La cria d'ET

Encara que ho sembli, el personatge d’aquesta foto no és el fill de l’ET. És una cria de gibó (genus hylobates) de només dos dies nascuda al zoo de Viena.

Nova moda alemanya: rebentar actes

Una nova moda ha arrasat durant la darrera campanya electoral alemanya: els "flash mob" protesta als mítings de l’Àngela Merlkel. Què son els flash mob? Son una acció organitzada, d’un grup indeterminat de persones, normalment autoconvocades, que utilitzen les tecnologies actuals i les xarxes socials per efectuar un acte ràpid, concret i inusual amb el fi de tenir un ressò mediàtic determinat. El participants d’aquestes accions contra els conservadors alemanys s’ho han passat teta. Però ha servit de res?

La Merkel, com sabeu, no és dels meus. Llegida la notícia de “la Vanguardia” sobre les accions als seus mítings d’entrada em va fer venir un somriure, desprès meditant les conseqüències m’ha començat a preocupar. Realment vist des de fora és divertit que les intervencions de la candidata Merkel siguin corejades amb un yeaah, que els finals de les seves frases siguin repetits com si es tractés d’una cerimònia religiosa al barri de Harlem (o això és el que ens ensenyen a les pelis), però el rerafons és un altre. En realitat el que s’està fent és un intent de rebentar un acte polític, un acte autoritzat i democràtic, i això no fa cap gràcia.

Sovint es creu que la llibertat d’expressió es dir el que es vol, quan es vol i on es vol, cert això és llibertat, però també és llibertat poder expressar-se lliurement davant de les altres persones en un acte que has organitzat tu. No és de rebut que uns puguin cridar, amb l’excusa de la llibertat d’expressió, fent callar a un altre, això amics no és democràcia, és dictadura. Els que l’hem patida (la dictadura) sabem el que ens va costar aconseguir la democràcia i no la volem perdre.

Lamentablement, amb crits o sense, la Merkel i els seus del CDU, han guanyat les eleccions a Alemanya. De res ha servit, la gresca en contra als seus mítings. La participació electoral ha baixat, la dreta ha guanyat, però qui ha perdut?

Potser fóra bo que els esforços que alguns esmercen en boicotejar actes polítics els dediquessin a crear una alternativa política i social coherent, potser així, o només així, en un temps no molt llunyà la Merkel i els seus perdran les eleccions.

.

Gats i gossos trencant mites

Seguim trencant mites, ara resulta que el gats i els gossos no només són amics, si no alguna cosa més que amics. A qui no li agradaria que li fessin un massatge tan relaxant?

Angie i el SPD

Avui diumenge es celebren eleccions a Portugal i Alemanya. Les prediccions, segons les enquestes, son bones pels socialistes a Portugal i bones per la dreta a Alemanya. Parlem una mica d’Alemanya.

La Merkel té totes les guanyar, la Merkel trepitja fort. Vaig tenir l’ocasió de sentir-la parlar aquest estiu en directe a la plaça major de Bremen, té ganxo, sap improvisar i el que diu es coherent, de dretes però coherent. Ha fet una campanya senzilla, molt personalitzada. En campanya tot si val, però hi ha una cosa que no li perdono: ha utilitzat la cançó Angie dels Rolling Stones en els seus mítings. Jo mai, ni en el meu pitjor dels somnis, hagués vinculat aquesta cançó amb els interessos de la dreta.

És una llàstima però els meus, els del SPD, fa anys que a Alemanya van a la deriva, poca ideologia, moltes discussions, massa pragmatisme, divisions, escissions, pactes contra natura, oblidar-se els principis al fons d’un calaix... en política tot té un preu. La mala gestió, la mala política significa oposició, dura oposició, ara al SPD li tocarà oposició: temps per reflexionar, temps per reconstruir, temps per fer partit. Esperem que serveixi per alguna cosa, esperem que la mala experiència serveixi a altres partits germans per no cometre els mateixos errors. Esperem que l’esquerra, l’esquerra de debò, l’esquerra de les persones, l’esquerra social torni a governar aviat a Europa.

Avui, votarà poca gent, menys que mai, però la Merkel i els seu CDU guanyaran. Els meus perdran, m’agradaria equivocar- me, d’aquí dues hores ho sabrem.

Orgull de ciutat!

Aquest estiu he tingut l’oportunitat, amb l’estimable col·laboració especial dels vols barats de Ryan Air, de visitar el nord d’Alemanya. M’he “patejat” de dalt a baix els carrers de les antigues ciutats hanseàtiques de Bremen i Hamburg. Modernes, amables amb un centre molt acollidor, m’han agradat. He vist com viuen els seus habitants, com mengen, com vesteixen... He comprovat en pell pròpia que els trens també arriben tard (més de mitja hora). Que també existeix misèria. Que tenen “botelló “ a gairebé totes les places i parcs, i a totes hores! Que la pobresa i quantitat dels “homeless” és més visible que a casa nostra. En fi son ciutat europees, com moltes altres, amb les seves virtuts i els seus defectes. Son ciutats com Barcelona.

Darrerament en Trias i en Fernández Diaz -quina coincidència que la dreta sempre estigui d’acord- denuncien que Barcelona és d’una ciutat insegura. I, la veritat, no entenc com el govern municipal no és més contundent en la defensa de la seva gestió i el prestigi de la ciutat. Crec que fóra bo que l’alcalde Hereu convidés a l’oposició municipal (i també a la premsa) a un viatge a l’estranger. Potser així veurien que Barcelona no només no desentona si no que despunta en les bones coses i en la bona resolució dels seus problemes. Segur que arribarien a la conclusió –sempre que les seves dèries politiques els deixin ser objectius- que Hamburg i Bremen són ciutats per visitar, però Barcelona és una ciutat per viure-hi.

