Chomsky, la crisi i les eleccions. Activisme front el determinisme de la dreta.

Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”

Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.

Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?

I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.

Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.

Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.

El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.

En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.

Agitem, agitem o el món s'acaba!

Diguem con tractes l’educació i et diré el futur del teu país

A casa nostra la cosa és alarmant, algú està desmantellant el bé més preuat a qualsevol societat. Una mà negra, sense escrúpols de cap mena, està debilitant intencionadament un dels pilars sobre els que es fonamenta la societat del benestar: el dret a una educació digne, lliure, de qualitat i gratuïta per a tothom. El que afirmo no només són paraules, són fets comprovables allà on governa – oh casualitat!- la dreta d’aquest país.

Es diguin Convergència, es diguin Unió, es diguin PP en matèria d’educació són la mateixa cosa: aquells que manlleven la tasca d’anys de molts legisladors, pares i mares, professors i també alumnes per un ensenyament modern i democràtic.

Tothom té a la memòria recent alguna de les accions en contra la comunitat educativa – que som tots- que s’han produït a Catalunya. Al govern de dretes d’en Mas li ha faltat temps per eliminar la sisena hora a l’educació primària, reduir transports escolars retallar significativament les plantilles amb cobertures parcials de les jubilacions o la limitació de la contractació d’interins, la reducció de beques i ajuts a l’alumnat i a les seves famílies, la rebaixa en la inversió als equipament necessaris, la reducció de pressupostos... Tot això amb un sol motiu, i no us creieu que sigui l’estalvi, degradar l’escola pública en benefici de la privada.

Però malauradament Catalunya no és una excepció, a les comunitats governades pel PP la situació és igual de dolenta. A Madrid s’han acomiadat 3300 professors i reduït pressupostos a l’escola pública, en canvi s’ha augmentat els ajuts a la privada. A Galicia s’han acomiadat 1100 professors, s’han reduït 254 milions d’euros en el pressupost. A València 110 professors tenen els dies comptats, els conservatoris de música (62) perillen per manca de pressupost. A les Illes s’anuncien 500 acomiadaments i reducció d’un 10 % de les plantilles. A Aragó, Castella la Manxa, Castella- Lleó, Cantàbria, Múrcia més del mateix. Això és el que fa la dreta.

I l’esquerra? Fem una miqueta de memòria, només cal anar un parell d’anys enrere, al govern del president Montilla: 410 centres educatius construïts en 4 anys (22 escoles noves a la setmana), 7225 mestres nous en 4 anys ( 5 cada dia), multiplicació per quatre dels ajuts - beques, transport i menjador -. 100.000 alumnes amb ordinadors portàtils... Això és el que fem els socialistes.

La dreta pot al•legar que la crisi i la consegüent minva d’ingressos obliga a retallar, pot ser cert. Però també ho és que no cal fer-ho en serveis bàsics, com educació o sanitat; hi ha altres camps on es poden reduir despeses sense costos socials irreversibles: infraestructures innecessàries, despeses militars, de representació o suites al “Palace”. Però a part de racionalitzar la despesa, també es pot legislar millor, per no estendre’m només us poso un exemple no calia suprimir impostos als rics (successions).

Les maneres de governar de la dreta són sempre igual, pels seus i només pels seus. Rebaixant el nivell de l’ensenyament públic aconsegueixen dos objectius: per una banda que els fills dels menys afavorits no facin la competència als fills de la classe dominant i, per altra banda, enfortir l’escola privada. Negoci rodó. Un futur blanc per uns i negre pels altres.

És això el que volem? Que no em diguin que tots són, som, iguals. Hi ha diferències ideològiques abismals. Negar-ho es negar la realitat.

Les opcions estan sobre la taula i jo tinc ben clar el que trio.

Catalunya, una potència mundial.

Els catalanets, i també les catalanetes, de pro estan d’enhorabona, Catalunya és una potència mundial. Almenys això era el que es desprenia a primera hora del matí a moltes piulades al Twitter.

Ni que sigui per una hora han quedat en un calaix les eleccions, les retallades, Madrid... Catalunya potència mundial! Quina alegria!

Pels que només es miren el melic identitari aquesta és la gran notícia del dia, la que eclipsa la crisi i el mal humor: La selecció catalana de korfbal, esport de masses que apassiona a tot el planeta, ha quedat quarta en el mundial de la Xina.

