La vergonya dels anuncis de “relax”

Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

Hereu i Trias. Lideratges, manipulacions i llibertat de premsa.

Fa un temps, quan en Trias era cap de l’oposició acusava a en Jordi Hereu de manca de lideratge degut a que s’havia de pujar el preu dels transports públics (per sota del cost de la vida). Ara en Trias anuncia que enguany els preus dels transports públics pujaran d’una manera important, algú li dirà que li manca lideratge?

Fa un temps la premsa convergent i de dretes quan l’Hereu era l’alcalde de Barcelona carregava, per excessiva, contra la pujada del transport públic, i això que era per sota de l’increment del cost de la vida! Avui la premsa convergent i de dretes de Barcelona calla contra l’anunci d’una pujada de preus del transport públic molt més considerable anunciada pel alcalde Trias.

Fa un temps Hereu era per la premsa convergent i de dretes de Barcelona un mal alcalde per pujar els preu dels transports públics, avui la premsa convergent alaba a l’alcalde Trias.

El que era abans manca de lideratge (Hereu) ara és responsabilitat (Trias). Aquesta és la gran imparcialitat de la premsa convergent i de dretes barcelonina. Això sí, si algú es queixa se’l acusa ràpidament d’antidemòcrata per atemptar contra la llibertat d’expressió de la premsa. País...

Malgrat el que diguin "alguns", hi havia molta gent

14 de maig de 2011. Manifestació a Barcelona contra les retallades. Vergonyoses les xifres que donen alguns mitjans de la dreta. Érem molts i moltes més del que diuen, per sort algunes fotos no menteixen.

Esclaus de la notícia

Negar que la societat occidental actual està lligada més que mai a la informació seria faltar a la veritat. Internet i els nous aparells tecnològics ho han posat encara més fàcil. Qui més qui menys està pendent d’alguna novetat que pot marcar per bé o per mal el seu dia a dia.

Financers, sindicalistes, pensionistes, esportistes, aficionats a qualsevol cosa, curiosos, tots i totes intentem conèixer de primera mà i el més aviat possible allò que ens pot afectar i/o interessar. Saber el resultat d’un partit de futbol, la sortida a la venda d’un nou cosmètic salvador, la cotització d’un valor borsari o el darrer amant d’una princesa abans que la majoria de la població segur que pot reportar algun benefici ja sigui social, econòmic o simplement una satisfacció personal.

I els polítics? Que alguns polítics creguin que les noticies marquen tendències i qui controla la seva difusió domina la situació fa que el món de la política no s’escapi de la necessitat de crear i viure de la informació. La política viu de la noticia: de la noticia que es genera, de com es reprodueix, de quines conseqüències té, de què opinen i responen els adversaris, de com respondre a les respostes que a la vegada generen noves notícies que cal veure com es reprodueixen que ... en fi un bucle interminable que ens fan esclaus de les noticies. Però no estava abolida l’esclavitud?


Mireu la foto, l’ós sembla que llegeixi interessat, segur que coneixeu algú que us el recorda.

La premsa i la importància de les notícies

De tots és conegut el diferent tractament a una notícia que donen els mitjans de comunicació segons la seva línia editorial. Sovint ens trobem que un fet que hem viscut en primera persona té multitud de distintes interpretacions, algunes son tan allunyades de la realitat que semblen que no relatin el mateix.

Des del meu punt de vista la premsa a casa nostra no s’escapa d’aquesta apreciació. Es parla massa de política i els interessos s’interposen a la realitat. Sobta les ganes de remenar sempre el mateix, de burxar en els mateixos forats, de desprestigiar.

De ben segur que seria millor que a vegades la premsa catalana s’oblidés de la política i parles d’altres temes. Potser caldria canviar els criteris d’escollir i prioritzar les noticies. Al món no tot son desastres o política. Per exemple, s’atreviran algun dia a posar en portada el naixement d’un goril•la al Zoo com ha fet aquest diari de Köln?

Nou error de la TV3

Sempre he cregut que la missió de la televisió pública és la d’oferir a la ciutadania una programació variada, sovint apartada dels interessos del gran públic, que aporti un grau de qualitat important. No insistiré en el que he afirmat vàries vegades que hauria de ser una televisió democràtica i sense ideologia concreta i que hauria de defensar els interessos de tots i totes.

