Llibertat

Una de les imatges que més m’han impressionat i que tinc gravades des de petit. La revolta dels esclaus. Espartac. La lluita per la llibertat... i al preu que sigui.

Una "perla" electoral

Estem en temps d ‘eleccions. Tots els partits fan les seves propostes, algunes més afortunades que altres. Els carrers s’omplen de banderoles, cartells i pancartes. Voluntàries i voluntaris de tots colors reparteixen material pels carrers i places. La premsa, les ràdios, les televisions dediquen part dels seus espais informatius a la propera consulta electoral. A les nostres bústies ens arriben les paperetes. Venen eleccions, no podem escapar-nos, es respira a l’ambient.

També a la xarxa les eleccions són presents. Activistes de tots els partits trepanem amb consignes i missatges els cervells dels nostres amics o seguidors. Realment podem a arribar a fer-nos molt pesats, massa, i des d’aquí demano disculpes per la part que em toca. Però de tant en tant apareix una “perla” que, independentment del color polític que defensi, té una gràcia especial. Avui us adjunto un vídeo que m’ha semblat fora de sèrie, un “remake” humorístic d’un clàssic. No sé d‘on ha sortit, ni qui la fet, us ho ben asseguro però té la seva “conya”.

El binomi inseparable: Setmana Santa i Espartac

Divendres de Setmana Santa. Dia gris i desavinent, de tant en tant cauen algunes gotes. A la tele ens ofereixen diverses pelis “de romans” per triar: “Quo vadis” “Ben Hur” i, com no, la meva predilecta, la millor: “Espartac”

No tinc cap dubte, toca i triaré Espartac, aquesta tarda en català i si tinc ganes de repetir a la nit en castellà. Espartac una obra mestre d’un “liberal” – Stanley Kubrick - un cant a la llibertat, a la lluita contra l’opressió i la injustícia. Revolucionària i sexualment reivindicativa mai he entès com ens la passaven cada Setmana Santa per la tele franquista. Segurament el censor de torn devia pensar que les pelis de romans eren políticament innocents.

Per a molta gent sense processons, aquest any suspeses per la pluja, la Setmana Santa no és complerta. Personalment, si sóc a Barcelona, sense Espartac a la "meva setmana santa" li faltaria alguna cosa. Sortosament amb tants canals de televisió per triar de ben segur que cada any tindré garantida poder-la tornar a gaudir.

Tarda de clàssics

Desprès d’una llarga setmana per fi dissabte a la tarda. Poder seure al sofà de casa amb una coca-cola zero de llauna ben freda a la mà i veure per la tele un gran pel·lícula de l'oest -Rio Grande de John Ford amb John Wayne i Maureen Ohara- no té preu.

"Inside Job": els dolents són sempre els mateixos

Divendres vaig anar a veure “Inside Job” película documental que ens explica el que ja sospitàvem: el què, qui i com de l’actual crisi. Val molt la pena.

Com quan era petit i acabava de veure una peli d’indis vaig sortir del cinema encès, indignat i amb ganes de gresca contra els dolents.

Humor polític. Els invents d’en Trias (2). El paraigua volador

Els que el coneixen bé saben que la pel•lícula favorita d’en Xavier Trias -l’etern candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU- és Mary Poppins. Tot i que quan aquest film, dirigit al públic infantil, va arribar a Espanya ja el va agafar un pel granadet, en Trias va quedar profundament impressionat des de la primera vegada que el va veure. Tanta va ser l’emoció que li va produir que des de llavores no perd oportunitat de tornar-la a visionar. La seva dèria per la figura de la Mary Poppins arriba a extrems insospitats i, apart de vídeos i CD’s, en Xavier té àlbums amb retalls i fotos dels protagonistes.

