Esport i lluita contra el càncer

Un any més la NFL, la lliga de futbol americà, fa una campanya de conscienciació apostant per la prevenció del càncer de pit. Anuncis a les webs dels equips, el camps pintats amb llaços roses. Els jugadors - alguns d’ells moles de més de 150 quilos- amb peces de color rosa: gorres, sabates, lligues, cintes, mocadors...

Una manera amable de cridar l’atenció, tan de bo altres esports i altres lligues en preguin nota i segueixin l’exemple.

1 entre 1000, el cas de David Sills

Als que ens agraden les pel•lícules de l’oest, sabem que era conegut per “1 entre 1000” un rifle Winchester amb unes característiques especials: velocitat en el tir, suavitat de gallet i gran precisió. S’anomenaven així degut a que tot i que tots els rifles es feien de la mateixa manera n’hi havia només alguns amb aquestes característiques tan peculiars. Eren rifles fóra de sèrie. Si hem de fer cas al que hem vist al les pelis del dissabte a la tarda molts cowboys lluitaven -en concursos o entre sí- per tal d’aconseguir-los. Ser posseïdor d’un Winchester d’aquetes particularitats et donava de categoria, pedigrí.

Han passat els anys, els americans -al menys la majoria- ja no lluiten amb les armes a la mà pels carrers dels pobles o ciutats. Ara competeixen a altres espais. L’esport ha estat un vàlvula de fuita de moltes de les seves dèries. L’esport és present al dia a dia de la societat nord-americana. Els partits escolars dels divendres, els partits universitaris del dissabte i els partits dels professionals els diumenges i els dilluns i els dimarts i els... Basket, beisbol, hockey sobre gel o futbol americà, tot els dies de l’any esport i més esport.

No és d’estranyar, doncs, que en una societat que viu cara i per l’esport, es busquin per sota les pedres a les futures figures. A fi a efecte de no intercedir en l’educació dels joves, la seva contractació està molt regulada. Estan absolutament prohibides qualsevol oferta econòmica, els joves esportistes han d’arribar -teòricament- a la universitat, on iniciaran el darrer pas cap el camí professional, només amb ofertes de beques acadèmiques.

Però feta la llei feta la trampa. La USC (Universitat del Sud de Califòrnia) ha fet la seva interpretació de la llei. La llei diu que no es poden fer ofertes als joves dels “high schools”, la llei omet prohibir que es facin propostes als nens de les escoles de primària. Així la USC ha aprofitat el “descobriment” d’un noi ( un nen) de 13, en David Sills, que sembla que té tot el potencial per ser el futur número 1 del futbol americà i li ha fet una oferta econòmica. Suposo que ara s’obrirà la veda i altres universitats nord-americanes faran les seves propostes pecunàries al mateix Sills o a altres nens. Totes les universitats es barallaran per tenir el seu propi 1 entre 1000, com a l’antic oest.

Però no cal anar tan lluny, a Europa els clubs de futbol també pugnen entre ells i paguen milionades pels drets de nens de poc més de 10 anys. Nens que deixaran de ser-ho pel benefici dels seus familiars i dels clubs que els compren. El Barça, el Madrid, l’Arsenal, el Manchester i molts altres també volen tenir el seu 1 entre 1000. Això és esport? Això és ètic?

Una lliçó de la Super Bowl: la victòria del segon

Ahir es va celebrar la Super Bowl XLIV. La final de la lliga de futbol americà. Una final que aportarà uns beneficis de més de 500 milions de dòlars a la ciutat de Miami que és la ha estat l’organitzadora de l’acte. Remarco, encara que no sigui el motiu inicial del meu apunt, els beneficis obtinguts per la ciutat, potser així aquells que creuen que no és necessari proposar i organitzar esdeveniments esportius a Barcelona se’n adonin de la importància econòmica de la candidatura dels jocs d’hivern.