Dit això, no puc estar-me que manifestar el meu malestar al descobrir que el dia de cap d’any TV3 – la televisió publica catalana- contra programa a la TVE – la televisió pública espanyola-. I fa una contra programació a les 11 del matí a l’hora del tradicional concert de valsos des de Viena amb l’emissió per primera vegada d’un altre concert de cap d’any. Un concert, que segons la propaganda prèvia, combina entreteniment i música des del teatre El jardí de Figueres. Un concert on la Sifònica de corda i cobla de Catalunya interpretarà peces en homenatge a la nova cançó, clàssics del rock català, cançons tradicionals catalanes i sardanes.

No tinc res contra els concerts, al contrari, penso que se’n emeten pocs. El que no em sembla bé és l’intent de competir, de treure audiència, a un altre televisió pública amb un producte de similars característiques a la mateixa franja horària. Quina és la raó? Si el tema és la defensa de la música, no es podia programar el concert per una hora més tard i així facilitar que els amants de la música poguessin gaudir dels dos concerts?

El problema, penso, es que hi ha interessos amagats, interessos polítics de persones que només haurien de ser tècnics, interessos de gent que el que volen és la confrontació, interessos que a la llarga poden provocar un esvoranc a la societat catalana. Es això el que volem?

Entitats socials, manipulació i desafecció

Estic realment preocupat. Puc entendre una certa desafecció de la ciutadania per la política i els polítics. Accepto i comparteixo algunes crítiques a la gestió dels diferents governs. Sempre he pensat que és bo que les discrepàncies es discuteixin obertament. Crec en la protesta com a mètode de fer veure altres opinions, sobretot les minoritàries. Valoro la lluita individual o col•lectiva per millorar una situació concreta. He treballat tota la meva vida per la llibertat d’expressió.

Estic preocupat perquè els politics no són, no som, els únics culpables de la desafecció. L’altre dia m’aventurava a criticar el paper dels periodistes, d’alguns periodistes; els feia responsables del desencant. Avui aniré una mica més enllà, avui també implicaré a les dites “entitats ciutadanes”, a algunes entitats ciutadanes.

D’entrada caldria fer una anàlisi sincera de quina utilitat tenen cada una de les entitats socials. Si realment representen a qui diuen representar, si realment podrien funcionar sense les subvencions de les administracions, si segueixen fidels als seus orígens o bé no han esdevingut una simple plataforma per donar minuts glòria a uns pocs. Un cop feta aquesta anàlisi, caldria afegir que la finalitat de les entitats no ha de ser fer caure o mantenir governs, sinó ajudar a modificar, a matisar, a millorar, des de l’òptica de la societat civil, tots els aspectes de la vida política.

Estic preocupat perquè sovint algunes entitats socials, amb el seu afany de protagonisme, vulneren el seu esperit i, sense valorar les conseqüències, s’alien amb altres entitats amb la teòrica voluntat de coordinar protestes. Ens trobem així amb grups que defensen interessos parcials, a vegades contraposats, que només tenen com únic denominador comú la lluita contra l’administració.

Estic preocupat perquè el cap de setmana passat més d’una cinquantena d’entitats, entre elles algunes tan reconegudes com la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), van convocar una concentració per protestar contra la corrupció a Catalunya. No em preocupa la manifestació, em preocupa la poca gent va hi va assistir, menys de 1000 persones! Només hi ha a tot Catalunya 1000 persones que no els agradi la corrupció? Tan poca gent està contra la remodelació del Miniestadi? Contra la reforma de Can Ricard? Contra els parcs eòlics, contra plans urbanístics o contra la lluita contra la crisi? Per què aquest fracàs de convocatòria? Penso que són, som, molts que estem a favor d’alguna d’aquestes reivindicacions, així doncs alguna cosa van fer malament els convocants.

El que passa, aventuro, és que ningú entén que aquest popurri de problemes es puguin resoldre plegats. Algú amb obscurs fins ha decidit convocar la manifestació per desestabilitzar? El que passa és que els ciutadans són més llestos del que sembla i no volen ser manipulats -ni per partits, ni per entitats-. El que passa és que les entitats socials, algunes, intenten aprofitar-se d’una situació de crisi, peti qui peti. El que passa és que amb la seva actitud també estan ajudant a crear desafecció.