Per fi podrem dormir tranquils, Catalunya al capdavant del món! Perquè no estar contents? Som els millors! (o gairebé...)

Fusió a la catalana

Acollidora i integradora així ha estat sempre la nostra terra. El rètol d’aquest establiment de Torroella n’és una mostra.

Catalans! No us resigneu a la Feliu i la seva geganta. Una altra Catalunya és possible!

Sempre he cregut i defensat que tothom té dret a pensar el que vulgui. Sempre he estat convençut que en la diversitat de les persones i els seus actes està la salsa de la vida. Opino que el pensament únic no condueix enlloc. Crec que la tolerància respecte els altres és vital per a la convivència...

Ara bé, dit tot això, també afirmo que hi situacions que em sobrepassen, que em desborden. Pel meu cap no entren alguns fets que estan passant darrerament a aquest petit país, actes que em fan sentir incòmode i que fan tenir vergonya aliena.

La Núria Feliu, sí aquella que alguns anomenen la ”nostra” Núria, ha fet una de les seves. En un altre acte de pura megalomania sense límits que ens té acostumats s’ha fet fer una geganta de més de tres metres a la seva imatge i semblança. S’ha fet organitzar un homenatge “popular”, amb regidor convergent i mossèn inclosos, a millor glòria de la seva figura. I, finalment, davant d’uns tres-cents veïns ha “regalat “ al barri de Sants la seva geganta.

Quan he llegit la notícia m’he quedat sense alè. El to vanitós i presumptuós de la diva serà un exemple del que haurem de “patir” sota el poder convergent a partir d’ara? Tan baix hem caigut?

Jo no em resigno; el model de la Catalunya que es mira el melic, el model de la Barcelona carrinclona no és el meu. El denunciaré i perseguiré, democràticament, allà on faci falta.

Indignació i vergonya

Sento indignació: tenim un govern a Catalunya que mentre rebaixa impostos al rics retalla prestacions socials. La Generalitat rebaixarà l'IRPF als que cobrin més de 120.000 euros a l'any.

Sento indignació: tenim un govern a Catalunya que mentre no descarta la supressió de l’impost de donacions retalla prestacions socials. El conseller Mas-Colell ha avanzado que el Govern no descarta la supresión del impuesto de donaciones.

Sento indignació: tenim un govern a Catalunya que mentre ofega i, per tant, desmantella la sanitat pública i l’ensenyament públic potencia la sanitat privada i l’escola privada. Las mutuas recomiendan limitar la sanidad pública para las rentas altas.

Sento vergonya del govern que tenim a Catalunya.

Mas vol atacar a la llibertat de moviment dels joves catalans

Hora que passa la meva indignació amb el comportament del govern d’en Mas va en augment. No es para d’agredir als sectors més desafavorits de la població, avui han atacat especialment als joves.

No és cap invenció, ho recull la Vanguardia i també el Periódico, el govern de la Generalitat no veuria amb mals ulls que el metro tanqués les portes els dissabtes per la nit. Així, alegrement, ho ha afirmat el seu secretari de mobilitat Damià Calvet. Les raons? Les agressions que es produeixen i el frau al servei (o sigui la gent que es cola). Si l’amenaça de tancament es concreta aplicaran un bon sistema “democràtic”: com que uns no paguen castiguem a tots i tanquem el metro! (Per cert aquest mètode de repressió no us recorda els càstigs col•lectius a l’escola predemocràtica?)

Tot i que l’índex d’agressions es idèntic al de l’any anterior, la dreta d’aquest país adduint la seguretat dels treballadors ja s’ha buscat una excusa per retallar més serveis. Total si el metro funciona o no els dissabtes a la nit només afecta als que no tenen cotxe i no pas a aquells que tenen un poder adquisitiu alt -ells fills dels conselleres segur que disposaran de vehicle privat-. La solució per en Mas i el seu govern dels “millors” és fàcil: si els joves volen sortir que agafin el cotxe, i en el cas que no en disposin que es quedin a casa. Vaja una manera “eficaç” de solucionar problemes.

