Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esport. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esport. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de novembre del 2011

Catalunya, una potència mundial.


Els catalanets, i també les catalanetes, de pro estan d’enhorabona, Catalunya és una potència mundial. Almenys això era el que es desprenia a primera hora del matí a moltes piulades al Twitter.

Ni que sigui per una hora han quedat en un calaix les eleccions, les retallades, Madrid... Catalunya potència mundial! Quina alegria!

Pels que només es miren el melic identitari aquesta és la gran notícia del dia, la que eclipsa la crisi i el mal humor: La selecció catalana de korfbal, esport de masses que apassiona a tot el planeta, ha quedat quarta en el mundial de la Xina.

Per fi podrem dormir tranquils, Catalunya al capdavant del món! Perquè no estar contents? Som els millors! (o gairebé...)

divendres, 23 de setembre del 2011

La “violència civilitzada” arriba als infants


Quan tota la premsa es fa ressò d’una noticia habitualment significa que té un morbo especial. Avui, tots els mitjans escrits ens comenten alarmats l’aparició d’un vídeo al Youtube sobre d’una lluita entre dos infants de 8 anys davant d’un públic adult. La veritat es que posa els pels de punta: els nens practicaven una modalitat de lluita anomenada "cagefighting" o sigui la lluita en gàbia. En aquest tipus de combat tot s’hi val: cops de puny, de peu, claus i fins i tot cops de cap. Només està prohibit mossegar i posar els dits al ull.

Controvèrsia assegurada: esport o espectacle? Barbàrie? Foment de la violència o educació davant la vida? Jo ho tinc clar. Qualsevol tipus d’agressió d’una persona sobre una altra no és de rebut. No m’agrada la boxa, no m’agrada cap “esport” que comporti agredir al contrari, no m’agrada el foment de la violència.

Ja vivim en un món prou agressiu, venim de tradicions on l'aplicació de la força sobre els altres eren molt usuals. Encara avui el maltracta als animals es un fet quotidià i “acceptat”. La violència genera violència i enlloc d’aturar-la la potenciem.

En aquest bloc he parlat i posicionat multitud de vegades contra la violència, contra la pena de mort, per l’abolició de la tortura animal, contra la baralla de cabrons, contra la lluita de peixos, contra la boxa femenina, contra la lluita del tot s’hi val, contra les curses de braus (1, 2) contra els correbous, contra els enfrontaments de micos contra gossos... avui m’ha tocat estrenar-me en parlar de la lluita entre infants.

Quan s’aturarà tanta barbàrie?

dijous, 9 de juny del 2011

Evelio Plata i Patrick Bauman, dos homes molt “homes”


Potser no hagueu sentit parlar mai de l' Evelio Plata. És l’alcalde de la petita localitat de Novalato a l’estat de Sonora (Mèxic). Gràcies al senyor Evelio aproximadament la meitat dels 652 habitants de Novalato, és a dir les dones, si volen treballar al poble s’hauran d’emmotllar a partir d’ara a una nou reglament que s’ha tret de la màniga: no es pot treballar al poble si s’utilitzen minifaldilles, escots o pantalons entallats. L’alcalde argumenta que les dones han d’anar a treballar, que no van a una passarel•la de modes o a una festa. “La norma, afegeix, s’ha fet per anar canviant les costums i les modes davant un relaxament que existeix en la conducta social”. Això passa al Mèxic més profund.

Potser no hagueu sentit parlar mai d’en Patrik Bauman, és el director general de la FIBA (Federació internacional de Basket Amateur) a Europa. És un dels principals artífexs de la nova norma de la FIBA -de la que ja vaig parlar fa algunes setmanes- que obliga a les jugadores de basket que participin en tornejos a nivell europeu a utilitzar una roba més ajustada al cos i pantalons molt per damunt del genoll i cenyits. Tal com ens explica la Laura Freixas a la Vanguardia d’avui el senyor Patrik per justificar la mesura es permet afirmar quan parla de les jugadores que “són grans atletes, però també atletes atractives, pel que no hi ha motiu per no mostrar-ho”. Això passa a la moderna Europa.

Evelio i Patrick dos personatges que des de diferents òptiques, pensen i creuen que les dones són un simple objecte de desig masculí. L’un les vol tapar per tal que no distreguin al personal mentre treballa, l’altre les vol ben destapades per vendre més. No sé si la història els jutjarà però son les dues cares d’una mateixa moneda, la moneda de la misèria masclista. Una moneda que no m’agrada.

diumenge, 5 de juny del 2011

Barça: les primes de la Champions i les retallades a les seccions





Segons la Vanguardia la consecució de la Champions li reportarà al Barça més de 50 milions d’euros, dels que els jugadors del primer equip en percebran 16 milions en concepte de prima.