Ahir, diuen, es va veure un bon partit de futbol americà, amb totes les avantatges i inconvenients d’una final. No vaig tenir l’oportunitat de veure’l en directe, el feien per la tele per un canal que no tinc i no em venia gaire de gust passar-me gran part de la nit en blanc, a un bar atapeït, pensant que l’endemà tenia que treballar - el que fa l’edat!-. He llegit alguna crònica i el partit sembla que va ser força distret. El de menys- per als que ens agrada aquest esport i no som fans de cap dels dos equips- és el resultat. Però no ha deixat de ser un resultat sorpresa. L’equip que encapçalava totes les apostes, l’equip que els experts deien que tenia tots els números per guanyar, l’equip del jugador més valuós de la lliga ha perdut. Els que anaven segons, els que els experts deien que tenien poc a pelar, han guanyat.

Avui volia parlar dels que van segons a les apostes, a les enquestes, i que per diferents motius acaben primers. No només passa en el món de l’esport, també en altres àmbits, sobretot en la política. La comoditat, la manca de valentia, el cansament d’un dels contrincants sovint ens fa donar per feta la derrota abans de començar la partida. En política sovint es crea un ambient que fa creure a propis i aliens d’un estat d’opinió que no és del tot real. Quan això passa les enquestes ho ratifiquen, hi ha canvis en les previsions de resultats, s’albira un nou guanyador. Però aquest guanyador no ho serà, encara que ho vaticinin tots els gurus, fins que no s’acabi la partida. Fins que l’àrbitre no pita el final o fins que s’escruta el darrer vot no se sap qui guanya.

Si parlem d’esports, als Estats Units, els Colts d’Indianapolis donaven la Super Bowl per guanyada i l’han perdut contra els Saints de Nova Orleans. Si parlem de política, a Catalunya, ...

El meu fill americà

Ara ja fa un mes que el meu fill Nil (15) va marxar cap a Westport, Indiana al país de l’Obama a estudiar l’equivalent a 4rt d’ESO. El fet de la seva marxa ha estat llargament meditat i el seu gran interès en conèixer una altre manera de viure ens va fer donar el pas.

Realment separar-te voluntàriament del teu fill durant 10 mesos no és gens fàcil,trobes a faltar o canvien moltes coses: passar pes davant de la seva habitació i veure la postra sempre tancada, tenir l’ordinador gairebé sempre a la meva disposició, no haver de negociar la utilització de la tele per la play, cap discrepància a l’hora de sopar, l’absència de les típiques, i necessàries, baralles d’adolescent...

Però si ho racionalitzes la separació és bona. Ell està on ha volgut anar, tornarà amb una llengua apresa per sempre, tornarà amb moltes experiències noves, algunes que a Barcelona mai tindria, coneixerà una cultura molt diferent. A més la distància, amb Internet no és tanta, sempre que ell vol ens podem comunicar. El Messenger és una bona eina el Facebook també. Llàstima de la diferència horària de 6 hores i sovint es difícil coincidir en horaris de lleure. Als pares ens agradaria saber molt més del que fa, no per controlar si no per saber que tot rutlla, que és feliç. Sembla que sí, sembla que s’ho passa bé, sembla que s’ha integrat, sembla ja un petit “hoosier”.

Podria parlar de moltes coses que està fent; viu a un poble, Westport, de només 1010 habitants -no deixeu de mirar les fotos de la web-. La casa de la seva família d’acolliment està a la carretera del comtat, tot el que fan ho han de fer desplaçant-se amb cotxe. Viu a una zona agrícola, a Indiana, al Middle West americà, i si no és l’Amèrica profunda poc se’n hi falta. La seva escola és petita, tothom el coneix. Ja el conviden a festes, ha anat fins i tot a un casament, (teniu una foto amb el nuvis). Per anar al casament li han deixat unes sabates (ell no en té només porta bambes). Ha anat a pescar i ja ha fet alguna barbacoa.

S’ha apuntat a l’equip de futbol americà, per ell el tema no és nou. A casa seguim la NFL des de fa temps, se’n sap les regles i això l’afavoreix. Ser de l’equip de l’escola t’obra moltes portes, però no és gratis: té entrenament cada dia de 4 a 6, diu que acaba planxat.

En fi, està fent el que volia: la vida d’un jove a l’Amèrica rural, com a les pel·lícules.