Les solucions d’en Mas contra la crisi: treure impostos als rics a canvi de retallar drets socials

Ni els més optimistes poden negar que les repercussions de la crisi econòmica mundial que estem patint són terribles. Desacceleració, tancament d’empreses, deslocalitzacions, atur són paraules que ens acompanyen a tots els noticiaris. Qui més qui menys s’ha hagut ajustar cinturó; governs, empreses, entitats, famílies o persones individuals s’han vist abocats a reestructurar i prioritzar els seus actes, les seves inversions o les seves despeses. Ningú s’escapa de la crisi.

Des dels governs hi ha maneres i maneres d’afrontar la greu situació, n’hi ha que pensen que davant el perill de desatenció dels més desvalguts cal preservar l’estat del benestar i en conseqüència inverteixen en garantir el servei a les persones. Altres, aquells que creuen que el mercat ho resol tot, fan tot el contrari suprimint serveis públics i els drets que se’n deriven.

I el paradigma dels “suprimidors” de drets, el que sembla voler que se’l consideri la Margaret Thatcher de la segona desena dels segle XXI, és en Artur Mas. Mentre que està aplicant una retallada de despeses en infraestructures i en serveis a les persones, Mas i el seu govern dels “millors” té el valor i la gosadia de suprimir l’impost de successions; una mesura que només beneficia als més rics i que els sindicats titllen d’irresponsable.

Retallades, tisorades, tancaments, són el nou vocabulari d’en Mas i la seva gent. Pagarem car l’atac sense complexes contra els drets de les persones i de les famílies; la magnífica sanitat pública catalana està en perill. Responsables de col•lectius mèdics de Catalunya ja parlen que tindrem una “medicina de guerra”. Les llistes d’espera seran més llargues, es preveu clausurar fins i tot alguns serveis d’urgències. S’està deconstruint d’una manera intencionada i planificada l’estat del benestar. S’intenta potenciar d’una forma descarada i sense cap tipus de pudor a la sanitat privada, atemptant així reiteradament contra el principi d’igualtat d’oportunitats.

La “solució” d’en Mas contra la crisi no només no m’agrada sinó que la considero una agressió intencionada malèvola, perversa i diabòlica que mereix respostes contundents per part de la societat catalana. Espero que així sigui.

A Wisconsin i a Catalunya la dreta ensenya les dents

Wisconsin és un estat dels 50 Estats Units d’Amèrica. Per tal que el situeu al mapa està al Midwest, a l’est de llac Michigan i al nord Illinois (Chicago). Fonamentalment és un estat agrícola tot i que té algunes zones industrials prou importants a la zona costanera del llac. Tothom coincideix que no fa falta ser un gran meteoròleg per afirmar que a l’ hivern fa molt de fred. Políticament és un estat majoritàriament republicà. Poc més coneixem a Europa de Wisconsin, alguns saben que va ser bressol de la Harley-Davidson, o bé que es el feu dels Green Bay Packers -l’equip de futbol americà actual campió de la NFL-, però gairebé res més.

Els darrers dies, però, les pàgines de política en van plenes de notícies sobre Wisconsin. La premsa ens han narrat fil per randa, les propostes del governador Scott Walker, les lluites sindicals, les protestes, les discussions polítiques, les fugides de senadors demòcrates a altres estats, i finalment l’aprovació al senat de l’estat de la llei que elimina drets sindicals.

Wisconsin és ara el mirall on ara es miren molts republicans americans, ja tenen recepta contra els culpables de la crisi: retallar drets als treballadors. Sembla que pels republicans americans els grans bancs i els grans especuladors són els grans damnificats per la crisi, possiblement per això no han tingut cap problema per acceptar i aprovar que se’ls ajudi amb la “petita “ quantitat de 800.000 milions de dòlars... En fi és la cara de la dreta...

No cal que us expliqui que és Catalunya, tots els que em llegiu en teniu un idea feta, la vostra idea, per tant m’estalviaré tot un paràgraf de situacions geogràfiques, econòmiques i politiques. Però si us recordaré del que ens parlen els diaris aquests dies: retallades sanitàries, retallades a les escoles, retallades a la cultura... El govern d’en Mas, aquell que havia de ser el govern dels millors, no només ha retallat serveis, ha retallat drets; aquells drets intocables, aquells que garanteixen l’estat del benestar. Però això al Mas i als seus no els importa, per substituir aquests serveis sempre quedarà la sanitat privada, l’escola privada, la cultura privada...