I és per tot això, i molt més, que estic preocupat.

Periodistes, manipulació i desafecció

Ningú nega una sensació de desafecció dels ciutadans i les ciutadanes vers la política. Ni els propis polítics neguen, o neguem, tenir part de la culpa en aquest desinterès i allunyament ciutadà. Els darrers casos de corrupció no ajuden a millorar l’ambient, al contrari, l’enterboleixen encara més.

Però la situació gairebé catastròfica a que s’ha arribat no és fruit d’una casualitat, hi ha molts factors que convergeixen; la crisi econòmica i les seves conseqüències també hi juguen un paper important. Avui no parlaré ni de la crisi, ni dels polítics, parlaré d’uns altres agents responsables del desencant generalitzat: els periodistes.

En aquesta època on ens ha tocat viure, els periodistes, de ser mers relators asèptics de la vida quotidiana, han passat a ser generadors d’opinió i focus d’influència de la societat. Els periodistes, a la vegada, amb l’excusa de la llibertat d’expressió s’han transformat en personatges intocables de la vida del nostre país. I això no és bo, ningú els hi pot cridar “l’alto”. És igual el que diguin, tan fa del que opinin, no se’ls pot criticar, sempre tenen la raó. Els partits els temen; els partits poden ser criticats pels periodistes, però els partits no poden criticar la premsa. Alguna cosa falla...

De petit em van ensenyar a comptar; el mestre , Herr Müller, em deia que desprès del tres anava el quatre, el cinc, el sis...El mestre em va fer entendre que els números, a diferència de les paraules, no portaven a engany, que per tots eren igual. Avui quaranta i tants anys més tard encara ho penso. Però si llegeixo la premsa me’n adono que alguna cosa no va. Per ser més clars, posem un exemple de fa uns mesos: manifestació de veïns de les Corts en contra la requalificació del Miniestadi. Agafem tres diaris (no posaré noms) uns diuen que 50 assistents, els altres que 500, el darrer 1000. Resultat: com a mínim dos dels tres menteixen, o falten a la veritat. Però el que és pitjor, al no informar amb veracitat creen confusió, atien -o no- una lluita, una sensació de malestar.

Segon exemple, els periodistes han de ser curosos com escriuen (recordem que la seva missió és informar). No és el mateix dir “varis centenars” de persones que “dues-centes” persones, les dues apreciacions poden ser correctes però les interpretacions dels lectors poden ser vàries, per tant, s’ha informat malament.

Tercer exemple. No és el mateix dir “veïns de Barcelona”, que poden ser des de dos a tota la població , a dir que ”els veïns de Barcelona”, que implica una majoria qualificada. Cal vigilar les paraules, per informar amb veracitat s’ha de filar prim.

Diuen que els polítics són els causants de la desafecció social vers la política, també diuen que “tots els polítics són iguals”. Fer frases obertes, interpretables no és informar, és manipular. I els que manipulen a la societat també són responsables de la seva desafecció. Ara ve la gran pregunta: “tots els periodistes són iguals?”

La merda de TV3

Probablement el que escriuré no agradarà a tothom, de ben segur no serà políticament correcte, però hi ha moments a la vida que un no pot, ni vol, quedar-se callat, que ha de dir el que pensa, peti qui peti. Així doncs aquí va.

Fa temps, anys molts anys, que penso que TV3 no compleix amb el paper que ha d’exercir una televisió pública. Quan manava el Pujol alguns dèiem que era sectària, que no informava per tots igual, que donava les notícies d’una manera esbiaixada i partidista. Els governs convergents, per fi, van caure però el mal ja estava fet, s’havia creat un model televisiu de barretina i estelada, populista però només per un sector de la societat catalana.

Nous governs, Maragall i Montilla, però la TV3 no canvia. Al contrari, amb l’excusa de la llibertat d’expressió la tele catalana s’atreveix a anar més enllà i enlloc d’informar es permet manipular, opinar també amb el punt de mira tort, amb intenció sectària.