Però aquests 16 milions no són els únics que els jugadors rebran, també per guanyar la lliga en recaptaran una quantitat similar. 16 i 16 són 32. 32 milions a repartir entre persones que cobren fitxes milionàries.

Mentrestant aquests dies la junta del Barça anuncia el tancament de la secció de beisbol i una retallada descomunal en les despeses i activitats ( la majoria ja no sortiran a competir fora de Catalunya) de la resta de seccions no professionals. Paradoxal, mentre uns cobraran una “pastarada llarga” els menys poderosos aniran al carrer, no us sona a res?

Algú s’ha posat a pensar que si cada jugador del primer equip -on ja cobra un sou i una fitxa molt considerables- renuncies al 10% de les seves primes i les “cedís” a les seccions aquestes podrien funcionar sense cap mena de retallada? Quans somriures guanyarien? Quants somnis es materialitzarien? Un fet d’aquestes característiques seria una demostració clara d’identificació dels jugadors amb els valors que el Barça diu representar. S'establiria un vincle estret i indestructible de complicitat entre tots els membres del club i la societat barcelonina i catalana. Només cal fer el gest.

A la vida no tot són els diners, els valors són també molt importants.

dissabte, 4 de juny del 2011

Barça, el monstre que es menja als seus fills


Tot i que visc a l’altre punta del barri, lluny del Camp Nou, com tots els cortsencs -els cortsencs i les cortsenques som els habitants del districte de les Corts- cada quinze dies haig de patir els sorolls, els embussos i la resta d’inconvenients que comporten els partits del primer equip del Barça. L’escàndol que produeixen els cotxes i les motos amb les seves botzines desprès de cada victòria del Barça, sortosament darrerament gairebé sempre, se’m fan inaguantables. Les rues que s’organitzen per celebrar les múltiples victòries als campionats m’impedeixen circular pel meu carrer amb normalitat. Si a tot això afegim el que hem de suportar tots els catalans i catalanes amb l’allau de notícies, retransmissions esbiaixades, programes específics -en especial a Tv3- de tot allò que té o fa referència al Barça puc dir que sense cap mena de dubte que en sóc un supervivent.

I malgrat tot el que he dit, sóc del Barça. No sóc un fan radical però me’n alegro de les seves victòries. M’agrada veure els partits del primer equip però no per això canvio la meva agenda. A mi m’ha agradat més el basquet que el futbol, de sempre quan era un nen, de quan tots els de la classe eren de la Penya, de quan el Barça de basquet no guanyava res, jo ja era del Barça. De jovenet, ja fa molts anys, probablement aprofitant alguna victòria sobre el Madrid, havia utilitzat el Barça contra el règim franquista... El Barça vulgui o no vulgui forma part de la meva vida. No en sóc soci, però com que tot el que té a veure amb el Barça acaba directament o indirecta afectant-me a crec que tinc tot el dret del món a opinar sobre les mesures que pren la seva junta directiva.

Anem al gra, la directiva d’en Sandro Rossell, aquell que havia promès potenciar el perfil poliesportiu de l’entitat, per reduir despeses ha decidit disminuir el pressupost de les seccions professionals (basket, futbol sala, handbol o hockey sobre patins), la supressió total de la secció de beisbol i una retallada considerable de les partides per a les seccions amateurs.

La mesura ha sobtat a propis i estranys. D’entrada per la forma que s’ha fet: roda de premsa sense cap mena de consulta prèvia. Atletisme,patinatge artístic, hockey gel i herba, voleibol, rugby i, sobretot, el beisbol pagaran els plats trencats. Les noves directius, les retallades, signifiquen la no participació d’algunes seccions fora de Catalunya, cosa que comporta la pèrdua de categoria de molts equips, centenars de famílies afectades i milers d’il•lusions frustrades. Un cop més es prioritza els resultats econòmics front els resultats socials. La “pela “per sobre les persones.

S’han sentit algunes veus contra les mesures d’en Rosell, poques ja que el poder de la junta del Barça arriba a tot arreu, però la gent de les seccions s’està mobilitzant. Equips tècnics, esportistes i familiars s’estan coordinant i no donen la batalla per perduda. Conec pares enutjats disposats a lluitar fins al final pel dret dels seus fills. Lluiten contra la injustícia. Hauran de treballar molt, defensar amb ungles i dents el dret a existir de les seccions, a defensar els estatuts del club. Però aquesta lluita no reeixirà si no hi ha una unitat entre totes les seccions, l’aposta és clara: o tot o res!