Deia que al Mas i als seus les retallades no els importen, al contrari en surten beneficiats. Ells i els seus amics, són els amos de la sanitat privada, de l’escola privada, de la cultura privada... I per si algú tenia algun dubte on està i per a qui treballa el govern de Convergència i Unió aquí en teniu una mostra: en plena retallada de drets socials en Mas té previst en breu suprimir l’impost de successions, una supressió que només beneficia als rics i que pel cap baix significa una pèrdua de recaptació per a les finances públiques de 400€ anuals. En fi és la cara de la dreta...

Mentrestant a Barcelona i en plena crisi, en 4 anys s’han obert 40 llar d’infants públiques, el servei de teleassistència ha arribat als 50.000 usuaris, ampliacions de Caps, pla de biblioteques... Cal que continuï?

Vist tot això, personalment prefereixo la cara de l’esquerra.

Seqüeles sentimentals del 10 J

Ahir centenars de milers de ciutadans i ciutadanes ens aplegàvem pels carres de Barcelona per manifestar-nos. Teníem, i tenim, multitud de raons per fer-ho. Potser hi han tantes raons com d’assistents a la marxa. Autogovern, estatut, independència, nació, dignitat, retallada, ràbia, impotència, desconcert, defensa, indignació, justícia...són alguns dels conceptes que van mobilitzar a la població. Els i les qui érem, teníem tot el dret a ser-hi; el mateix dret que els demés, cadascú amb les seves prioritats -totes elles respectables- , amb diferents graduacions de malestar o d’esperança. Tots i totes aplegats, i crec no equivocar-me, sota un denominador comú: la defensa de Catalunya.

Ara comença l’hora de les interpretacions. Tothom -premsa, partits, entitats, assistents i no assistents- farà la seva pròpia lectura. Jo no vull ser menys i aquí teniu algunes de les coses que em passen pel cap i pel cor, del que sento.

Des de sempre sóc un català orgullós, però més que res sóc un barceloní. Penso que la gent ha de ser del lloc viu, que el lloc de naixement és un pur accident. El meu avi era alemany però es va arrelar a Barcelona, els seus nets vivim a la ciutat però ningú sap on viuran els nostres.

Crec que per construir un món millor cal esborrar fronteres, per això m’agrada Europa, no només com una idea llunyana, si no com un repte que tenim a tocar de dits però que encara no l’hem assolit.

Les meves relacions amb Espanya -com totes les meves relacions vitals- són contradictòries; la bandera em recorda els estancs de quan era jove. La “roja” no em motiva (les seleccions catalanes de qualsevol tipus tampoc), em retorna a temps passats, els de la televisió franquista en blanc i negre i els comentaris d’en Matías Prats. En canvi vull que guanyi la selecció espanyola basket. Espanya és, també, part de la meva cultura. Espanya em recorda la mili obligatòria, però també els grans amics que tinc per tot arreu...Segur que a part de l’ idioma tinc més coses en comú amb un madrileny que amb un habitant d’un poblet de la Catalunya profunda. No vull perdre res d’això, m’enriqueix.

Sóc català orgullós, des de sempre he lluitat pels drets de Catalunya -o millor dit pels drets dels catalans i les catalanes- i també sóc socialista, i també sóc moltes coses més. Els anys m’han ensenyat que cal ser tolerant, que els fanatismes exclouen, que cal dialogar, que amb bona voluntat sempre es pot arribar molt lluny, que ningú té tota la raó. Sóc federalista i tinc amics independentistes, no passa res de dolent.

Ahir ens vam reunir sota moltes banderes, darrera molt lemes. M’era molt difícil sintetitzar quines eren les meves raons per assistir a la manifestació però quan vaig veure la bandera del Guinot, vaig tenir-ho clar: per guanyar la llibertat.

“Guanyem la llibertat” era el lema de Convergència Socialista de Catalunya allà a l’any 1975. En Guinot, un vell amic i company del partit, va elaborar un faldó per posar a la taula presidencial dels actes que fèiem, amb el temps el faldó es va transformar en bandera... Des d’aleshores la bandera d’en Guinot ha estat a tots els actes i manifestacions importants que s’han celebrat a Catalunya. El lema serà plenament vigent per sempre. Cada dia, ens tots els aspectes de la vida -privada, laboral o pública- ens hem de guanyar la llibertat i cal estar sempre atents per tal que no ens la prenguin.

