Lladres de "xuxes"

Els restaurants “Wok” estan proliferant a Barcelona. Self service, preus barats i un popurri de menjars: xinés, japonès i mediterrani. Per postres diferents fruites, pastissos, fruits secs i “xuxes”. Si heu llegit bé: llaminadures.

Pel que sembla les “xuxes” tenen un èxit especial, desapareixen ràpidament. Es veu que hi ha “clients” amb poca vergonya que se les emporten a casa. Els amos del restaurant pensen que la solució es posar el cartell, funcionarà la iniciativa?

El desafiament

A l’estiu les notícies polítiques sovint passen a segon terme. En general tothom es relaxa, estigui de vacances o no, i tot es mira des d’una perspectiva diferent. El dur dia a dia queda aparcat per unes setmanes.

Tot i això les coses segueixen els seu curs i de tant en tant val la pena fer un repàs del que està passant al nostre voltant. Avui, sense anar més lluny, apareix una notícia a la premsa que dóna que pensar: el president Montilla repte a l’Artur Mas a renunciar al seu escó si la justícia relaciona al seu partit –CDC- amb el Palau de la Música. De moment, i com gairebé sempre, en Mas no respon. No contesta ja que sap que se la juga. Es juga el seu prestigi i molt més; la seva candidatura a la presidència de la generalitat perilla.

Perilla en Mas? Jo crec que sí. Com podrà justificar les “subvencions” indirectes via Palau de Ferrovial a CiU? Com podrà justificar les campanyes d’en Trias pagades per l’antiga fundació Trias Fargas, que per cert estava dirigida per en Vives, segon d’en Trias a l’ajuntament de Barcelona? Com podrà justificar les notícies aparegudes avui que asseguren que CiU de l’Ametlla va rebre de 58.000 € d’en Millet?

Montilla ha llançat un repte a CiU, serà Mas valent i recollirà el guant? Serà en Mas un home d’honor o amagarà el cap sota l’ala?

Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules

Seguim amb la trista història d’en Millet, el diners del Palau i les obscures transferències a la Fundació de Trias Fargas.

La premsa se’n fa ressò amb diferents intensitats. Sense anar gaire lluny dos exemples: El Periódico en dedica una editorial i tres pàgines en canvi La Vanguardia només en fa menció en un article a la secció d’economia. El que son les coses...

El partits polítics, de tots colors, demanen explicacions. Ningú a Convergència assumeix responsabilitats, tot son pilotes fora. El candidat Artur Mas -màxim responsable de Convergència i Unió- es manté callat. Artur Mas està fent , com diria el poeta, del silenci paraules.

Els obscurs favors d’en Millet

Dins d’un llarg article sobre l’espoliació de l’Orfeó Català, el Periódico publica que Millet -el saquejador del Palau- va registrar ingressos per obres públiques a adjudicades per governs de Convergència i Unió. Alhora, relaciona aquets pagaments de l’empresa Ferrovial al Palau amb les entregues del propi Palau a la Fundació Trias Fargas.

Si el que es desprèn de tota aquesta informació és cert ens trobem en el cas més gran de corrupció política que hem conegut al panorama català des de la mort del dictador Franco. Cal una ràpida actuació judicial que aclareixi, d’una vegada per totes, si ha hagut traspassos fraudulents de fons i si s’ha fiançat il•legalment directament o indirecta a una organització política (Convergència Democràtica de Catalunya).

Els catalans i les catalanes tenim el dret de saber-ho. Ens mereixem explicacions del més alt nivell de Convergència, les del seu president Artur Mas, on ens tregui de dubtes sobre la possible implicació fraudulenta de la seva organització en tot l’afer. En cas contrari cal que s’assumeixin les responsabilitats polítiques i penals que se’n derivin.


Nota al marge: senyors de la premsa, titllar de dictador a un dictador és un insult?

Sense escrúpols, lladres amb l’excusa de la pàtria

Segons publica el Periódico d’avui, Àngel Colom va rebre un xec més de 12 milions de pessetes de mans del lladre confés Xavier Millet. El mateix Colom ho ha corroborat en unes declaracions fetes al programa Els Matins de TV3.

Millet va “ajudar”, amb fons del Palau de la Música, a pagar part del deute del desaparegut Partit per la Independència, el de la Rahola i en Laporta. Colom va signar un rebut a nom de l’Espai Catalunya, una frustrada fundació projectada per mateix Colom.

Fa temps que sabíem que en Colom era un aprofitat, que amb l’excusa de la bandera s’anava acomodant a nous espais polítics quan els que havia utilitzat li fallaven o el foragitàvem. Ara sabem que apart d’aprofitat és un “pàjaro”.

Colom milita actualment a Convergència Democràtica, en l’època de rebre els diners ja en militava, té un càrrec importnat dins l’organització. El que va fer, sent molt generós, es pot qualificar de poc “clar”. És un llast que Convergència se’n hauria de desfer. En Mas, si no en vol sortir esquitxat, hauria de tallar les ales a en Colom.

