Parets de Brussel·les (2)

Parets de Brussel·les (2)

View more presentations from enricllorens.

Parets de Brussel·les (1)

Parets de Brussel·les (1)

View more presentations from enricllorens.

Dona: tapa’t els ulls!

Si fa tot just dos mesos s’albirava dins del feudal règim saudita una petita escletxa de millora democràtica amb l’anunci que les dones podrien participar i ser escollides en les properes eleccions municipals, avui les esperances de progrés es tornen a veure enterbolides.

A l’Aràbia Saudita les dones per llei han de vestir de negre de dalt a baix i amb el cabell cobert. Incomplir aquesta norma està greument penalitzat, des de fuetades a presó. Ara el Sheikh Motlab al Nabe, portaveu del Comitè per la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici vol anar més lluny. Vol que s’aprovi una llei que obligui a les dones amb els ulls “bonics” que també se’ls tapin. Sembla ser que per aquest grup integrista els ulls poden ser massa temptadors pels homes saudites i que cal garantir la puresa de les dones!

Esperem que la proposta quedi només en proposta i finalment sigui rebutjada, però el fet de que es presenti ja demostra fins a quin punt la societat saudita viu ancorada en un món arcaic que no respecta ni els drets ni la llibertat de les persones. Més encara, que no considera a les dones com a persones.

Donar la cara, i el cos, contra hipòcrites i censors.

Tenir vint anys, ser dona i viure a Egipte no és gens fàcil. Si a tot això se li afegeix el ser feminista i lluitar contra el vel islàmic la situació es complica encara més.

Doncs bé. Resulta que una noia egípcia de 20 anys, Aliaa Magda Almahdy, ha desafiat a totes les ments retrògrades del seu país atrevint-se a mostrar-se despullada al seu bloc. Amb la seva acció, que no sols es queda amb unes fotos sinó que porta tot un discurs darrera, intenta aixecar consciències i anunciar que les dones no permetran que se les relegui a un segon terme, que sense les dones no hi haurà cap canvi substancial dins del món àrab.

Aliaa, diu que lluita contra la societat sexista, violenta i racista, la societat de l’encalç sexual i de la hipocresia. Vol sentir-se, i creu que en té tot el dret, lliure.

Aliaa és valenta, s’enfronta a la tradició, a una religió coercitiva i al masclisme d’una societat patriarcal i tancada. Aliaa sap que s’hi juga molt. Ha triat, sap que sense llibertat no tindrà futur. Esperem que guanyi el seu repte.

El volcà i els llangardaixos

Els llangardaixos gegants de l’illa de Hierro estan de pega. Si les continues sacsejades de la terra que està sofrint l’illa continuen, o finalment es produeix una erupció volcànica, els més de 250 llangardaixos que es crien al Centro de Reproducción e Investigación del Lagarto Gigante de El Hierro, hauran de ser traslladats donat que l’espai on viuen corre un gran perill per possibles despreniments.

El llangardaix gegant de Hierro (Gallotia simonyi) que pot arribar a mesurar uns 75 cm és una espècie endèmica de l’illa de Hierro. Es creu que en llibertat en poden existir al voltant de 400 exemplars. Donat que és un dels rèptils més amenaçats i catalogat com a en perill d’extinció tot els que es faci per salvaguardar l’espècie és molt important.

(No puc parlar de llangardaixos sense recordar el poema de Gracía Lorca)

EL LAGARTO ESTÁ LLORANDO

El lagarto está llorando.
La lagarta está llorando.

El lagarto y la lagarta
con delantaritos blancos.

Han perdido sin querer
su anillo de desposados.

¡Ay, su anillito de plomo,
ay, su anillito plomado!

Un cielo grande y sin gente
monta en su globo a los pájaros.

El sol, capitán redondo,
lleva un chaleco de raso.

¡Miradlos qué viejos son!
¡Qué viejos son los lagartos!

¡Ay cómo lloran y lloran.
¡ay! ¡ay!, cómo están llorando!

La “violència civilitzada” arriba als infants

Quan tota la premsa es fa ressò d’una noticia habitualment significa que té un morbo especial. Avui, tots els mitjans escrits ens comenten alarmats l’aparició d’un vídeo al Youtube sobre d’una lluita entre dos infants de 8 anys davant d’un públic adult. La veritat es que posa els pels de punta: els nens practicaven una modalitat de lluita anomenada "cagefighting" o sigui la lluita en gàbia. En aquest tipus de combat tot s’hi val: cops de puny, de peu, claus i fins i tot cops de cap. Només està prohibit mossegar i posar els dits al ull.

