Stockolm a Linné

Al costat de l’hotel tenim un magnífic parc amb un nom difícil de recordar -Kungliga Humlegärden- que sovint travessem per anar cap el centre.

Fem un agradable passeig, que per molt que es repeteixi no es fa mai pesat, entre zones infantils, grans arbredes, prats verds i una gran estàtua dedicada a Carl von Linné.

I veure la figura de Linné, a casa nostra conegut com Carlos Linneo, com a naturalista frustrat no em deixa indiferent. Vagi des d’aquí el meu reconeixement al gran zoòleg, botànic, naturalista i sobretot científic que va establir els fonaments de la nomenclatura binominal; el fundador de moderna taxonomia, la ciència de la classificació.

Sant Jordi mata l’aranya també a Stockolm

El caminar pels carrers de qualsevol ciutat del món sempre t’aporta alguna sorpresa. Avui caminant pel casc antic de Stockolm m’he ensopegat amb aquesta escultura. És una rèplica d’una altra que es pot veure -diuen- a la catedral. És un Sant Jordi matant el drac. Un drac amb unes característiques especials ja que porta unes banyes d’ant (alces alces).

Veure l’estàtua em reconforta al poder comprovar que algunes tradicions són compartides per molts pobles diferents i distants. I com a conseqüència em porta a reafirmar-me en el meu convenciment que enlloc que quedar-se en un cercle tancat i petit cal encarar la vida des d’una òptica oberta i àmplia. Cal ser més clar?

Stockolm, la ciutat dels bebès

Arribar a l’hotel de Stockolm i trobar-te que part del vestíbul de la recepció està ocupat per un espai reservat pels més petits i els seus jocs em va cridar l’atenció. Però el que és encara més destacable - al menys des del punt de vista d’un barceloní - és la quantitat de nens que es veuen pels carrers.

A qualsevol hora del dia, des de primera hora del matí fins l’hora de sopar, els carrers estan plens de cotxets de bebès. No us penseu que exagero, estan per tot arreu, sembla una invasió. Mares i pares molt joves porten els nens a passejar. Es veuen moltes famílies nombroses, els grups de tres o quatre nens arrossegats pels seus pares no són gens estranys.

Segur que els i les sueques tenen moltes avantatges per tenir criatures. Facilitats laborals, baixes maternals i paternals subvencionades, reduccions d’horaris, compensacions econòmiques...

Que l’estat ajudi i fomenti la maternitat segur que afavoreix l’ increment de la natalitat. Però també ajuda una cultura social que facilita la vida a les parelles amb fills.

L’Escandinàvia solidària i no violenta

Benvinguts a Stockolm capital d’Escandinavia, aquest és el cartell de rebuda que hem pogut llegir des de l’autocar que ens ha portat de l’aeroport de Skavsta fins a la capital sueca. Hem arribat a l’estació central de Stockolm poc abans de les 12 desprès d’una hora llarga d’autocar. El primer que hem fet es buscar els horaris dels autobusos que porten a Skasvta, el divendres hi hem de tornar i ens cal estar ben informats. Mentre busquem informació la megafonia de l’estació ens recorda que a les dotze en punt es farà una minut de silenci en homenatge als morts pels atemptats de l’extrema dreta a la veïna Noruega. El silenci ens agafa de ple, la majoria de gent s’ha aturat i l’ha respectat.

Sortim de l’estació cap a l’hotel, desprès quinze minutets caminant sota una plujeta d’aquelles que deixa fer però que emprenya, arribem al nostre destí. Deixem les maletes i a caminar!

I el que son les coses, no fa ni 10 minuts que estem passejant quan passem de casualitat per davant de la seu del Partit Socialdemòcrata Suec (Sveriges socialdemokratiska arbetareparti -SAP). Front la façana criden l’atenció unes espelmes enceses, és un altre homenatge als joves socialdemòcrates assassinats per l’extrema dreta a Utoya.

Tornen a caure gotes, sense voler la nostra caminada ens ha portat al bell mig de la ciutat, a la zona de vianants. Les terrasses són plenes de gent fent uns mos, mentre busquem un lloc per dinar passem davant d’una escultura que em crida l’atenció: un revòlver amb un nus al canó. M’hi acosto, una obra de Carl Fredrik Reuterswärd, encarregada per la Fundació per la no violència de Suècia. (Ja a l’hotel i remenat per la xarxa m’he assabentat que rèpliques de l’escultura estan exposades en altres ciutats sueques.)