Articles relacionats en aquest bloc sobre l’escàndol Millet:

Fèlix Millet, el lladre

Delinqüència sota el paraigua dels sentiments

Delinqüència sota el paraigua dels sentiments

El reconeixement de culpa per part d’en Fèlix Millet fa tota la sensació que és una estratègia de la defensa per fer creure la seva bo fe i la voluntat de reintegrar el que ha ”desviat” durant anys cap a la seva butxaca. Ja vaig explicar amb una altre post la meva postura sobre el personatge, avui només comentaré un parell de fets que em semblen rellevants.

La missió d’un lladre, si vol quedar impune, es fer el major nombre de malifetes sense ser descobert; per tant crear una xarxa d’entitats, identitats i comptabilitats paral·leles per tal d’enganyar als qui t’han auditar forma part de les maniobres distractores del delinqüent per no ser enxampat. Cal afegir que l’abús de confiança, el jugar amb els sentiments patriòtics son elements que han tingut un important paper en aquest embolic, en Millet els ha utilizat com un mestre.

Ara s’intenta, fent el joc a la defensa del Millet, des de determinats mitjans de comunicació i de la "societat catalana de pedigrí" implicar a les administracions acusant-les de no haver fet el control econòmic amb la diligència deguda. Aquestes afirmacions han de rebre una resposta clara i contundent: el qui ha robat és en Millet, el qui ha falsificat les comptes és en Millet, el qui ha comprat a gent és en Millet, el qui ha viscut com un rei amb els diners de tots és en Millet. Són les administracions les qui han descobert el pastís, són les administracions qui han portat al Millet davant la justícia un cop han tingut la constància fefaent del delicte.

Per acabar, i sense cap ànim d’obrir polèmica, constato un fet: no us sembla estrany , o com a mínim sospitós, que un germà Millet fos directiu de Banca Catalana -recordeu els més de 20.000 milions de pessetes reconegudes oficialment com a pèrdues en nom de Catalunya- a l’època d’en Jordi Pujol? No us sembla estrany, o com a mínim sospitós, que un altre germà d’en Millet es presentés a l’alcalde de Barcelona en les llistes del partit d’en Jordi Pujol? No us sembla estrany, o com a mínim sospitós, que en Fèlix Millet hagi actuat sempre en nom, i sota el paraigua, de Catalunya com en Jordi Pujol?

Serà pura coincidència, o no?

Millet, el lladre

Molt s’està escrivint sobre les desviacions de capitals públics a les butxaques privades del Fèlix Millet i els seus familiars i col·laboradors. No penso posar-me en les aspectes polítics, que són molts, del cas. Simplement vull que quedi constància del què em remou l’estómac i quina és la meva posició.

Primer de tot: n’estic una mica tip de que en aquest país, Catalunya, tot es mesuri amb diferents vares. El fet de portar l’etiqueta de “català” sembla que permet transgredir, o com a mínim traspassar, els límits legals. La història política i judicial en ve plena d’exemples. Tot va començar amb l’escàndol de Banca Catalana on, amb l’excusa de lluitar per la pàtria, la crema de la burgesia catalana es va "autoperdonar" els seus flagrants delictes. La llarga llista s’acaba, de moment, amb l’assumpte Millet.

Millet és un lladre, el mateix ho ha reconegut. Ha fet creure a tothom que tota la seva vida la ha dedicat a la defensa dels drets del catalans i la seva cultura, quan en realitat el que ha fet amb aquesta excusa és enriquir-se. Ha desviat i robat fons públics pel seu benefici. S’ha fet ric, ha comprat cases, ha invertit en art, ha viatjat... Resumint, el qui defensava la identitat catalana no n’ha tingut prou amb “la caseta i l’hortet” i s’ha fet palaus amb els diners de tots.

Ara diuen que ha posat part del seu patrimoni a disposició del jutge com a garantia. Entre els bens a disposició hi han dues pintures de Casas i Nonell valorades en uns 750.000 €. El que em preocupa, i no trobo just, és que les propietats d’en Millet es valorin a preus actuals quan es van comprar fa anys a preus inferiors. Això voldrà dir que passi el que passi, encara que hagi de tornar tots els diners robats, en Millet i la seva família sortiran econòmicament beneficiats. Es miri com es miri no és just.

En Fèlix Millet va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol, els socialistes catalans han demanat que la retorni. Crec que amb això no n’hi ha prou, jo vaig més enllà. Demano un acte públic amb la presència del govern en ple on es retiri la distinció. L’acte hauria de ser televisat en directe i s’hauria de deshonrar públicament al delinqüent. Potser sóc molt “pel·lículer” però m’imagino l’acte com a les pelis de l’oest: veig el comandant del fort (Montilla) com arrenca els galons al desertor (Millet) amb un redoblament de timbals de fons.