Ara que ja s’acosten les eleccions municipals en Trias i els seu equip es troben en la necessitat imperiosa de fer propostes electorals amb cara i ulls. És per això que inspirats per la pel•lícula de la Mary Poppins proposen la supressió, llevat el Motobus, de tota circulació per la superfície terrestre barcelonina. A partir d’ara, si en Trias arriba algun dia a alcalde de Barcelona, proposen que el trasllat individual de les persones d’un lloc a altre per la ciutat sigui per via aèria. És per això que es potenciarà un model de vehicle: el paraigua volador que a Barcelona el coneixerem pel Supercalifragilisticexpialidocious

Heigh Ho, a casa a descansar

La meva amiga Carme ha estat a la Patagònia i m’ha enviat aquesta foto tan divertida.

Els pingüins arrenglerats m’han retornat la meva infància i m’han recordat la imatge del nans sortint de la mina a la peli de la Blancaneus. No sé si vaig veure “Blancanieves y los siete enanitos” al cine Bonanova, o potser al Spring o a l’Adriano , probablement a més d’un ja que la vaig veure vàries vegades. No es precisament la pel•lícula de la meva vida però l’escena dels nans anant cap a “casa a descansar” no té preu.

Tres pelis de l’Oest

En tres dies he vist tres pel•lícules de l’oest, les que a mi m’agraden més, les millors per veure en temps de vacances;pelis on passa de tot i on no passa res, on els finals son previsibles, on les músiques son totes diferents però que totes s‘assemblen. Les pelis de dissabte a la tarda de sempre, les que no fan pensar.

A les tres pelis, que ja havia vist varies vegades, sortia en Jack Elam. Aquell “dur” amb l’ull esquerre desviat que gairebé sempre feia de “dolent”. Una de l’Oest amb en Jack Elam és sinònim d’acció i diversió. Tres pelis d’ Elam en dos dies, tot un rècord! Tot un record.

Kung fu, el regal perfecte

18 d’octubre de 2009, avui fa cinquanta tres anys que vaig néixer. La meva dona i el Pau, el meu fill gran, m’han fet un regal: la col·lecció de la segona temporada de la sèrie Kung fu, protagonitzada per l’actor David Carradine, el Bill de la supèrbia Kill Bill d’en Tarantino. Mentre me’l donaven, la Regina es queixava que era molt difícil trobar un regal al meu gust, em culpava de que jo fos tan “difícil”, que havia perdut moltes hores per comprar “allò”, el Pau es descollonava.

Penso, malgrat l’esbronc que he rebut, que el regal del DVD’s del Kung fu és un bon encert, llàstima que siguin els de la segona temporada i no els de la primera. Els veuré les tardes de diumenge en versió original i subtitulades. Recordaré vells temps tot fent pràctiques del meu minso anglès.

Els Bastards d’en Tarantino

El diumenge és l’aniversari del meu fill gran i com jo estaré tot el dia a festa de la Rosa, li vam proposar anar a sopar el divendres per celebrar-lo plegats. Un ràpid canvi d’impressions i la proposta de sopar es va transformar en una anada al cine a veure l’estrena d’ “Inglorious basterds” d’en Tarantino.

No sóc gens cinèfil, no vaig al cine sovint, gairebé no hi vaig. Darrerament em costa sortir i “pagar” per veure una pel·lícula, prefereixo veure-la a casa còmodament assegut al meu sofà. Però un dia és un dia, m’agrada el Tarantino i sortir amb la família de tant en tant es bo.

Parlem de la peli. Entretinguda, no es fa pesada i això que és molt llarga (passa e les dues hores), tarantiniana, violenta, influències dels western, bandes sonores d’altres films... però està a anys llum per arribar a la sola de la sabata de Kill Bill.

He llegit algun comentari, he arribat a una conclusió: els crítics han de justificar el sou i son capaços de escriure les teories més dispars d’una disbaratada pel·lícula bèl·lica inspirada en les pelis d’indis de sempre.

Acabo amb dues afirmacions, la primera: em sorprèn el sentit de l’humor del públic, no entenc com es pot riure amb la mort aliena, amb el patiment d’una persona. La segona: si alguna vegada torno al cine i em trobo a la noia que tenia al davant i que no va parar de moure’s en tota l’estona sóc capaç de fer un disbarat, renoi que pesada que era, em va amargar la peli.