Armes, tertúlies, llibertat i violència

Mentre el metges lluitaven per salvar la vida de la congressista americana demócrata Gabrielle Gifford, a la “Noria” la filla de la Bárbara Rey i d’en Angel Cristo amb l’excusa de la nova llei que prohibeix fumar als espais tancat públics es permetia el luxe de dir lleugerament i irreflexiva –i segurament sense saber que deia- que Espanya estava sota una dictadura i quedar-se tan tranquil•la.

Intentar culpar al Tea Party de la massacra de Tucson és massa fàcil; la cosa, el problema, ve de molt més lluny. L’odi, la ràbia, la intolerància sorgides des dels sectors mes radicals de la dreta ha anat calant dins la societat americana. Aquella civilització que ens volen vendre tan democràtica està ensenyant ,dia darrera dia, les seves baixeses. Una societat on es fomenta la posició de l’individu davant la de l’estat i on es fomenta la possessió d’armes no pot ser, ni ha de ser, l’exemple a seguir.

Que la Sarah Palin pengés a la seva web dianes amb noms de congressistes que estaven a favor de la reforma sanitària de l’Obama no deixa de ser anecdòtic, però també simptomàtic. Alguna cosa no funciona, s’ha estat massa tolerant amb els intolerants.

Al nostre país la cosa no és tan greu, però no està per llençar coets. La crisi no ajuda, els discursos xenòfobs creixen, la gent està de mal humor. La irritabilitat està a flor de pell, qualsevol excusa és bona per criticar. Tertulians de tots colors -però majoritàriament reaccionaris- es permeten opinar de tot sense cap mena d’escrúpol. Intenten crear noves tendències basades en falses afirmacions o noves llegendes urbanes. Ja se sap: una mentida repetida vàries vegades es transforma en veritat. Això només beneficia a la dreta.

La perillositat d’afirmacions com la de la Sofía Cristo són gravíssimes. Les tertúlies han de servir per contrastar idees no per propagar mentides ni falsedats, ni tampoc per crear estats d’ànims antidemocràtics. D’aquí a la violència hi ha un pas.

Nota: la foto que il•lustra l’article està feta a un concessionari de cotxes de Florida (USA). A la botiga en qüestió es regala un fusell d’assalt AK 47 per la compra d’un vehicle. Calen paraules?

Reclams violents

Que a l’Amèrica d’Obama no tot són flors i violes no és cap novetat, però quan el marketing s’ajunta amb la “veneració” a les armes de molts nord-americans la cosa ja passa e la ratlla. Veieu la foto: a un concessionari de cotxes de Florida per la compra d’un vehicle et regalen un fusell d’assalt!

Diguin el que diguin -encara que alguns ho puguin considerar com a una ingerència a la política internacional del govern- afirmo que a mi el fet de regalar màquines de matar no em sembla bé.

Obama en el punt de mira

Obama, el personatge polític tan venerat a les democràcies occidentals, aquell que polítics de europeus de tots colors encara pugnen per fer-se una foto amb ell, no és estimat a tot arreu.

A la fotografia podeu veure com un estudiant musulmà llença la seva sabata contra el cartell del president americà. El motiu es la protesta per la visita d’Obama a Jakarta. Mai plou al gust de tothom. El que és bo en un lloc en un l’altre està mal vist. Coses de la vida.

La foto del líder

Quan jo era jove els “moderns” deien que una imatge valia més que mil paraules. Han passat els anys i aquesta frase s’ha transformat en un axioma intocable i inqüestionable dins del món de la política.

Els assessors dels polítics - els amics, els analistes, els consellers, els publicistes, els gurus – són uns personatges que viuen amb la pressió de les enquestes al clatell, són personatges que el desbordament d’esdeveniments, el dia a dia, no els deixa veure el més enllà. Viuen del “resultadisme” immediat. Doncs bé aquest assessors sovint pensen més en la “foto” que en el contingut, i això a la llarga es paga.

Parlem, per exemple, de fotos de líders. Qui no recorda la foto de les Azores aquella on surten somrients Aznar amb Barroso, Blair i Bush desprès de pactar la seva monstruosa intervenció a Irak? Quin preu ha hagut de pagar el PP per aquella foto? Vaticino una altra foto que es farà famosa, la del “laic”Zapatero llegint un passatge de la Bíblia davant Obama i una cort de ultra conservadors nord-americans. Quines conseqüències tindrà? Ha valgut la pena deixar de banda els principis per fer-se-la? Han valorat els assessors quantes persones ens hem emprenyat, un cop més, veient-la?

El marketing polític ens està fent perdre el nord a tots. Vivim sota l’imperi de la imatge sobre la ideologia. Tot és imatge -falsa o no, però imatge- . Tota acció està meditada pel moment, com a màxim per l’endemà, no es pensa en el futur. Els principis es deixen de banda. Tots els “experts” dels partits busquen el que no existeix: el centre.