Algú dirà que em passo, que l ‘esbiaixat sóc jo. Potser sí, potser estigui equivocat, però en la defensa de la meva tesi només posaré alguns exemples (n’hi ha a milers) del que dic, jutgeu vosaltres mateixos.

Exemple número 1: Discurs institucional del molt honorable president de la Generalitat José Montilla, horari de màxima audiència, just acabar el discurs apareix el personatge de Polònia fent una paròdia sobre el discurs (fora del dia i hora del programa). El tema desprès d’algunes protesta parlamentàries es va saldar amb una breu petició d’excuses per part del a direcció de TV3 i prou. Per mi aquest fet té una intenció: desvirtuar, desgastar i desprestigiar al nostre President i qui fa això fa un flac favor a la democràcia. ( Ep , que no estic criticant al programa Polònia, critico l’oportunitat i el moment).

Exemple número 2: Visita institucional del Prínceps d’Espanya a Lleida, breu noticia i alhora s’informa d’una manifestació contrària independentista. La realitat: els manifestants no arribaven a la vintena, això sí duien estelades i cridaven. Queda per explicar què inauguraven els prínceps, quines millores representen per la ciutat etc.... Els que em coneixen saben que sóc republicà, que si els prínceps es perden en un bosc no els aniré a buscar, però d’això a desvirtuar la realitat n’hi a un bon tros. I em faig una pregunta: quantes manifestacions passen diàriament a Catalunya amb molt més de vint persones que no surten a TV3? Segur que trobo cada dia 20 voluntaris que reivindiquin qualsevol tema davant de la seu de TV3, sortirien per la tele? Sense estelades segur que no.

Exemple número 3: Programa Divendres, avui mateix, treuen el mapa del “xoriçam d’Espanya”(ostres avui han utilitzat la paraula Espanya!), els presentadors fan conyeta , mentre posen xoriços a un mapa. Posen tothom al mateix sac, i amb el rotllo final sobre la presumpció d’innocència creuen que estan lliures per empudegar a tort i dret. Hem sentit frases com “aquí hi va sucar tothom”... en temes que encara estan sota investigació o judici.

Vull acabar, per mi la televisió pública catalana té per sobre de tot una missió especial: educar en democràcia. No dic que s’amaguin les coses, al contrari. El que dic es que s’han de tractar d’una manera positiva, posant en valor la quantitat de coses bones que es fan en aquest país, sense banalitzacions, no forçant les demagògies amb “entrevistes a peu de carrer”, no forçant enquestes amb respostes interessades (per això ja estan les televisions privades). M’agradaria que la TV3 fos una tele per tots, m’agradaria que TV3 recordés que tots som catalans i tots ens mereixem el mateix tracte, encara que alguns no portem l’estelada al cor. M’agradaria poder dir que TV3 també és la meva...

En Fernández Diaz i la zitzània

En Alberto Fernández Diaz, el sempitern candidat pel PP a l’alcaldia de Barcelona i sempitern perdedor d’eleccions, ha tornat a fer unes declaracions fora de lloc.

Aquest divendres s’ha dedicat, amb unes inconnexes declaracions, a criticar a l’ajuntament de Barcelona. El motiu, segons en Fernández, el mal funcionament de la ciutat el dijous a la tarda. Recordem que va passar dijous; un diluvi més de 90 litres per metre quadrat, els carrers amb l’aigua baixant d’ample a ample, algunes estacions de metro inundades parcialment, una paret del vestíbul ensorrada a la línia 2, retards als trens, baixos d’edificis inundats i algun col·lapse de trànsit.

Si hem de ser sincers, i només cal llegir la premsa, gairebé ningú pot acusar a l’ajuntament de poc previsor, de no haver fet bé la feina, de negligència. Fins i tot els convergents no han dit res. Davant dels desastres naturals, i ploure 90 litres en mitja tarda és un desastre, sempre hi ha desperfectes, sempre hi ha danys.

Tornem al Fernández que volent fer-se el ocurrent, amb la seva dialèctica barroera i d’una construcció sintàctica digna d’un aprenent de primer primària, afirma que l’ajuntament es “Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio”. En Fernández, alguns el coneixen pel Albertito, intenta fer creure a la població de la ciutat que les coses no marxen. S’equivoca, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona són més intel·ligents, saben distingir entre negligències de gestió (que alguna hi ha) dels accidents naturals -en aquest cas el diluvi-. I també saben distingir un polític honest d’un d’oportunista.