Per acabar, penso que la llibertat frega sempre els límits, està allà on juguen també els sentiments. Quan es tracta de defensar llibertat sempre es juga en terreny perillós i per no prendre mal cal que tots i totes ho fem molt bé i amb tolerància.

Lliçó de convivència pacífica

Avui 10 de juliol de 2010 serà un dia, passi el passi, històric pels ciutadans i per les ciutadanes de Catalunya. Cal que ho aprofitem bé i donem una lliçó de tolerància i democràcia.

Si els personatges de la foto -ancestrals antagonistes- amb una mica de voluntat han pogut fer de models plegats, als humans catalans no ens hauria de ser difícil posar-nos d’acord. Només falta bona intenció. La tindrem?

Els obscurs favors d’en Millet

Dins d’un llarg article sobre l’espoliació de l’Orfeó Català, el Periódico publica que Millet -el saquejador del Palau- va registrar ingressos per obres públiques a adjudicades per governs de Convergència i Unió. Alhora, relaciona aquets pagaments de l’empresa Ferrovial al Palau amb les entregues del propi Palau a la Fundació Trias Fargas.

Si el que es desprèn de tota aquesta informació és cert ens trobem en el cas més gran de corrupció política que hem conegut al panorama català des de la mort del dictador Franco. Cal una ràpida actuació judicial que aclareixi, d’una vegada per totes, si ha hagut traspassos fraudulents de fons i si s’ha fiançat il•legalment directament o indirecta a una organització política (Convergència Democràtica de Catalunya).

Els catalans i les catalanes tenim el dret de saber-ho. Ens mereixem explicacions del més alt nivell de Convergència, les del seu president Artur Mas, on ens tregui de dubtes sobre la possible implicació fraudulenta de la seva organització en tot l’afer. En cas contrari cal que s’assumeixin les responsabilitats polítiques i penals que se’n derivin.


Nota al marge: senyors de la premsa, titllar de dictador a un dictador és un insult?

El compromís de Montilla

Matinal política a Girona, els i les socialistes hem tornat a exercir, al Consell Nacional del PSC, el nostre dret i deure a escollir el nostre candidat a la presidència de la Generalitat. Gent vinguda de tot Catalunya hem optat i votat per unanimitat pel actual president José Montilla.

En els seu discurs d’acceptació ha tocat diversos temes; l’estatut, fets, realitzacions, el PP, convivència... Però de tota la seva exposició em quedo amb una afirmació, una afirmació rotunda que m’ha agradat. Montilla diu que no canviarà mai els principis per vots. Una declaració solemne que m’esperona -encara més- per lluitar per la victòria de la candidatura socialista.

La prèvia

Reconec que sóc una mica especial, encara que signifiqui matinar m’agrada ser abans d’hora als actes. Em plau veure com es posen apunt els darrers detalls, l’arribada dels participants, de la premsa, el repartiment de les primeres acreditacions, els grupets que es van formant...

Avui toca la conferència oberta de la causa comuna, és dissabte 27 de març. Pavelló número 2 de la Fira de Barcelona. El d’avui és un dia de resum, de buscar conclusions, és el resultat de molts mesos de debat. Es un quart de 10 del matí del matí i ja obren les portes del recinte.

Només entrar cal un cop d’ull general per situar-se; els cartells ajuden a agafar una idea general del que ens trobarem. Una sala amplia. Sense parets, i 6 espais més petits , també sense parets on es faran les comissions. Hauran de funcionar 6 equips de so la vegada en un mateix espai, tot un repte tècnic.

Començo a saludar a gent; una mirada, un gest, unes paraules, un somriure. Em dirigeixo al taulell de credencials. M’acosto a la meva lletra, no cal que digui el nom em coneixen i em donem la credencial.

Passejo pel recinte, un gran muntatge, modern. La sala es va omplint, cares conegudes, cares noves. Parlo amb gent de l’agrupació de les Corts, de Barcelona i molts de fora. Tots i totes venim al mateix, tot i totes som el mateix. La megafonia anuncia la imminència de l’acte. Tothom espera, sona la música. Jordi Hereu, Raimon Obiols i José Montilla entren al recinte. La conferència ja està en marxa, parla l’alcalde Hereu.