En política no hem de renunciar als canvis a qualsevol àmbit, al contrari, hem de potenciar-los. També són necessaris els canvis en la comunicació de la política, s’han esprémer tots els mitjans per establir una bona relació amb la ciutadania. Les noves tecnologies poden i han d’ajudar a millorar aquesta comunicació, poden i han de facilitar-la d’una forma també bidireccional. Però tot això , junt amb el legítim afany de guanyar eleccions no ens ha de fer perdre mai la pròpia identitat. No hem de permetre que les fronteres entre partits s’aigualeixin.

Per acabar em quedo amb una frase esperançadora del President Montilla que em dona ànims per seguir creient en alguns polítics: “No renunciarem als principis encara que això suposi perdre les eleccions.”

La batalla de Barcelona a la xarxa: veritats i mentides

Queda lluny l’afirmació d’en Lenin que el partit havia de ser l’avantguarda dels treballadors. Amb els temps els partits s’han deixat anar, s’han confiat i han perdut el paper d’impulsors dels canvis que tota societat necessita. L’aparició d’internet, i sobretot de les xarxes socials ha facilitat una major fluïdesa de la informació, facilita els intercanvis, els contrastos i els debats. Les distàncies han deixat de ser mesurades en kilòmetres i el que ara importa i es valora és la capacitat o no d’estar connectat. Viure a l’altra punta de món ja no és cap inconvenient, per estar a prop només cal tenir connexió internet.

La política, la forma de fer política, amb l’aparició d’internet ha canviat. Això és un fet inqüestionable i la campanya d’Obama n’és el gran paradigma. Però jo no visc al Estats Units, jo visc a Barcelona i a Barcelona també es fa política a la xarxa -aquest article n’és un exemple-.

Tots els partits en major a menor grau comencen a donar importància al que passa a les xarxes socials. Les xarxes socials són majoritàriament dels joves, i els joves són imprescindibles, tenen un pes cada dia més important dins la societat actual. Els partits necessiten saber que passa, que es pensa i com s’actua. Els partits necessiten dels joves per tirar endavant (al igual que els joves necessiten dels partits per tal que els facilitin les seves reivindicacions). Així doncs, el “desembarcament” dels partits a la xarxa estava anunciat i està a l’ordre del dia de totes les organitzacions polítiques (partits, sindicats o alternatius...).

Que passa a Barcelona? Barcelona és la capital de Catalunya, la capital de la Mediterrània, la segona ciutat d’Espanya, Barcelona és una peça cobdiciada per qualsevol partit polític, per tant és lògic que tots emprin els esforços necessaris per conquerir-la. La lluita està servida, tot els terrenys són vàlids, els districtes, les associacions, els diaris... Les xarxes socials també entren en la batalla i internet és l’eina.

Fa uns dies en xavier trias (en minúscula) va presentar una pàgina web on es venia a dir que Barcelona no funciona. Un pàgina que presentava 100 mesures per “despertar la ciutat”. Doncs bé avui els socialistes, els meus, han llençat una nova web ”Barcelona ja es troba ben desperta” on responen una per una aquestes 100 mesures - per cert la majoria d’elles ja estan en actual pla d’actuació municipal -. Els socialistes la tornen amb contundència, contra la mentida i l’agressió: reacció.

Per acabar, cal aclarir i recordar que no tot el que està penjat a la xarxa és veritat. Tothom pot posar informacions falses o mitges veritats. Cal saber destriar el gra de la palla, cal informar-se bé. Sovint els partits (tots) exageren. A Barcelona no estan les coses tan malament com ens volen fer creure alguns (els convergents i els peperos). Barcelona pot millorar, ha de millorar, però Barcelona no deixa de ser una de les millors ciutats d’Europa per viure-hi i amb el govern progressista encapçalat per en Jordi Hereu ho continuarà sent.

El Nobel d’Obama, els burros i les zebres

La segona noticia insòlita del dia, la primera insuperable i hilarant és l’atorgament del Nobel de la Pau a l’Obama, és la que hem pogut llegir a alguns noticiaris digitals: el zoo de Marah a Gaza ha pintat dos rucs per fer-los passar per zebres.

Els constants embargaments i estats de setge que sofreix la franja de Gaza per part de l’estat israelià ha fet impossible la substitució de l’única zebra morta de gana del petit zoològic. Donat la manca de recursos, alhora de l’impossibilitat legal de transportar i importar una nova zebra, els dirigents del zoo han tingut una “brillant” idea.

Com si fos una història de dibuixos animats han pintat ratlles negres, amb esquilada prèvia, a dos burrets blancs. El resultat el teniu a la foto, els nens visitants del zoo no han trigat en adonar-se’n. Esperem, però, que els ases tinguin un final feliç i no els hi passi el mateix que al pobre gos de la Sénia i els executin. Clar que de burros n’hi ha a tot arreu...