La comparació de l’ajuntament de Barcelona amb els personatges de Francisco Ibáñez es desafortunada, té mala llet intencionada. Per acabar i per no sortir del món del còmic, en Fernández em recorda un personatge de d’Astèrix i la zitzània; en Detritus. Un paio que es dedica a sembrar la mala maror entre el gal i els seus amics, al principi la gent se’l creu però al final queda descobert i ben retratat. A Barcelona, com al còmic, la veritat acabarà triomfant i els nostres Detritus particulars quedaran , un cop més, en evidència.

Les veritats de la premsa

Avui m’agradaria parlar dels mitjans de comunicació, o millor dit de la utilització interessada del mitjans de comunicació. M’agradaria parlar de la veritat, de la informació i de la democràcia. Ho intentaré, no sé si me’n sortiré.

Llenço vàries consideracions. Tothom té el dret a la llibertat d’expressió i al dret a la informació sempre que no es vulnerin altres principis o drets fonamentals. No hi ha una sola veritat. De veritats n’hi ha tantes com persones que les interpreten.

La missió fonamental dels periodistes és informar. Cada mitjà de comunicació té la seva línia ideològica cosa que no ha de condicionar l’explicació de la veritat. I dins d’aquesta missió informativa la premsa ha de denunciar. Denunciar el que no agrada, denunciar les males pràctiques, denunciar les injustícies. Però aquestes denúncies, vistes des de diferents òptiques, han de ser justes i han de ser en positiu. No em val la denúncia per la denúncia. No em val la denúncia per vendre més, no em val la denúncia per desprestigiar. No em val la denúncia per desestabilitzar.

Ens calen uns mitjans democràtics, crítics, molt crítics si cal, però democràtics. Que informin, que denunciïn, però que no manipulin, que no provoquin distintes sensibilitats, que no magnifiquin fets, que no ampliïn descontentaments, que no suscitin enfrontaments.

El que han de fer els mitjans és defensar la democràcia, i defensar la democràcia passa per defensar la convivència, per intentar buscar solucions, per adoptar una actitud mediadora, social, integradora. Els mitjans han de ser còmplices de la democràcia.

Fa temps que sabem que molts mitjans de comunicació això d’actuar d’una manera democràtica no ho faran mai, hi ha massa interessos -econòmics o ideològics- en joc. El que sap greu, des de l’òptica de l’esquerra, des de l’òptica purista de l’esquerra, que els considerats “nostres” traeixin darrerament aquests principis. Llàstima. Perd la veritat, perd la informació, perd la democràcia. Hi perdem tots.

Orgull de ciutat!

Aquest estiu he tingut l’oportunitat, amb l’estimable col·laboració especial dels vols barats de Ryan Air, de visitar el nord d’Alemanya. M’he “patejat” de dalt a baix els carrers de les antigues ciutats hanseàtiques de Bremen i Hamburg. Modernes, amables amb un centre molt acollidor, m’han agradat. He vist com viuen els seus habitants, com mengen, com vesteixen... He comprovat en pell pròpia que els trens també arriben tard (més de mitja hora). Que també existeix misèria. Que tenen “botelló “ a gairebé totes les places i parcs, i a totes hores! Que la pobresa i quantitat dels “homeless” és més visible que a casa nostra. En fi son ciutat europees, com moltes altres, amb les seves virtuts i els seus defectes. Son ciutats com Barcelona.

Darrerament en Trias i en Fernández Diaz -quina coincidència que la dreta sempre estigui d’acord- denuncien que Barcelona és d’una ciutat insegura. I, la veritat, no entenc com el govern municipal no és més contundent en la defensa de la seva gestió i el prestigi de la ciutat. Crec que fóra bo que l’alcalde Hereu convidés a l’oposició municipal (i també a la premsa) a un viatge a l’estranger. Potser així veurien que Barcelona no només no desentona si no que despunta en les bones coses i en la bona resolució dels seus problemes. Segur que arribarien a la conclusió –sempre que les seves dèries politiques els deixin ser objectius- que Hamburg i Bremen són ciutats per visitar, però Barcelona és una ciutat per viure-hi.