Un cop dinats -hem aprofitat per tastar les famoses mandonguilles sueques- enfilem cap l’hotel per descansar una mica. Seguim fent el badoc, mirant aquí i allà, sense presses. Una solitària i trepitjada rosa al mig del carrer ens fa fixar: una placa al terra. Una placa que recorda el lloc on van assassinar a l’enllorat Olof Palme.

Seguim el nostre camí, no arriba a mig carrer i tornem a ser davant de la seu dels socialdemòcrates. Les espelmes segueixen enceses, també hi algun ram de flors, un noi està assegut i les observa, plora desconsoladament. Una dona gran se li acosta i l’intenta confortar. Una imatge colpidora però no he fet cap foto, he volgut respectar el seu dolor, el dolor de tots els demòcrates.

Primer dia a Suècia, no m’ha decebut. La societat sueca -aquella que admiràvem i envejàvem en temps de la dictadura franquista- respira democràcia i solidaritat. ( Al menys és el que jo he volgut percebre)

Tarda de dissabte

Pel que es pot veure a la foto els esquirols també tenen llargues tardes de dissabte d’estiu. Els humans ens amaguem de la calor a la corrent d’aire o davant d’un bon aire condicionat. Els animals fan el que poden, la becaina l’esquirol de la foto ens demostra que està ben “planxat”.

La cabellera

Passejar un dia qualsevol d’estiu pel barri del Raval, al centre de Barcelona, i trobar-se a l’aparador d’una botiga unes “cabelleres espanyoles” fa posar els pels de punta. Espero que no es posi de moda.

Lost

Vacances perilloses

Pendre molt de sol fa perdre el cap!

La nova forma de viure les vacances familiars

Transport infantil

Un model de transport infantil i ecològic. A la vegada és també una forma barata de fer exercici. Què més volem?

Del tot a 100 (pessetes) al tot a 5 (euros)

Passejar, badar, deambular, badocar, vagar són algunes de les paraules que podrien definir algunes de les accions que el visitants realitzem quan som als carrers d’una ciutat desconeguda.

Particularment m’agrada veure com viu la gent i comparar-ho amb la vida a Barcelona. Per això volto molt, me’n vaig a diferents barris, llunyans del centre –residencials, dormitori, d’oficines...-. En aquestes passejades sempre trobes alguna cosa que et crida l’atenció.

Avui, per exemple, una botiga. La tenda és un tot a 5. Ho anuncien com a gran cosa. Allò que a casa nostra es coneix com un tot a 100 (pessetes) a Holanda és un tot a 5 (euros). La diferència és notòria, i es una mostra més dels distints poders adquisitius que existeixen entre una país i un altre. Holanda és tot és molt més car. Al tanto que això no vol ser cap critica, és només una constatació.

Barcelona ciutat neta

Viatjar et permet comparar el lloc on vius habitualment amb els que visites. Aquest any ha “tocat” anar a Amsterdam. D’entrada cal que us digui que és la quarta vegada que tinc la sort de visitar-la, però han passat molts anys -uns 35- des de que no ho feia.

Amsterdam segueix sent una magnífica ciutat, plena de contrastos. El canals, els coffee shops, les bicicletes... Però una fet m’ha cridat l’atenció: el centre està brut, molt brut. A mig matí els carrers estan plens de papers, restes de menjar, gots de plàstics i ampolles buides...realment alguns fan fins i tot fàstic. No entenc com els ciutadans no es queixen de la degradació.

Estic segur que si els carrers de Barcelona estiguessin la meitat de bruts que els d’Amsterdam tindríem una revolta ciutadana i mediàtica. En comparació els barcelonins i barcelonines -malgrat algunes queixes interessades que l’únic que volen es desestabilitzar- tenim una ciutat força neta. Hem d’estar contents.

Pitjor que sardines en una llauna

Sabem que la Xina és el país més poblat del món. Aprofitar l’espai és, doncs, un dels reptes que tenen els seus dirigents. A vegades, però, es passen de la ratlla; sinó veien la foto, no hi cap ni una agulla.

A més se’m planteja una pregunta: quin gust poden treure en banyar-se en aquestes condicions?

Temporada de conills

Anar a Alemanya per Setmana Santa significa veure conills de Pasqua per tot arreu. Aquí teniu una petita mostra de les fotos -transformades a vídeo i amb una música pertinent- que vaig fer en només quatre dies. Els conills -que en realitat són llebres- de Pasqua són a cada racó.

Què és?