Inquisidors a la cort d’Obama

Quan un organització de qualsevol tipus esmerça part dels seus esforços per controlar les activitats dels seus membres, quan l’obediència i la força autoritària de la direcció és l’única manera de mantenir unit un grup vol dir que alguna cosa no funciona, que el sistema està espatllat.

Això és el que li passa a l’església catòlica americana. Fa poc va haver d’afrontar centenars de denúncies per assetjaments sexuals als feligresos, d’acusacions de pederàstia de molts dels seus capellans. Desprès de molt judicis i investigacions ha hagut de reconèixer les “malifetes” de molts dels seus representants. Han hagut de pagar fortunes en indemnitzacions per tal que els afectats callin. Han tapat com han pogut el forat.

Ara tenen un nou problema, resulta que el Vaticà creu que la conducta de moltes de les congregacions de monges dels Estats Units d'Amèrica s’ha” liberalitzat” massa. Sembla ser que aquestes monges segueixen la filosofia emanada del congrés Vaticà Segon, alhora que incrementen el seu treball en activitats de caire caritatiu independentment del seu caràcter catòlic o no. Algunes d’aquetes monges van més enllà i defensen sense embuts l’ordenació sacerdotal femenina i l’abolició del celibat obligatori, i a més van sense hàbit!. Pels bisbes conservadors que fan costat a Ratzinger això ja es massa i han endegat una campanya per fer tornar a les “bones costums” a les monges divergents, a les monges massa progres pels seus ulls.

Per controlar a les monges s’ha encarregat a la Sagrada Congregació per la Doctrina de la Fe(La Santa Inquisició) que faci un estudi de totes les congregacions sospitoses, en tregui conclusions i actuï en conseqüència. A tal efecte hi han enviat inquisidors. El resultats de les investigacions no es faran públics i quedaran en mans dels bisbes (homes) per actuar, regular i imposar la seva llei sobre les monges (dones).

En fi, gris futur a la vista per les “monges progres ianquis”. Que Déu les agafi confessades.

Això no és Amèrica, és Europa

No se’m pot acusar d’antiamericà. M’agrada la coca-cola zero. No em perdo cap partit de la NFL per Sportmania. M’encanten els westerns de tota mena. El Kill Bill d’en Tarantino és la meva pel·lícula de capçalera. M’hagués agradat estar al festival Woodstock. La cuina Tex-mex és una de les meves preferides. Amb la Regina tenim pendent travessar en cotxe els Estats Units fent l’antiga ruta 66 .

Darrerament, sobretot a partir de la victòria de l’Obama a les eleccions americanes, ens estan inundant de missatges que pretenen vendre’ns les "excel·lències" del sistema americà. Primer van ser el gurus, o aprenents de gurus, de la política 2.0 europea que van veure un camí per vendre el seu producte i justificar el sou. Ens intenten traslladar sí o sí les experiències americanes a casa nostra. Ara ja son els propis partits, de tots els colors, que es fan hereus dels “principis obamanians”. Tothom reivindica la victòria d’Obama com a seva. Tothom intenta aplicar fil per randa les tècniques electorals emprades als USA. El binomi política i internet està en boca de tots. Les maquinàries del partits utilitzen fotocopiadores per reproduir els estudis americans (tenen llicència creative commons o hauran de passar pel cànon de la SGAE?)

Però la meva admiració per aspectes d’una cultura no farà que perdi el nord i recordi on he nascut, on visc i cap on vull anar. Com que no vull que se’m acusi d’imparcial, només criticaré el que fan els socialistes, els meus.

Veiem un parell d’exemples: el primer vídeo de campanya del PSOE, on es veuen unes imatges, per cert molt bones, de les eleccions americanes entre altres coses diu: aquel dia no pudiste votar, vota ahora. Segon exemple les paraules del president Montilla a l’acte d’inici de campanya dijous passat al pavelló del Guinardó on afirmava que al novembre "havíem derrotat" a McCain.

Anem a pams: això no és Amèrica i qui va derrotar a McCain no van ser els socialistes catalans, va ser l’Obama. La distància entre el que diu i pensa Obama i el que diuen i pensen els socialistes és abismal. Cal recordar que a la majoria d’estats americans encara hi ha la pena de mort? Cal recordar l’estat penós de la sanitat pública americana? Cal recordar els judicis com a adults de menors d’edat? Cal recordar el puritanisme religiós? Cal recordar la política imperialista? ...Cal que continuï?

Els europeus, en política, no hem d’envejar res a ningú i els socialistes menys. Tenim arguments, tenim idees, som creatius (vegeu el magnífic vídeo del les JSE). No cal que ens enlluernem amb el producte de moda: Obama. Sempre, i ara amb la crisi encara més, els socialistes només cal que seguim fidels als nostres principis, a la nostra ideologia i el temps i els fets ens donaran la raó.

La doctrina Monroe entronitzava la frase.”Amèrica pels americans”, jo diria: “Per un món millor deixem Amèrica pels americans i Europa pels europeus”.