Barcelona amaga la prostitució però no resol les injustícies

Distreure l’atenció, amagar els problemes, no afrontar els reptes això és el que fa el govern de la ciutat de Barcelona un dia sí l’altre també.

Avui ens surten amb que la comissió de presidència de l’ajuntament de Barcelona ha aprovat, a proposta del PP i amb els vots CiU, la prohibició de la prostitució al carrer. Un primer pas que obre un període d’al•legacions, una nova aprovació en comissió i, probablement al mes de maig, la seva aprovació definitiva.

La proposta que no ha caigut bé a l’oposició municipal és oportunista i profundament demagògica. El pacte CiU-PP torna a “actuar” – amb el doble sentit d’acció i de teatre- i amb un cop d’efecte probablement molt popular anuncia la desaparició, via la prohibició, de la prostitució al carrer. L’oposició, amb tota la raó política i jurídica però amb arguments massa tècnics i gens entenedors, no ha aconseguit el seu propòsit de traslladar el debat de la prostitució allà on pertoca: el parlament espanyol.

Però amb amagar la prostitució, confinar-la a cases de barrets i/o bars amb barres americanes no soluciona el problema de fons: la prostitució segueix existint i segueix sent tolerada a la nostra ciutat. Amb la proposta es resol un problema estètic - les prostitutes estaran amagades- però no que es soluciona l’arrel del problema, es segueixen vulnerant els drets humans, continuarà la tracta de persones, continuarà el proxenetisme, el masclisme ...

Les diferències semàntiques són molt importants i més en temes que afecten a la vida de les persones. Per uns amb prohibir la prostitució ja n’hi ha prou, altres pensem que aquesta no és la solució i el que cal és abolir-la. Abolir la prostitució no significa només multar al prostituïdor, també significa lluitar contra l’explotació sexual, treballar per la protecció física i psíquica de les dones prostituïdes, dotar de la formació laboral necessària per facilitar la seva incorporació al mercat laboral i ...

Amagant el problema de la prostitució a la ciutat es poden guanyar vots però no es fa justícia amb les persones més desfavorides. Aquest no és el millor camí.

Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?

Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

Les contradiccions del Periódico

El Periódico de Catalunya ha endegat una recollida de signatures per sol•licitar al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, l'aprovació d'un reglament que garanteixi els drets de les persones retingudes i la millora de les condicions als centres d’internament d’estrangers (CIE). Una iniciativa, que subscric i a la que demano que tothom si adhereixi, que hauria de servir per millorar les condicions de vida de moltes persones retingudes dins d’aquests centres no per ser delinqüents sinó perquè estan al país d’una forma il•legal, sense papers.

Diuen, ja que és gairebé impossible l’entrada d’observadors a aquests centres, que el dia a dia als CIE és penós: una higiene més que dubtosa, amuntegament dels interns i en alguns casos maltractaments. Sembla que els centres no reuneixen les mínimes garanties sanitàries. En definitiva són com moderns “camps de concentració” dels il•legals que estan a l’espera de la repatriació. L’Europa benestant castiga al qui fuig de la penúria del seu país amb intolerància i privacions de la llibertat. Un drama humà que intuíem que existia i que el Periódico, amb molt bon criteri, ens està destapant.

Però, coses de la vida, la iniciativa del Periódico posa en contradicció al mateix diari. La seva denúncia de la situació del maltracta a persones, de la detenció forçosa, de les males condicions de vida als CIE es contraposa amb la tolerància i la permissivitat amb que dia rere dia des de les planes del diari es promou la prostitució. Sí, el Periódico, amb la publicació d’anuncis de “contactes“ i de “relax”, afavoreix tot el que envolta a la prostitució: tracta de persones, xantatges, maltractaments, proxenetisme, amenaces, violència, degradacions...

Els editors del Periódico s’haurien de fer algunes preguntes: Els interessos econòmics són tan grans com per deixar els principis de banda? És just el que fan publicant aquest tipus d’anuncis? Són conscients que la prostitució és una forma d’esclavatge i que el Periódico la fomenta? Fins quan seguiran publicant anuncis de prostitució? Tenen present que qualsevol dia, de la mateixa manera que ells denuncien legítimament les condicions del CIE, algú els hi pot muntar un boicot fins que deixin de publicar anuncis de prostitució?

Senyors i senyores del Periódico siguin conseqüents i honestos amb els seus plantejaments, de la mateixa manera que aplaudeixo la seva iniciativa per la dignificació dels CIE els demano que pensin en les persones i no només en els beneficis del diari. Moltes persones els ho agrairan.