Les papallones i la tempesta de neu

Fa gairebé dos anys moria, a Cambridge Massachusetts, el científic Edward Lorenz a l’edat de 90 anys. Conegut per crear la teoria del caos que explica, entre d’altres coses, perquè és tan difícil fer pronòstics meteorològics. Va descobrir que petites diferències en sistema dinàmic -com pot ser l’atmosfera- poden provocar canvis de gran magnitud. Aquesta teoria la va intentar explicar amb un estudi que va titular: Pot l’aleteig de les ales d’una papallona al Brasil provocar un tornado a Texas? L’informe concloïa que es podia fer una predicció completament equivocada per no haver tingut en compte les pertorbacions en el sistema que condueixen a una turmenta.

L’efecte papallona es, doncs, una de les característiques del comportament d’un sistema caòtic, que fa impossible fer prediccions més enllà de l’habitual.

Ahir, Catalunya i Barcelona, van ser un caos. La nevada dels segle. Les previsions de tempesta existien, però no s’esperava amb tanta virulència. Molta neu, arbres caiguts, torres d’electricitat fetes miques, cotxes sense cadenes, accidents, relliscades, carreteres col•lapsades, servei ferroviària aturat, milers d’usuaris sense llum, sense servei d’autobusos, telèfons sense funcionar, atrapats a les carreteres...un caos, i quin caos!

Molts ciutadans i ciutadanes s’han queixat, segurament amb part de raó. Quan hi ha una crisi provocada per desastres naturals d’aquesta magnitud no tot va com desitjaríem. Tothom vol ser el primer en tenir els “seus” problemes solucionats i això és impossible. La Generalitat es va posar a la feia i aquí teniu alguns exemples: 100 màquines llevaneus, 50.000 trucades ateses pels serveis d’emergència, 7.000 mossos i 1.000 bombers mobilitzats. A Barcelona més de 24 vehicles llevant neu, el metro funcionant durant tota la nit per facilitar els desplaçaments, més de 600 urbans desplegats, tres pavellons esportius a disposició dels afectats... I tot això en un país on neva gairebé mai.

Ahir Catalunya i Barcelona van patir un efecte papallona. Les autoritats estaven preparades, la població alertada, però la papallona va aletejar massa fort i va provocar el caos. Impredicible.

La foto és de plaça de la Concòrdia i el vídeo està filmat des del balcó i de la feina a Pau Claris -Diputació

El ram de flors de l’alcalde Hereu, Barcelona 2022

Això de la política sempre et dóna sorpreses. Si algú m’hagués dit fa una setmana que Barcelona tornaria a ser candidata a uns Jocs Olímpics li hauria dit que estava ben boig. Si a més m’haguessin dit que la candidatura seria per fer uns Jocs d’Hivern pensaria que ens havíem begut tots l’enteniment.

Doncs be, resulta que ahir l’alcalde Hereu va convocar un roda de premsa on, d’una manera solemne, va anunciar la presentació de la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics d’hivern del 2022.

Com que en el bloc sempre dic el que penso, m’agradaria reflectir l’allau – símil adient al cas- de sensacions que vaig tenir durant tot el dia. En primer lloc incredulitat, desprès desconcert, però a mida que anaven passant les hores, a mida que m’anava informant, a mida que anava veient les reaccions – gairebé sempre favorables- dels sectors implicats m’adonava i convencia que la proposta no era cap sortida de to, cap fugida endavant. Era una acció sospesada, estudiada que no només pensava en la millora de Barcelona, també afavoria a tot Catalunya, sobretot a les comarques pirinenques.

Els i les que vam tenir la sort de viure l’organització del Jocs del 92, els i les que vam veure la transformació gran de la ciutat i de les altres poblacions subseus, els i les que vam veure per fi la ciutat de Barcelona al mapa del món sabem que una possible nominació olímpica de la nostra ciutat, la capital de Catalunya, no és una tema a menystenir. Els i les que veiem Barcelona en positiu ens agrada la audaç proposta. Els i les que vam viure el 92 volem tornar-ho a reviure, sens dubte.

L’alcalde Hereu i el seu equip ens han fet una gran regal, un magnífic regal que com un ram de flors ens porta alegria i il•lusió. Ara toca als barcelonins i barcelonines, i també als catalans i catalanes, lluitar plegats per tal que les flors no es marceixin.