Controvèrsia assegurada: esport o espectacle? Barbàrie? Foment de la violència o educació davant la vida? Jo ho tinc clar. Qualsevol tipus d’agressió d’una persona sobre una altra no és de rebut. No m’agrada la boxa, no m’agrada cap “esport” que comporti agredir al contrari, no m’agrada el foment de la violència.

Ja vivim en un món prou agressiu, venim de tradicions on l'aplicació de la força sobre els altres eren molt usuals. Encara avui el maltracta als animals es un fet quotidià i “acceptat”. La violència genera violència i enlloc d’aturar-la la potenciem.

En aquest bloc he parlat i posicionat multitud de vegades contra la violència, contra la pena de mort, per l’abolició de la tortura animal, contra la baralla de cabrons, contra la lluita de peixos, contra la boxa femenina, contra la lluita del tot s’hi val, contra les curses de braus (1, 2) contra els correbous, contra els enfrontaments de micos contra gossos... avui m’ha tocat estrenar-me en parlar de la lluita entre infants.

Quan s’aturarà tanta barbàrie?

Idiocràcia

Desprès del descans estival avui reprenc les entrades al bloc. Per començar una coseta lleu: us adjunto una foto d’un adhesiu que he vist al costat de la feina. Una imatge que podria representar perfectament la preocupant situació d’esperpent polític i cultural que vivim - i patim - actualment.

Stockolm a Linné

Al costat de l’hotel tenim un magnífic parc amb un nom difícil de recordar -Kungliga Humlegärden- que sovint travessem per anar cap el centre.

Fem un agradable passeig, que per molt que es repeteixi no es fa mai pesat, entre zones infantils, grans arbredes, prats verds i una gran estàtua dedicada a Carl von Linné.

I veure la figura de Linné, a casa nostra conegut com Carlos Linneo, com a naturalista frustrat no em deixa indiferent. Vagi des d’aquí el meu reconeixement al gran zoòleg, botànic, naturalista i sobretot científic que va establir els fonaments de la nomenclatura binominal; el fundador de moderna taxonomia, la ciència de la classificació.

Sant Jordi mata l’aranya també a Stockolm

El caminar pels carrers de qualsevol ciutat del món sempre t’aporta alguna sorpresa. Avui caminant pel casc antic de Stockolm m’he ensopegat amb aquesta escultura. És una rèplica d’una altra que es pot veure -diuen- a la catedral. És un Sant Jordi matant el drac. Un drac amb unes característiques especials ja que porta unes banyes d’ant (alces alces).

Veure l’estàtua em reconforta al poder comprovar que algunes tradicions són compartides per molts pobles diferents i distants. I com a conseqüència em porta a reafirmar-me en el meu convenciment que enlloc que quedar-se en un cercle tancat i petit cal encarar la vida des d’una òptica oberta i àmplia. Cal ser més clar?

Stockolm, la ciutat dels bebès

Arribar a l’hotel de Stockolm i trobar-te que part del vestíbul de la recepció està ocupat per un espai reservat pels més petits i els seus jocs em va cridar l’atenció. Però el que és encara més destacable - al menys des del punt de vista d’un barceloní - és la quantitat de nens que es veuen pels carrers.

A qualsevol hora del dia, des de primera hora del matí fins l’hora de sopar, els carrers estan plens de cotxets de bebès. No us penseu que exagero, estan per tot arreu, sembla una invasió. Mares i pares molt joves porten els nens a passejar. Es veuen moltes famílies nombroses, els grups de tres o quatre nens arrossegats pels seus pares no són gens estranys.

Segur que els i les sueques tenen moltes avantatges per tenir criatures. Facilitats laborals, baixes maternals i paternals subvencionades, reduccions d’horaris, compensacions econòmiques...

Que l’estat ajudi i fomenti la maternitat segur que afavoreix l’ increment de la natalitat. Però també ajuda una cultura social que facilita la vida a les parelles amb fills.

Graffiti al Parc de la Bederrida

Unes tanques d’un parking provisional, un conveni entre la Universitat de Barcelona i el seu ajuntament permeten l’expressió creativa de joves artistes. El lloc és el Parc de la Bederrida, a les Corts, tocant el camp del Barça, darrera el cementiri i en plena zona universitària.