Alguns polítics mediocres per desgastar al govern i alguns mitjans de comunicació per vendre més magnifiquen els problemes, que en té, de Barcelona. Aquesta magnificació, quan no distorsió, ha aconseguit traspassar a la ciutadania la sensació que existeix un cert desconcert i que aquest és tradueix en una desafecció vers la ciutat. Sortosament sembla, com a exemple, que vista la participació en les festes de la Mercè -la foto és d'en José Luque-, que aquesta desafecció no és real i la gran majoria dels ciutadans i de les ciutadanes segueixen estant orgullosos de la seva ciutat.

Per acabar us adjunto un cartell de l’ajuntament d’Hamburg (també en tinc de Bremen) on es prohibeix l’ús i tinència d’armes pel carrer, des de pistoles a bats de beisbol, passant per ampolles, esprais i navalles. Hamburg ciutat segura?

Umberto Eco: la societat italiana està malalta

El filòsof i escriptor Umberto Eco afirma a un article, que sortirà demà a l’Expresso i que la Vanguardia digital d’avui recull en part, que la situació on ha arribat la premsa i la política italiana -pressionada pels constats controls i atacs per part d’en Berlusconi- és per culpa de la pròpia societat. Eco retreu als italians la seva permissivitat vers les actuacions de Berlusconi. Critica la barreja tolerada dels afers públics amb els privats. Al·lega que si el Cavaliere fa el que vol és perquè se’l ha deixat fer. Tots, diu, en son culpables.

Interessants les reflexions d’Eco, val la pena llegir-les senceres. Salvant les distàncies es poden transportar amb matisos a altres contrades. L’abstencionisme passota (que no el polític), el tots son iguals, la permissivitat en les corrupteles ... fan que el sistema trontolli, que creixi els desinterès per tot allò que és públic i, per contra creixi la llei del tot s'hi val. En definitiva es va en contra la democràcia, per tant contra la llibertat. Hem de potenciar i, si cal, retornar a una política participativa on els dirigents estiguin sota control de la població i no a la inversa.

Sensació agredolça. La Festa de Maig i la premsa

Ahir dissabte vaig tenir una jornada molt intensa, es feia la Primera Festa de Maig del PSC Barcelona. Desprès de vàries setmanes de feina de molta gent havia arribat el gran dia. Els dissabtes a les 7 del matí no hi ha un gat als carrers de Barcelona, l’autobús em va dur en un plis-plas al Parc de l’Estació del Nord. L’escenari ja estava en peu, només calia aixecar el fons, decidim on posar la pancarta i les “plomes”, fem els darrers retocs. A les 10 quasi tot està enllestit, arriben les persones que ens ajudaran desinteressadament durant tot el dia en el funcionament de l'event ( des d’aquí el meu profund agraïment). A partir de dos quarts de dotze la festa ja està en marxa. Globus, màgia, paradetes d’entitats, parlaments (em reafirmo l’Hereu és un crac), dinar popular (amb sis plats europeus diferents), debats, curtmetratges i concerts. 14 hores seguides d’activitats. Com diríem els meus fills, arribo a casa petat, fet caldo, han estat 18 hores seguides sense parar, anant amunt i avall del recinte, tapant forats, intentat facilitar les coses, però ha valgut la pena. Ha sortit bé, molt bé. Molta gent, més de la prevista, fins i tot al concert que competia amb la victòria de la lliga del Barça. Tot a anat com una seda. L’any que ve més.

Tot i l’esforç fet per la gent de comunicació del PSC de Barcelona, la premsa no recull adequadament la notícia, només petits breus, alguns mitjans ni en parlen. Les activitats de la força política majoritària a la ciutat no mereixen comentaris? Volen convertir als socialistes en marginals de la vida barcelonina? Les paraules de l’alcalde de la ciutat no són importants? Senyors de la premsa: caldrà que s’ho mirin. No amaguin, informin si us plau. Si no ho fan perdran credibilitat i això no és bo ni per vostès ni per la democràcia. Deixem els temps de la censura, tornem al veritable paper de la premsa: informació, informació i informació.


La foto és d’en José Luque (gràcies)