts altres animals i com la nostra dentadura així ho indica, som omnívors, mengem de tot, també animals. Penso que tothom té dret a menjar el que vulgui, i que, llevat d’alguna norma sanitària, no s'ha d’estar obligat a alimentar-se -o deixar de fer-ho- d’una manera concerta. Crec que qualsevol postura política, religiosa o ideològica és respectable sempre que respecti a la dels demés. Amb les opinions dels vegans em passa el mateix.