Graffitis Parc de la Bederrida

View more presentations from enricllorens

Sobre elefants salvatges i lleones que no ho són. Execució o llibertat?

La petita ciutat de Mysore, petita per ser de la India ja que té “només” 800.000 habitants, està en boca de molts. Una parella d’elefants salvatges han envaït els seus carrers i durant unes hores han provocat destrosses de consideració i, malauradament, la mort d’una persona.

Tres hores d’intenses persecucions per part de les autoritats de la ciutat que, gràcies als dards sedants, finalment van aconseguir capturar vius als paquiderms. Posteriorment amb l’ajut d’un ramat d’elefants domesticats van poder ser retornats al seu bosc d’origen.

No és el primer cop que a la India algun animal salvatge entra a poblacions i produeix destrosses i morts entre humans i animals domèstics. La gran pressió que produeix la superpoblació, l’ocupació d’espais naturals i la reducció d’hàbitats provoca la consegüent minva en la possibilitat d’aconseguir alimentació i, per tant, la necessitat a les espècies salvatges de “buscar-se la vida” a nous territoris. I quin és el problema? Doncs que aquests territoris estan ocupats pels humans. Ja tenim el conflicte servit.

El que més m’ha sorprès de tot plegat no ha estat la sobtada irrupció dels elefants a la ciutat, ni les destrosses que han causat, ni la mort accidental d’un vianant sinó el fet que els elefants hagin acabat vius i se’ls hagi retornat al seu hàbitat. A Mysore (Karnataka, India), a diferència de la Sènia (Catalunya, Espanya) han respectat als animals. A la Sénia l’any passat els agents forestals van executar sense contemplacions una “lleona” que campava pels voltants de la Sènia, per cert una lleona que va acabar sent un gos gran.

Mysore i la Sènia, dues cultures diferents i dos finals diferents. Els “civilitzats” europeus ens ho hauríem de fer mirar...

Sobre paisatge urbà, els tres porquets i la pintada vegana

Passejar pel Gòtic és un plaer, els seus carrers estrets són acollidors. Fer-ho un diumenge plujós a primera hora del matí amb els carres buits, també té el seu encant. Quatre turistes, gent que surt a comprar el pa, res més. Les persianes de les botigues estan tancades, la majoria avui no s’obriran, és descans setmanal.

M’agrada tant Barcelona que no surto de casa sense la màquina de fotografiar -una Kodak passada de moda que em va costar 100 euros-. M’encanta passejar i badar, sempre que hi ha algun detall que em crida l’atenció m’aturo i el fotografio. Un cop arribo a casa repasso les imatges, sovint les esborro, però també me’n guardo moltes. Aquest és el cas de la foto d’avui. Una persiana baixada d’una cansaladeria del carrer Regomir, al Gòtic. Els propietaris han preferit “decorar” la persiana amb una il•lustració dels tres porquets que no pas deixar que algun brètol la guixi i l’embruti amb la seva signatura. Tot un encert.

Però vet aquí que observant amb atenció la pintura en qüestió el que et trobes és amb l’empremta ideològica d’un vegà. Una breu frase, feta amb un retolador de butxaca on reivindica les seves postures ideològiques: “los animales no son comida”.

Tot i compartir amb els vegans el respecte envers els animals no puc estar d’acord amb el contingut de la pintada. Els humans, com molts altres animals i com la nostra dentadura així ho indica, som omnívors, mengem de tot, també animals. Penso que tothom té dret a menjar el que vulgui, i que, llevat d’alguna norma sanitària, no s'ha d’estar obligat a alimentar-se -o deixar de fer-ho- d’una manera concerta. Crec que qualsevol postura política, religiosa o ideològica és respectable sempre que respecti a la dels demés. Amb les opinions dels vegans em passa el mateix.

Barça, el monstre que es menja als seus fills

Tot i que visc a l’altre punta del barri, lluny del Camp Nou, com tots els cortsencs -els cortsencs i les cortsenques som els habitants del districte de les Corts- cada quinze dies haig de patir els sorolls, els embussos i la resta d’inconvenients que comporten els partits del primer equip del Barça. L’escàndol que produeixen els cotxes i les motos amb les seves botzines desprès de cada victòria del Barça, sortosament darrerament gairebé sempre, se’m fan inaguantables. Les rues que s’organitzen per celebrar les múltiples victòries als campionats m’impedeixen circular pel meu carrer amb normalitat. Si a tot això afegim el que hem de suportar tots els catalans i catalanes amb l’allau de notícies, retransmissions esbiaixades, programes específics -en especial a Tv3- de tot allò que té o fa referència al Barça puc dir que sense cap mena de dubte que en sóc un supervivent.