Des d'aquí voldria participar en el desigual combat per mantenir a ple rendiment les seccions. Cal parlar que una de les virtuts més considerada del Barça a nivell internacional és la seva capacitat de ser un equip punter i de referència en diferents esports? Cal parlar del somni de milers de nens per jugar a algun equip del Barça? Cal parlar del repte de centenars de milers nens, i no tan nens, de Catalunya, d’Espanya, d’Europa o el Món de jugar -i potser guanyar- contra el Barça? Cal parlar del bé que fa el Barça participant en esports minoritaris? Cal parlar de la quantitat esportistes de les seccions que formen part de les seleccions de Catalunya i Espanya? Cal parlar del frau esportiu que representaria la desaparició del Barça de moltes lligues estatals? Cal parlar del cost econòmic i social que aquesta mesura representaria a clubs molt més petits? Cal parlar i recordar que en èpoques de mals resultats del primer equip els fruits de les seccions alegraven als socis i mantenien el prestigi de l’entitat? Cal...

Entenc que a la directiva no li agradi gaire que les seccions puguin representar un desajust econòmic pel Barça. Sense conèixer l’estat real i sense voler ser demagògic, crec que amb una mica d’imaginació, amb una mica de voluntat i amb una mica d’esforç es podrien trobar respostes econòmiques per “salvar” les seccions.

D’entrada recordar que el pressupost de les seccions amateurs són una part ínfima del pressupost global (alguns em diuen que no arriben als 3 milions d’euros contra més de 400!). Tan difícil és recaptar pel Barça 3 milions? Tot es qüestió d’una bona gestió. Quants diners es poden estalviar amb la compra “assenyada” i a preu de mercat de jugadors del primer equip? Cal recordar les compres, i també males vendes de Chygrynskiy, Ibrahomovic, Cáceres, Keirrison...? Algú ha pensat en reduir o suprimir els opulents “ caterings” gratuïts per directius i convidats a la llotja durant els partits servits pel Vilaplana Compass mentre els socis han de pagar veritables “fortunes” als bars de l’estadi? Són necessàries algunes despeses de representació?

Voleu més idees? Per què no fer un gran festival musical al Camp Nou per recaptar diners per a les seccions? Segur que molts cantants del país i de fora actuarien d’una forma altruista i gratuïta. Per què no s’organitza una gran subhasta amb donacions d’artistes reconeguts de tot el món? Per què els jugadors del primer equip no “apadrinen” amb un petita (ínfima) part dels seus ingressos a les seccions minoritàries?

Senyors del Barça: Abans de suprimir i de retallar cal imaginar. Amb el potencial que té el Barça i el seu prestigi mundial recaptar no 3 sinó 5 milions d’euros anuals per a les seccions es cosa de bufar i fer ampolles, es qüestió de posar-hi.

El que fa gran a una entitat és la generositat amb els més dèbils, els dirigents del Barça tenen en les seves mans el prestigi mundial de l’entitat i, el que és més important, els somnis de milers de nens. Que no els malmetin.

dijous, 19 de maig del 2011

Nova visió masclista de l'esport


Podrà semblar un tema menor però no ho és. Just quan el Barça acaba de presentar la seva equipament esportiu per a la temporada que ve, llegeixo -amb sorpresa i indignació- un tema que ha passat desapercebut: la FIBA Europa (Federació Internacional de Basket Amateur) obligarà els equips femenins a portar roba ajustada.

La notícia és clara: la propera temporada els equips que participin a l’Eurolliga femenina organitzada per la FIBA Europa hauran de dur un vestimenta ajustada al cos i pantalons 10 cm per sobre el genoll.

Ho trobo increïble, una ingerència absoluta en el dret dels clubs i de les jugadores a vestir-se de la forma que creguin més adient per la pràctica del Basket. Però què hi ha darrera la mesura? Com és que no s’aplicarà a les seleccions masculines? La resposta és senzilla: sembla que és un intent de fer més "atractiu i rendible" el Basket femení, una visió masclista on es sobrevalora el culte al cos sobre l’esport i on es tracta -un cop més- a la dona com a un objecte.

Els de la FIBA Europa podrien intentar al•legar al seu favor que pantalons 10 cm per sobre el genoll són més adequats per fer esport, però no és això, fixeu-vos sinó en la nou equipament del Barça de futbol: els pantalons arriben fins els genolls. Algú pot creure que el Barça se la “jugaria” amb pantalons que impedissin participar amb òptimes condicions?

Amb la crisi econòmica que ens envolta, amb l’atur galopant, amb les retallades podria semblar que parlar de 10 centímetres de roba no és important. Fals. Estem parlant d’una manera d’entendre la llibertat de les persones, del tracte igualitari entre homes i dones, de no tractar a les dones com a cossos. A mi això em sembla vital.

Pot semblar un tema menor però no ho és. La FIBA Europa ha fet un flac servei a la societat i a la democràcia. I enfront això també ens hem de rebel•lar.