El Barça al servei personal d’en Laporta

Dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar al Camp Nou a veure el Barça–Espanyol. Feia temps que no hi anava. Sort que estava ben acompanyat perquè l’espectacle futbolístic va ser força avorrit. De tota manera, com que era un derby, estava ple de gent i sempre passen coses amb les que distreure’s.

Els nostres seients al camp –tribuna, primera galeria molt a prop del córner del gol sud- et donen una visió especial: quan juguen al gol nord t’ho has d’imaginar tot una mica, quan juguen al gol sud ho veus millor que a la tele (no era penalty). És per això que en un partit soporífer, en que l’única distracció al camp era veure quina de grossa en feia l’àrbitre, quan la pilota rondava el gol nord m’havia de fixar en altres coses. I ho vaig fer...

I vet aquí que a la segona part, els nois del gol sud que canten durant tot el partit, aquells de guarden les banderes a les instal•lacions del club, aquells que diuen que el Laporta deixa entrar gratuïtament per tal que animin al públic, van posar-se a cantar un crit que mai havia sentit al camp del Barça: Independència! Curiosament i casual el dia abans de les consultes independentistes -quantes cerveses li haurà costat al Laporta? -. Sortosament el públic és molt llest, ningú els va seguir. Independentment de les seves opinions la gent sap separar l’esport de la política, i així ha de ser.

Malauradament hi ha individus que això no ho saben fer, gent que són la màxima representació del FC Barcelona, i el paradigma d’aquests és el seu president: en Joan Laporta. El president que ha tolerat i pagat l’espionatge dels seus directius, els president que s’ha enfrontat a mig món amb el seu comportament, el president que es baixa els pantalons en un rampell, el president que s’ha carregat a la majoria dels seus directius, el president que es “desmadra” en una discoteca per una simple victòria -ni que sigui la de l’etern rival-, el president que fa servir el Barça com la seva llançadora política personal.

En Laporta utilitza el Barça en benefici propi, intenta manipular i confondre. Ni el Barça, ni l’esport, ni la política, ni Catalunya es mereixen això.

El maletí independentista de la Srta Pepis

Allà pels anys setanta del segle passat – recordeu era l’època que tot ho vèiem en blanc i negre- quan s’acostaven les festes de Nadal des de la televisió ens bombardejaven a tota hora amb els anuncis de les joguines de la Srta Pepis.

Els maletins de la Srta Pepis eren joguines destinades a les nenes -recordeu l’elevat grau de sexisme imperant als 70- que reproduïen aspectes de la suposada vida “femenina”. Disfresses, costura, maquillatge, collarets, i tot el pugueu imaginar era susceptible de cabre en un d’aquests maletins. L’èxit estava assegurat. Moltes nenes, gairebé totes, influenciades per la Srta Pepis, volien ser infermeres de grans. Sort que el temps tot ho cura i posa les coses al seu lloc i finalment els maletins no deixaven de ser res més que un joc, sexista però un joc.

Aquest cap de setmana he tingut la sensació que tornàvem al passat. Les consultes que s’han celebrat a 167 municipis catalans sobre la conveniència o no de l’independència de Catalunya m’ha fet recordar temps de la meva adolescència.

Tot i així hi ha alguna diferència: d’entrada estem en democràcia, tothom és lliure de fer -mentre no trepitgi el drets d’un altre- el que cregui més oportú. La televisió abans era en blanc i negre i ara és en color, tot i que malauradament el sectarisme em sembla que encara persisteix . El que no ha canviat és la capacitat d’imaginació de la gent. No han canviat les ganes d’imitar als grans. I el que ha passat amb la “consulta popular” m’ha fet recordar els famosos maletins de la Srta Pepis, estris de fireta per imaginar situacions reals.

El que ha passat sembla de broma: votacions anticipades, urnes que van a les cases, regal de preservatius als qui voten a Vilanova, pressió social als pobles petits, campanya durant el mateix dia de les votacions, llistes negres, “observadors internacionals” que semblen sortits d’una festa d’Erasmus...

En definitiva, una gran mobilització per a uns pobres resultats de participació, un 27,42% i no un 30% com ens volen vendre. Estic d’acord amb el que diu en Toni Ibañez, un gran defensor i activista, de la jornada: Si l'abstenció és del 70% a les comarques més catalanistes, què passarà l'àrea metropolitana? El millor, penso, és que deixin de jugar a fireta, però també que deixin de jugar amb foc.