I malgrat tot el que he dit, sóc del Barça. No sóc un fan radical però me’n alegro de les seves victòries. M’agrada veure els partits del primer equip però no per això canvio la meva agenda. A mi m’ha agradat més el basquet que el futbol, de sempre quan era un nen, de quan tots els de la classe eren de la Penya, de quan el Barça de basquet no guanyava res, jo ja era del Barça. De jovenet, ja fa molts anys, probablement aprofitant alguna victòria sobre el Madrid, havia utilitzat el Barça contra el règim franquista... El Barça vulgui o no vulgui forma part de la meva vida. No en sóc soci, però com que tot el que té a veure amb el Barça acaba directament o indirecta afectant-me a crec que tinc tot el dret del món a opinar sobre les mesures que pren la seva junta directiva.

Anem al gra, la directiva d’en Sandro Rossell, aquell que havia promès potenciar el perfil poliesportiu de l’entitat, per reduir despeses ha decidit disminuir el pressupost de les seccions professionals (basket, futbol sala, handbol o hockey sobre patins), la supressió total de la secció de beisbol i una retallada considerable de les partides per a les seccions amateurs.

La mesura ha sobtat a propis i estranys. D’entrada per la forma que s’ha fet: roda de premsa sense cap mena de consulta prèvia. Atletisme,patinatge artístic, hockey gel i herba, voleibol, rugby i, sobretot, el beisbol pagaran els plats trencats. Les noves directius, les retallades, signifiquen la no participació d’algunes seccions fora de Catalunya, cosa que comporta la pèrdua de categoria de molts equips, centenars de famílies afectades i milers d’il•lusions frustrades. Un cop més es prioritza els resultats econòmics front els resultats socials. La “pela “per sobre les persones.

S’han sentit algunes veus contra les mesures d’en Rosell, poques ja que el poder de la junta del Barça arriba a tot arreu, però la gent de les seccions s’està mobilitzant. Equips tècnics, esportistes i familiars s’estan coordinant i no donen la batalla per perduda. Conec pares enutjats disposats a lluitar fins al final pel dret dels seus fills. Lluiten contra la injustícia. Hauran de treballar molt, defensar amb ungles i dents el dret a existir de les seccions, a defensar els estatuts del club. Però aquesta lluita no reeixirà si no hi ha una unitat entre totes les seccions, l’aposta és clara: o tot o res!

Des d'aquí voldria participar en el desigual combat per mantenir a ple rendiment les seccions. Cal parlar que una de les virtuts més considerada del Barça a nivell internacional és la seva capacitat de ser un equip punter i de referència en diferents esports? Cal parlar del somni de milers de nens per jugar a algun equip del Barça? Cal parlar del repte de centenars de milers nens, i no tan nens, de Catalunya, d’Espanya, d’Europa o el Món de jugar -i potser guanyar- contra el Barça? Cal parlar del bé que fa el Barça participant en esports minoritaris? Cal parlar de la quantitat esportistes de les seccions que formen part de les seleccions de Catalunya i Espanya? Cal parlar del frau esportiu que representaria la desaparició del Barça de moltes lligues estatals? Cal parlar del cost econòmic i social que aquesta mesura representaria a clubs molt més petits? Cal parlar i recordar que en èpoques de mals resultats del primer equip els fruits de les seccions alegraven als socis i mantenien el prestigi de l’entitat? Cal...

Entenc que a la directiva no li agradi gaire que les seccions puguin representar un desajust econòmic pel Barça. Sense conèixer l’estat real i sense voler ser demagògic, crec que amb una mica d’imaginació, amb una mica de voluntat i amb una mica d’esforç es podrien trobar respostes econòmiques per “salvar” les seccions.