Seguim amb les troballes del viatge. Què és el que surt a la foto?
Pensa una mica...

Mira la foto inferior i ho veuràs clar: la part de l’orella d’un dels candidats del SPD a les eleccions del Land. Els pírcings en forma de botó han arribat a la política!

La suma

Una curiositat del viatge. El primer àpat -quan es viatja el tastar diferents menjars són part de les experiències imprescindibles- que vam fer a Düsseldorf va ser a una d’aquelles cerveseries de culte que surten a les guies i tenen la seva pròpia cervesa: la Füchschen Alt.

Vaig demanar-me mig ànec amb patetes rostides i col; la Regina una d’aquelles amanides en les que hi ha de tot. Tot molt bo i molt ben servit en un ambient acollidor però sorollós. A l’hora de demanar el compte va venir la sorpresa; el cambrer va agafar un posa gots i va anar apuntant el preu de les consumicions, el va deixar sobre la taula i es va posar a sumar. El curiós del tema és que va sumar de baix a dalt! Sí, ja sé que no m’he explicat prou bé; penso que si feu un cop d’ull a la foto ho podreu veure i entendre més clarament.

Sumar de baix a dalt, serà una nova moda?

Adiós amigos

Passejant el divendres de pasqua pels carrers buits i freds de Düsseldorf, hem passat per davant d’un institut. Ens ha cridat l’atenció, que al davant de la porta en plena vorera hi ha unes rajoles afegides -a l’estil de les petjades de Hoolywood - on antics alumnes deixen un missatge.

M’ha fet gràcia un en especial, sembla com si l’autor s’acomiadés en conya de l’escola. El que no sé si la falta d’ortografia està feta expressament en honor al professor de castellà.

L'ascensor

Arribem a Düsseldorf des de Köln, venim d’un hotel ampli i molt còmode i anem cap un altre aconsellats per un article del diari El País. Un cop a l’estació ens orientem i encaminem cap el que serà la nostra base d’operacions durant dues nits, en 10 minutets hi hem arribat.

Una primera impressió a la recepció, la publicitat no enganya. És un hotel on el disseny està molt cuidat. Tot molt modern i minimalista. La habitació encara no està llesta, deixem les maletes i sortim cap al centre. Som a la primavera però fa fred d’hivern, sort que porto la bufanda i la gorra.

El centre de Düsseldorf està a la vora de l’hotel, ens hi encaminem però trobem molts obstacles. La ciutat està en obres, tot està cap per amunt, només se sent el soroll de les màquines i cada dos per tres ens veiem obligats a canviar de vorera pels forats – si l’Hereu tingués el centre de la ciutat tan aixecat tindríem una revolta a Barcelona!- . De tota manera Düsseldorf pinta be.

De tornada a l’hotel entenem el motiu del minimalisme; l’ascensor és minúscul, no hi cabem els dos amb les maletes! Us asseguro que més que un ascensor sembla un taüt amb mirall. Sort que no tenim claustrofòbia! El minimalisme és per no desentonar la decoració amb l’ascensor.

Be water, my friend

Caminar per les ciutats amb la màquina de fer fotos a la mà, ofereix sempre oportunitats de captar alguna curiositat, només cal estar a l’aguait. Aquesta foto la vaig fer al restaurant del costat de l’hotel de Köln. Em queda el dubte si els amos de l’establiment han pagat els drets d’imatge als hereus d’en Bruce Lee, en cas contrari espero que els de la SGAE alemanya de torn no llegeixin aquest bloc, si son com els de l’espanyola els poden cruixir!

Sopar al Brauhaus Sion

El primer dia d’estar a Alemanya no perdono, no puc deixar d’intentar de menjar un del meu plats preferits: el colze de porc -en castellà codillo-. I que millor que fer-ho a uns dels locals més antics de la ciutat de Köln, el Brahaus Sion que serveix cerveses des del 1318.

El Sion és un cerveseria típica alemanya, decoració de fusta, molta gent, menjar i sobretot molta cervesa. Avui hem triat be i com sempre ho hem compartit.

Jo he demanat el colze de porc acompanyat de patates rostides -amb petits bocinets torrats de bacon- i “Wirsing” que vindria a ser una mena de trinxat de col i carabassó amb crema de llet. La Regina s’ha decantat per una botifarra de sang amb encenalls de ceba fregida acompanyada de d’un puré de patates i compota de poma. Els dos plats eren genials i el preu total -contant les dues begudes- no ha arribat als 23 euros. Una ganga pel paladar i la butxaca.