Mentrestant a Santa Coloma de Gramenet el president Montilla inaugurava un tram de la nova línia del Metro, això sí que és fer país.

La lliga és llarga...

Els que llegeixen habitualment el meu bloc saben positivament que, tot i ser un militant i activista socialista confés, no m’agrada parlar gaire de les accions de govern, dels líders. Normalment parlo de política d’una manera tangencial, intento analitzar els temes des d’òptiques diferents. Procuro comentar coses que no tenen un ressò mediàtic però que a mi m’afecten o m’impacten d’una manera especial.

Avui faré una excepció, avui parlaré d’un acte, millor dit, de 16 actes que es van celebrar el dissabte passat a tot Catalunya i de les seves repercussions. Parlaré del president Montilla, parlaré de futur.

Dissabte es va fer el tret oficial de sortida d’una campanya que organitzem els socialistes d’acostament als nostres votants. Milers de voluntaris a tot Catalunya, 1061 a Barcelona, actuaran d’enllaç entre el partit i la societat i, el que és millor, de la societat amb el partit. Seran els que nosaltres anomenem “responsables de seccions electorals”. Comença així una nova etapa en la forma de fer política dels socialistes catalans. Una manera més “porosa” de contactar amb la població. Segur que si ho fem bé, que ho farem, no hi haurà qui ens aturi.

Ara parlem del president Montilla. No repetiré el que la premsa ja ha reflectit de les grans realitzacions, de fiscalitat, d’infraestructures, de mossos, de beques menjadors, de plans d’ocupació, d’habitatge, de la llei de salut pública, de rodalies, de llars d’infants... citaré algunes frases que com a activista socialista em van cridar l’atenció, aquelles frases que necessites sentir i que t’esperonen: ”Les enquestes diuen que els socialistes anem segons. Ni les eleccions són ara, ni la cursa ha acabat, bé, ni tant sols ha començat. Anem segons, sí; potser no som els favorits, d’acord; però anem a presentar una batalla política com mai hem fet, amb unes ganes i una confiança en les nostres idees i en les nostres possibilitats extraordinàries. Ens queden quasi bé 50 setmanes... Ara els veiem lluny..., bé, no tant! Però els atraparem. I tant que els atraparem!”.

Són les paraules d’un líder de partit, són les paraules d’un excel•lent president.

Esperit lliure

Vaig estrenar el bloc el darrer dia del mes de gener d’enguany. Vaig començar amb la intenció d’escriure un cop a la setmana. De seguida em vaig adonar que amb això no n’hi havia prou, que si volia estar al dia, si volia expressar algunes de les meves dèries, preocupacions o aficions, havia d’escriure més sovint. De seguida vaig passar a dues entrades setmanals, i deu mesos desprès en faig un mínim de cinc a la setmana.

L’escriure amb el cap, però també amb el cor i amb l’estómac, em fa feliç. Escric el que penso, quan vull. Ningú pot dir-me que no toco temes polèmics, penso que em mullo força i sovint intento conscientment provocar debats de temes que son pràcticament tabús. No m’he amagat mai de la meva ideologia, del meu amor per Barcelona, i seguiré lluitant pel que crec just.

Dic tot això perquè avui és un dia especial. Avui ja ho sabeu, 12 diaris catalans han signat una editorial en defensa de la dignitat de Catalunya. Un empresa lloable, necessària i que molt probablement portarà conseqüències. La xarxa catalana no s’ha mantingut aliena a la moguda, de seguida ha començat una campanya de recolzament: Twitter, Facebook, blocs... Qui més qui menys els blocaires afiliats a organitzacions polítiques hem rebut el suggeriment –real , moral o imàginari- de fer una entrada al bloc al respecte. Jo, avui he tingut molta feina i no he pogut escriure res; però la veritat és que no m’agrada seguir aquest tipus de consignes, penso que el meu bloc ha de ser meu. M’agrada pensar que, com a mínim en el bloc, sóc un esperit lliure. No cal que ningú em digui el que haig d’escriure.

Pel que us diré avui no necessito consignes, només afirmaré el que he pensat sempre: vull l’estatut sense retalls.