Objectiu assolit: les i els socialistes de Catalunya per l’abolició de la prostitució

Avui, he viscut un dels moments més importants i emotius de la meva llarga vida política, un grup companyes i companys m’han atorgat l’honor de demanar-me que defensés en la comissió del congrés socialista l’esmena que proposava posar fi a la prostitució. Debatuda i intencionadament millorada l’esmena ha estat aprovada. L’haver pogut contribuir-hi m’omple d’orgull. És tot un triomf, en majúscules, de totes les persones abolicionistes.

Amb l’aprovació de l’esmena s’assoleix una fita històrica que marcarà un abans i un desprès de les posicions polítiques dels socialistes catalans en tot allò que fa referència a l’explotació sexual. Per fi ens atrevim a encarar el problema, s’ha acabat la política de mirar a una altra banda.

Us adjunto el text definitiu :

Abolir l’explotació sexual ha de ser un objectiu irrenunciable de la nostra societat. Per assolir-lo cal una estratègia clara de tolerància cero, sensibilitzant a tothom de que la realitat que hi ha darrera de la prostitució és majoritàriament la vulneració dels drets humans, així com reprovar la demanda creant consciència de que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a cas nostra de màfies que es lucren de dones a les que han negat els seus drets.

I aquí teniu la meva intervenció:

Probablement a moltes persones de les que estem aquí ens agrada sentir el cant de la cadernera. Probablement moltes de les que estem aquí , tot i ens que agrada el cant de la cadernera no ens agrada veure-les engabiades. Des de fa unes setmanes i fins a Nadal, el parlament ha autoritzat la captura de 60.000 ocellets pel gaudi auditiu o visual dels ocellaires aficionats. 60.000 ocells que perdran la seva llibertat per acontentar un simple desig de plaer. Uns ocells que volaven en llibertat passaran a viure fins la resta dels seus dies en un estret recipient d’un pam cúbic. La tradició ancestral i la pressió de les més de 200 societats ocellaires de Catalunya ha triomfat. Ha triomfat un cop més el poderós sobre el feble.

Però avui no toca alliçonar a ningú, ni recordar que la prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. Avui no toca recordar que la prostitució és un forma d’esclavisme. Avui no toca treure papers i resolucions de la Secretaria de les Polítiques de les Dones, o de l’antiga secretaria de la Dona, o de la encara més antiga comissió de la Dona. Avui no toca recordar que en tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, perpetua la desigualtat. Avui no toca tirar d’estudis que demostren que on la prostitució està prohibida, baixa l’índex de delinqüència, la tracta de blanques...

Avui , que estem elaborant la doctrina del partit pels propers anys toca parlar de valors.

Doncs parlem de valors, de dreta humans i, perquè no de sentiments . Parlar de prostitució actualment es parlar en gran mesura de dones pobres de països pobres portades enganyades o forçades a països rics per servir de màquines sexuals dels homes del països rics. Parlar d’explotació sexual és parlar de privar de llibertat, d’engabiar persones per gaudir d’elles. Son aquests els valors que defensem? Volem que guanyi el poderós sobre el feble?

Danielle Miterrand deia : Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta.

Jo afegeixo: L’explotació sexual és un injustícia i com a socialistes ens hi hem de revoltar.

Per tot això us demano que fem un petit pas cap a la llibertat recolzant aquesta esmena.

Moltes gràcies

Congrés socialista. Objectiu: abolició de la prostitució

Molt s’està parlant del proper congrés del PSC; a la premsa, i la xarxa, es comenta molt de noves formes de relació amb la societat, de modernitzar mètodes d’organització interna, de la nova direcció... però ni a la premsa, ni a la xarxa, s’està fent ressò de les propostes que s’hauran de discutir i aprovar, o no, durant el conclave socialista i que un cop aprovades formaran part del nou bagatge ideològic dels i de les socialistes.

Una de les proposicions a discutir, i a la que dono el meu total suport, és la que tracta sobre l’eliminació de la prostitució. La prostitució és un forma d’esclavisme que afavoreix les màfies de proxenetes i traficants de persones. En tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, la desigualtat.

Davant tot això els i les socialistes no podem tancar els ulls, o mirar cap una altra banda, hem d’encarar el problema d’una vegada per totes i lluitar per la definitiva abolició. Una lluita que s’haurà de dur a terme a tots els nivells, ja sigui el legislatiu, com el policial i el judicial; un combat que també ha d’anar acompanyat d’una enorme pedagogia social .

Entre altres coses, si la proposta tira endavant les i els socialistes ens comprometem a treballar per dissuadir la demanda d’exercici de la prostitució a l’espai públic a través de l’enduriment de les sancions, alhora que sensibilitzarem a la societat sobre la vulneració de drets humans que suposa la pràctica de l’explotació sexual.