D’entrada recordar que el pressupost de les seccions amateurs són una part ínfima del pressupost global (alguns em diuen que no arriben als 3 milions d’euros contra més de 400!). Tan difícil és recaptar pel Barça 3 milions? Tot es qüestió d’una bona gestió. Quants diners es poden estalviar amb la compra “assenyada” i a preu de mercat de jugadors del primer equip? Cal recordar les compres, i també males vendes de Chygrynskiy, Ibrahomovic, Cáceres, Keirrison...? Algú ha pensat en reduir o suprimir els opulents “ caterings” gratuïts per directius i convidats a la llotja durant els partits servits pel Vilaplana Compass mentre els socis han de pagar veritables “fortunes” als bars de l’estadi? Són necessàries algunes despeses de representació?

Voleu més idees? Per què no fer un gran festival musical al Camp Nou per recaptar diners per a les seccions? Segur que molts cantants del país i de fora actuarien d’una forma altruista i gratuïta. Per què no s’organitza una gran subhasta amb donacions d’artistes reconeguts de tot el món? Per què els jugadors del primer equip no “apadrinen” amb un petita (ínfima) part dels seus ingressos a les seccions minoritàries?

Senyors del Barça: Abans de suprimir i de retallar cal imaginar. Amb el potencial que té el Barça i el seu prestigi mundial recaptar no 3 sinó 5 milions d’euros anuals per a les seccions es cosa de bufar i fer ampolles, es qüestió de posar-hi.

El que fa gran a una entitat és la generositat amb els més dèbils, els dirigents del Barça tenen en les seves mans el prestigi mundial de l’entitat i, el que és més important, els somnis de milers de nens. Que no els malmetin.

Les tardes de dissabte amb Leornard Cohen

Llegeixo als digitals que acaben de concedir el Premi Príncipe de Asturias de las Letras a en Leonard Cohen. M’ha vingut un flash que m’ha transportat al passat.

He recordat la meva vida als 70, les llargues i agradables tardes dels dissabtes a casa els meus pares; tardes sense pares i amb amics, on tot era possible (ja m’enteneu). Tardes on escoltàvem, entre d’altres, una i una altra vegada la magnífica veu, acompanyada de guitarra, d’en Cohen. El Partizan i Suzanne eren de llarg les nostres preferides. El millor és que, tot i que han passat més de trenta anys, alguns dels amics i amigues que passàvem les tardes plegats encara ens veiem i ens estimem.

The Partisan:
When they poured across the border
I was cautioned to surrender,
This I could not do;
I took my gun and vanished.
I have changed my name so often,
Ive lost my wife and children
But I have many friends,
And some of them are with me.
An old woman gave us shelter,
Kept us hidden in the garret,
Then the soldiers came;
She died without a whisper.
There were three of us this morning
Im the only one this evening
But I must go on;
The frontiers are my prison.
Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then well come from the shadows.
Les allemands etaient chez moi,
Ils me dirent, signe toi,
Mais je nai pas peur;
Jai repris mon arme.
Jai change cent fois de nom,
Jai perdu femme et enfants
Mais jai tant damis;
Jai la france entière.
Un vieil homme dans un grenier
Pour la nuit nous a cache,
Les allemands lont pris;
Il est mort sans surprise.
Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then well come from the shadows.

Un “pájaro” a la Feria de Abril de Barcelona

La vida dóna moltes voltes i finalment acaba posant les coses al seu lloc.

La sorpresa ha estat majúscula. Trobar-se passejant pels carrers de la Feria de Abril de Barcelona al conseller de cultura de la Generalitat Ferran Mascarell – sí, el mateix que fins fa poc tenia el carnet, que no l’ànima, socialista i que va canviar-lo per un càrrec a un govern d’un altre partit, un govern que en el poc temps que porta de mandat s’ha caracteritzat per suprimir impostos als rics i en canvi retallar les prestacions socials- es francament difícil de qualificar.

Sí, la sorpresa ho ha estat perquè en els anys que la Feria està a Barcelona, i em sembla que ja estan al voltant dels 10, ningú -i us ben asseguro que he consultat a molta gent- recorda cap visita “oficial” del ara conseller però abans regidor de cultura de l’ajuntament de Barcelona. El “canvi”que ha fet en Mascarell pel seu seient de conseller té un preu: deixar els ideals de banda, afavorir als rics i anar a la Feria de Abril a pescar vots.

Us recordo que en el regne animal el “Mascarell” (Morus bassanus) és un ocell marí. El Mascarell del que parlem avui és un “pájaro” que ha canviat de plomatge en un tres i no res. Tot i que a mi m’agraden els animals, aquesta mena d’ocells no estan entre els meus preferits. Oi que em compreneu?

