Stockolm, la ciutat dels bebès

Arribar a l’hotel de Stockolm i trobar-te que part del vestíbul de la recepció està ocupat per un espai reservat pels més petits i els seus jocs em va cridar l’atenció. Però el que és encara més destacable - al menys des del punt de vista d’un barceloní - és la quantitat de nens que es veuen pels carrers.

A qualsevol hora del dia, des de primera hora del matí fins l’hora de sopar, els carrers estan plens de cotxets de bebès. No us penseu que exagero, estan per tot arreu, sembla una invasió. Mares i pares molt joves porten els nens a passejar. Es veuen moltes famílies nombroses, els grups de tres o quatre nens arrossegats pels seus pares no són gens estranys.

Segur que els i les sueques tenen moltes avantatges per tenir criatures. Facilitats laborals, baixes maternals i paternals subvencionades, reduccions d’horaris, compensacions econòmiques...

Que l’estat ajudi i fomenti la maternitat segur que afavoreix l’ increment de la natalitat. Però també ajuda una cultura social que facilita la vida a les parelles amb fills.

Camí de la igualtat ...

Deixar-se anar pel Google et porta a trobar varietat de noticies, informacions o curiositats. Escurinyar per la xarxa aporta coneixements, avui per exemple m’he assebentat que el 19 de setembre de 1893 el governador de Nova Zelanda, Lord Glasgow, va signar una llei que regulava, per primera vegada a tot el món, el sufragi femení.

Nova Zelanda va ser doncs el primer país que va establir el sufragi per a les dones, era només un primer pas: se les permetia votar però no podien ser escollides. Per a poder-se presentar a les eleccions haurien d’esperar al 1919.

Però tot canvi de lleis, sobretot de les lleis que fan referència als drets de les persones, tenen una història darrera i també uns i unes protagonistes. En el cas que ens ocupa la cap visible del moviment sufragista a Nova Zelanda va ser Kate Sheppard. Sheppard a part d’aconseguir l’important recolzament de polítics, va organitzar juntament amb altres dones reiterades protestes i recollides de signatures. Com a tota lluita es van viure avenços i retrocessos, però la pressió finalment va obtenir els seus fruits.

Gràcies a l’esforç de gent com la Kate Sheppard tenim un món millor, però encara queda molt camí per recórrer, cal seguir treballant per un demà en igualtat.

Dones 2.0, marató i relax

La majoria de la població espera els caps de setmana amb candeletes. Els dissabtes i diumenges serveixen per fer aquelles coses que no pots fer durant la resta de la setmana. Serveixen per trencar la rutina diària, es fan les compres, es neteja la casa, però també són per descansar.

El meu cap de setmana ha estat complert. Divendres a la tarda: comprar als dos supermercats habituals, tornar a sintonitzar -amb la conseqüent suor freda que em produeix la meva demostrada incapacitat tecnològica- la tele nova. Comprovar que s’ha de trucar al reparador de l’antena per tal que vingui a revisar la base. Ajudar, via correu electrònic, a acabar de polir el redactat definitiu del manifest del socialistes antitaurins catalans. Tot això amanit amb la posta al dia de totes les novetats familiars que han anat apareixent durant a la setmana. De matinada, com que no podia dormir, he aprofitat par escriure un apunt sobre el manifest.

El dissabte ha estat diferent. Darrerament estic molt interessat en tot el que fa referència a l’activisme polític a la xarxa, el ciberactivisme s’ha transformat en el meu hobby dins del meu hobby que és la política que alhora és des de fa més de trenta anys la meva feina. Es per això que he assistit tot el dia – excepte una petita interrupció per dinar a casa- a la Jornada Dones socialistes, activisme i política 2.0.

Un programa atapeït, intens. Una jornada que m’ha servit per desvirtualitzar moltes companyes del Facebook i del Twitter que no coneixia personalment, Una jornada on he sentit coses velles, però belles, i moltes coses noves. Una jornada on s’ha parlat de capacitat d’escoltar, de conciliació, d’humilitat, d’errors, d’emocions dins la política, de proximitat, de la memòria de xarxa, de la societat multicanal, de la gent, de les avantatges de la cohesió dins d’un partit enxarxat, de visualització, d’accessibilitat a la ciutadania i de moltes coses més.

Em va quedar a la memòria una frase de l’alcaldessa de Roses, la Magda Casamitjana, “Al Facebook es pot veure que sóc una persona normal”, vaig pensar que això sí que era proximitat. Una altra sorpresa agradable va ser la intervenció de l’alcaldessa de Santa Coloma, la Núria Parlón, no l’havia sentit mai, contundent i bona comunicadora, estic convençut que amb ella santa coloma té un bon futur . No puc nombrar a tothom per no vull acabar sense parlar de la Lourdes Muñoz, diputada i organitzadora de la Jornada, de la Carme Sánchez, que m’agrada tot el que diu fins quan parla del temps, del Carlos Guadian, mestre de mestres, i de l’ amic i delegat de la Sectorial de Ciberactivisme José Rodríguez. A tots ells i, en especial, a totes elles moltes gràcies per una jornada memorable.

Però el dissabte encara va donar més de sí, una nova entrada al bloc, i fer activisme al Facebook pro abolició de les curses de braus a Catalunya. Per cert vaig haver de tornar a sintonitzar el televisor, espero que aquesta vegada hagi quedat ben gravat. Us ha quedat clar que no he nascut per a la tècnica?

Diumenge pinta més tranquil, Anar a comprar la premsa, trobar-se com cada any amb la marató de Barcelona, passar l’aspirador, escriure aquest apunt i dintre de mitja horeta, veure la pel•lícula de l’oest de cada diumenge a la una del migdia a BTV. Desprès un bon plat de paella i ...

Internet , política i conciliació.

Afirmar que al nostre país conciliar l’horari laboral amb el familiar es gairebé una tasca impossible no és cap novetat. Si a aquesta incompatibilitat d’horari se li afegeix una altra ocupació voluntària -hobby, esport, anglès, ONG- la cosa ja ratlla el miracle.

En el meu cas la meva ocupació voluntària, fora de l’horari laboral, és la política. Si tens el cuquet de la política és molt difícil de foragitar-lo. El problema és que les moltes reunions t’omplen ràpidament les hores, no només els dies laborals, els dissabtes i diumenges també es fan activitats. No es pot arribar a tot; algun dia has de descansar o estar amb els teus i fer família!

Avui es celebra l’escola d’hivern del PSC, com cada any a Tarragona. El programa és interessant com gairebé sempre. Però jo, conscientment, m’he quedat a casa. M’he quedat a casa per molts motius, primer i important: tinc ganes -i dret- d’estar a casa. Segon: la família i les relacions familiars també són importants. I tercer: puc seguir l’escola per la TV del PSC, per Internet.

No només he seguit la inauguració i el discurs del Carles Martí,mentre netejava la casa, sinó que he pogut participar i relacionar-me -via twitter i facebook - amb els participants presencials i virtuals. I el que millor és que puc dir la mevaopinió des de casa!

Gràcies Internet i gràcies PSC per fer possible, ni que sigui per un dia, la meva conciliació particular entre família i política.