Aquesta és una de moltes propostes que les i els socialistes discutirem d’aquí dues setmanes, propostes que si prosperen poden canviar, a millor, la vida de moltes persones. Això sí que és fer política. Això és construir socialisme.

Els diaris que publiquen anuncis de prostitució són còmplices de la violència masclista

La violència de gènere té moltes cares, es pot camuflar dins de la quotidianitat sense cridar gaire l’atenció, però per això no deixa de ser el que és. No tota la violència masclista ha de ser de sang i fetge, la prostitució, en tant l’explotació sexual, també ho és.

La prostitució i fomentar-la és violència masclista, per tant anunciar prostíbuls i contactes pagats als diaris també ho és. I si anunciar també ho és els mitjans on es publiquen els anuncis són còmplices de la vulneració de drets humans.

És habitual veure a la majoria de diaris del nostre país pàgines de “contactes”. Tot i que la llei ho permeti no és moralment i democràticament tolerable, cal que aquesta pràctica s’eradiqui. El fet de ser un bon negoci per la premsa no pot, ni ha de ser, una excusa per promoure l’explotació de les persones.

La violència contra les dones, la violència tolerada

Ho veiem cada dia a la tele, ho sentim a la ràdio, la premsa en va plena, però estem massa acostumats i no en fem cas. No ens preocupa si no ens afecta de primera mà. Parlo de la violència de gènere, de la violència contra les dones.

La violència gènere té múltiples formes i intensitats, es presenta de diferents maneres segons el moment i el lloc. No només és la violència de la parella, també ho és l’explotació sexual, la prostitució, les violacions de guerra, el casaments de nenes, els feminicidis, la tracta de persones...

La violència contra les dones de ben segur és la violació dels drets humans més estesa. I, també dissortadament, és la més tolerada per la societat. Malgrat els esforços d’ ONG’s, organitzacions feministes i governs el fet és que aquesta xacra social no està en vies d’eradicació, al contrari va augmentant. Es fa necessària un implicació més activa del conjunt de la societat; l’educació és primordial, però també la forma de tractar la informació, la prevenció i, si cal, la denúncia i el càstig.

...I també es precís que des les administracions es protegeixi a les víctimes, cal aixoplugar-les i oferir-les solucions...

Vivim en un societat farisaica. Mentre per una banda l’Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus afirma que la violència contra les dones és inacceptable i que ha de ser castigada per llei. Per un altra banda, distints estudis ens diuen que més d’un 40 % de dones nòrdiques han estat víctimes de violència per part d’un home, o que l’any 2002 més de 150 milions de nenes van sofrir algun tipus de violència sexual a tot el món, o que España és un del països més consumidors de prostitució del món, o per no anar tan lluny, que a la pròpia Barcelona i al llarg de la seva vida un 3,2% de les dones han estat violades, un 6,6% les han intentat violar, un 5,4% han rebut sota amenaça i/o violència tocaments sexuals... Per no parlar de la violència masclista domèstica.

Com podem viure en aquest món tan fals? Com podem girar la cara a aquesta crua realitat? Ens hem de revoltar i posar-hi remei. Per la nostra societat és urgent, però per moltes dones és vital. De vida o mort.

Granges de nadons, un negoci amb futur?

A ningú se li escapa que l’extrema pobresa d’alguns facilita la vida opulenta a uns altres. Aprofitar-se de la debilitat aliena ha estat sempre una de les maneres més senzilles de “prosperar” ràpidament per part de gent sense escrúpols. Algunes vegades aquest enriquiment ràpid és del tot legal - no entraré ara en si també ho és ètic -, però sovint traspassa totes les línies vermelles.

I comença a ser tan habitual la transgressió de la llibertat individual de les persones que als i a les que tenim la sort de viure al primer món poques coses ens fan perdre la son. Ens hem acostumat a conviure amb el tràfic de persones, amb les xarxes de prostitució, amb les desigualtats extremes. Hem sabut crear-nos un escut de greix sobre el que rellisca qualsevol tema que ens desagradi. Si no ens toca de prop no ens deixem que ens afecti, no existeix.

Però a vegades, maleït Internet que ens permet conèixer coses que d’altra manera no sabríem, t’arriben notícies que et fan trontollar. Casualment vaig veure un titular d’una agència de notícies russa on s’anunciava que la policia havia desmantellat una “fabrica de nens” a Nigèria. Amb un títol tan cridaner era impossible que la meva curiositat hi passés de llarg. Llegida la nota de premsa i superada la primera sorpresa i indignació no puc fer menys que traslladar-vos a mode de denúncia els fets relatats.