Ocaña, Sant Jordi i una ruta diferent

Les promeses s’han de respectar i complir, i més si són als fills. Feia temps que li “devíem” i ahir, aprofitant que ell treballava fins tard el vam anar a recollir per anar plegats a sopar.

Si estàs al carrer de la Fruita -just al costat del Palau de la Generalitat- i vols anar caminant fins al carrer Balmes amb València, si a més és Sant Jordi i et vols estalviar aglomeracions, no ho tens gens fàcil.

Intentar sortejar la multitud de compradors de llibres, curiosos, turistes, badocs i enamorats és complicat. Estàvem cansats i no volíem haver de passar per la Rambla. Per estalviar-la i no haver de tornar a transitar entre les paradetes de llibres la millor opció que se’m va ocórrer era desplaçar-se pel Raval. Un ruta diferent: El Call, Boqueria, Hospital, Egipcíaques, Àngels, Montalegre, Valldonzella, Tallers, Gravina, creuar Pelai, arribar a la Ronda i enfilar Balmes. Un camí més llarg, més sinuós però ben distret i sense aglomeracions.

I com sempre que es passeja per aquests carrers et torbes amb alguna cosa que et crida l’atenció. Aquesta vegada ha estat un petit dibuix que homenatja i recorda al pintor Ocaña; Una senzilla composició feta sobre un paper d’aquells amb sanefa que s’utilitza en pastisseria, penjada al vidre d’una porta d’una casa al carrer de les Egipcíaques. Un detall que m’ha fet recordar altres temps...

Ocaña, el transgressor, el provocador, el militant homosexual que va lluitar per la llibertat en i per a una Barcelona que despertava del franquisme. Uns dels personatges que va marcar la vida de la Rambla de finals dels 70. Ocaña el pioner que ens va deixar un gran llegat: ens va fer més oberts i tolerants.

El binomi inseparable: Setmana Santa i Espartac

Divendres de Setmana Santa. Dia gris i desavinent, de tant en tant cauen algunes gotes. A la tele ens ofereixen diverses pelis “de romans” per triar: “Quo vadis” “Ben Hur” i, com no, la meva predilecta, la millor: “Espartac”

No tinc cap dubte, toca i triaré Espartac, aquesta tarda en català i si tinc ganes de repetir a la nit en castellà. Espartac una obra mestre d’un “liberal” – Stanley Kubrick - un cant a la llibertat, a la lluita contra l’opressió i la injustícia. Revolucionària i sexualment reivindicativa mai he entès com ens la passaven cada Setmana Santa per la tele franquista. Segurament el censor de torn devia pensar que les pelis de romans eren políticament innocents.

Per a molta gent sense processons, aquest any suspeses per la pluja, la Setmana Santa no és complerta. Personalment, si sóc a Barcelona, sense Espartac a la "meva setmana santa" li faltaria alguna cosa. Sortosament amb tants canals de televisió per triar de ben segur que cada any tindré garantida poder-la tornar a gaudir.

Teotihuacan i l'orella escapçada

Fer festa una tarda de dia laborable s’ha d’aprofitar; fer una becaineta, anar al supermercat i, com que hi ha temps per a tot, fer una passejada fins la Casa Ramona, seu del CaixaForum per visitar una exposició interessant: “Teotihuacan, ciutat dels deus”.

Més de 500m peces, des d’objectes d’ús quotidià fins a elements religiosos, des de joies a figures ... I cap al final de la mostra, com si m’estigués esperant, em trobo amb un fetitxe, m’aturo i em fa venir a la memòria la figureta sobre la que voltava el guió d’una de les aventures d’en Tintin: “l’orella escapçada”. Tot i que crec reconèixer alguna semblança, d’entrada he notat una diferència l’orella malmesa és la contrària.

Ja a casa he buscat a Internet la referència del fetitxe del llibre d’en Hergé. La veritat tenen una retirada i les dues són precolombines però poca cosa més, d'assemblar-se no gaire.

Us deixo amb la foto del fetitxe de l’exposició de Teotihuacan i un altra imatge on es pot veure l’estàtua original on es va inspirar Hergé al costat del fetitxe arumbaia que es va “ inventar”.

Un cartell molt barceloní

Em plau mirar el cartell que en Rubén Pellejero ha fet pel del saló del còmic d’enguany. És Barcelona. M’agrada el cartell, m’agrada Barcelona.