Durant una investigació policial al sud de Nigèria, la policia ha alliberat a 17 nenes prenyades i ha arrestat a l’home sospitós de vendre bebès. Les noies, que romanien tancades a la força a un orfenat, havien estat obligades a quedar prenyades per, posteriorment, vendre els seus fills suposadament a parelles sense fills.

Però resulta que aquest no és un fet aïllat, diverses mencions fàcils de trobar a Internet - només cal cercar “fàbriques de nens”- així ho certifiquen. Són molts els centres clausurats a llarg dels darrers anys que es dedicaven a la cria de nadons, a Nigèria és habitual el tràfic de nadons. Nadons traficats, en el millor dels casos, per servir famílies adinerades; nadons traficats per ser venuts com a joguines sexuals a xarxes pedòfiles; nadons traficats per ser utilitzats a diferents ritus de bruixeria o nadons traficats per comercialitzar tots o algun dels seus òrgans a la benestant Europa.

Les granges de nadons d’humans a Nigèria són un gran i senzill negoci; només cal tractar les persones com si fossin ratolins de laboratori: primer forçar i prenyar sota coacció a les mares i, en segon lloc, un cop nascudes les cries vendre-les ràpidament al millor postor. Una realitat que no voldríem ni en el pitjor dels somnis.

On hi ha demanda, en aquest cas de mà d’obra barata, de comerç sexual o d’òrgans vitals a tothora hi haurà algun “espavilat” que farà una oferta. El problema rau en que sempre paguen els més desvalguts: les dones i els infants. I els “espavilats” la majoria de les vegades se’n surten amb grans beneficis.

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

1. Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
2. Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
3. Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
4. Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.


“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

La Barcelona d'en Trias, la ciutat del sexe?

“L’alcalde està despistat i mira sempre cap una altra banda. Sembla que li doni vergonya aplicar les normes cíviques. Però ho ha de fer, Barcelona no pot donar aquesta imatge al món, no pot ser la ciutat del sexe”.

Aquestes declaracions es van efectuar el 31 d’agost de 2009. Les va fer el qui aleshores era cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona: Xavier Trias. Les rotundes afirmacions va ser fetes arrel d’un foto reportatge aparegut a final d’agost al diari el País. El diari relatava, i publicava unes fotos molt explícites, que als voltants del mercat de La Boqueria, sota el porxos, un cop tancat el mercat es produïen contactes sexuals de prostitutes amb els seus clients. Al mig de l carrer, als ulls de tothom.

No cal dir que la setmana següent el tema de la prostitució als carrers de la ciutat va ser un tema estrella del mitjans de comunicació. Alguns simplement analitzaven la situació, altres aprofitaven la situació per carregar d’una forma contundent per desgastar a l’equip de govern de l’ajuntament. Per alguns mitjans, un problema comú a moltes ciutats del món es transformava en un fet que només passava a una ciutat sense govern i desgavellada com Barcelona. Alguns polítics i mitjans van utilitzar amb èxit la prostitució com a arma política i electoral, els fruits es van recollir al maig del 2011: Xavier Trias, desprès de més de trenta anys de governs socialistes a la ciutat, arribava a l’alcaldia de Barcelona. La dreta, política, econòmica i mediàtica de la ciutat havia assolit el seu preuat objectiu.

Però la vida dóna moltes voltes. Resulta que tot just acabat l’estiu, passat els 100 dies de gràcia que es mereix qualsevol govern, el Periódico edita en portada i pàgines preferents un ampli reportatge sobre la prostitució als carrers de Barcelona, amb material gràfic on es demostra que hi ha intercanvis sexuals al carrers del Gòtic.

La polèmica esta servida: ara la dreta política, econòmica i mediàtica no podrà acusar a Jordi Hereu de mala gestió. Ara els responsables de mantenir el tan valorat “ordre” no són els socialistes. Ara els responsables són la dreta política d’aquesta ciutat: els regidors i regidores de Convergència i Unió.

Com era d’esperar en Trias no ha trigat gens en contestar -l’aparell mediàtic “rides again”- i en unes declaracions al propi Periódico argumenta que la situació és inadmissible, que la culpa és de la llei d’estrangeria i tot un seguit de bones paraules. Bla, bla, bla ... en Trias no vol recordar que deia fa dos anys quan es ficava amb l’Hereu. Probablement hauria de reconèixer, seguint les seves tesis, que ell mateix, sí l’alcalde Trias, està despistat i mira sempre cap una altra banda. Fins i tot, per coherència, hauria de demanar la seva pròpia dimissió.

Nota final: em comprometo a parlar sobre el que penso sobre la prostitució -que no s’ha de tractar d’una manera frívola, ni partidista- en un futur article, el d’avui només és reacció a una notícia. Crec que es necessari i també he volgut recordar la història recent d’aquesta ciutat.