Alguns polítics mediocres per desgastar al govern i alguns mitjans de comunicació per vendre més magnifiquen els problemes, que en té, de Barcelona. Aquesta magnificació, quan no distorsió, ha aconseguit traspassar a la ciutadania la sensació que existeix un cert desconcert i que aquest és tradueix en una desafecció vers la ciutat. Sortosament sembla, com a exemple, que vista la participació en les festes de la Mercè -la foto és d'en José Luque-, que aquesta desafecció no és real i la gran majoria dels ciutadans i de les ciutadanes segueixen estant orgullosos de la seva ciutat.

Per acabar us adjunto un cartell de l’ajuntament d’Hamburg (també en tinc de Bremen) on es prohibeix l’ús i tinència d’armes pel carrer, des de pistoles a bats de beisbol, passant per ampolles, esprais i navalles. Hamburg ciutat segura?

L'òpera rosa contra el càncer de mama

L’òpera de Sidney, el mundialment famós edifici obra del danès Jorn Utzon, ha canviat la seva imatge nocturna per una temporada. Durant uns dies les seves cúpules estaran il·luminades de color rosa en el marc d’una campanya de conscienciació i prevenció del càncer de mama. Una malaltia que enguany afectarà a centenars de milers de dones a tot el món.

Es bo que tots recordem que encara queda molt per fer i per investigar; però també que la prevenció i una detecció precoç pot salvar moltes vides.

Sol davant el perill

La defensa de la democràcia, del poder legalment establert, porta a vegades a situacions extremes. A la foto un seguidor del president Manuel Zelaya perseguit per la policia a Tegucigalpa.

Delinqüència sota el paraigua dels sentiments

El reconeixement de culpa per part d’en Fèlix Millet fa tota la sensació que és una estratègia de la defensa per fer creure la seva bo fe i la voluntat de reintegrar el que ha ”desviat” durant anys cap a la seva butxaca. Ja vaig explicar amb una altre post la meva postura sobre el personatge, avui només comentaré un parell de fets que em semblen rellevants.

La missió d’un lladre, si vol quedar impune, es fer el major nombre de malifetes sense ser descobert; per tant crear una xarxa d’entitats, identitats i comptabilitats paral·leles per tal d’enganyar als qui t’han auditar forma part de les maniobres distractores del delinqüent per no ser enxampat. Cal afegir que l’abús de confiança, el jugar amb els sentiments patriòtics son elements que han tingut un important paper en aquest embolic, en Millet els ha utilizat com un mestre.

Ara s’intenta, fent el joc a la defensa del Millet, des de determinats mitjans de comunicació i de la "societat catalana de pedigrí" implicar a les administracions acusant-les de no haver fet el control econòmic amb la diligència deguda. Aquestes afirmacions han de rebre una resposta clara i contundent: el qui ha robat és en Millet, el qui ha falsificat les comptes és en Millet, el qui ha comprat a gent és en Millet, el qui ha viscut com un rei amb els diners de tots és en Millet. Són les administracions les qui han descobert el pastís, són les administracions qui han portat al Millet davant la justícia un cop han tingut la constància fefaent del delicte.

Per acabar, i sense cap ànim d’obrir polèmica, constato un fet: no us sembla estrany , o com a mínim sospitós, que un germà Millet fos directiu de Banca Catalana -recordeu els més de 20.000 milions de pessetes reconegudes oficialment com a pèrdues en nom de Catalunya- a l’època d’en Jordi Pujol? No us sembla estrany, o com a mínim sospitós, que un altre germà d’en Millet es presentés a l’alcalde de Barcelona en les llistes del partit d’en Jordi Pujol? No us sembla estrany, o com a mínim sospitós, que en Fèlix Millet hagi actuat sempre en nom, i sota el paraigua, de Catalunya com en Jordi Pujol?

Serà pura coincidència, o no?

Una animalada: baralles de peixos amb apostes.

Sembla que el dia de la Mercè de 2009 passarà a la història del meu bloc com el dia de la defensa dels animals. Abans he escrit sobre la posició del senat sobre les festes “tradicionals” i el maltractament dels animals. Ara, desprès de llegir una notícia al digital de “el mercantil valenciano” haig de tornar a parlar de maltractaments. Això sembla que passa a Cambodja, on les apostes son il·legals, resulta que s’ha posat de moda organitzar a les baralles de peixos i jugar-se els “duros”sota mà. La policia ha fet vàries detencions , però no per les baralles, que són legals, si no per apostes que no ho són.

De moment no en tenim constància, però no dubto que passarà aviat que les baralles de peixos acompanyades d’apostes clandestines arribaran a la civilitzada “Europa”. A aquells que els agrada veure patir als animals, els que gaudeixen de veure sang, de veure la mort estaran de enhorabona. Els demès, espero que la majoria, haurem de lluitar per tal que no passi. Els defensors de les baralles també diran que defensen les tradicions? Voldran fer-les festes nacionals?

El ple del Senat a favor del maltractament animal

Hi ha dies que estic molt orgullós de ser del PSC, avui n’és un d’ells. M’explico, ahir el ple del Senat va rebutjar la moció del Grup Entesa Catalana de Progrés (PSC , ERC, ICV-EUA ) en la que es proposava que es “revisi el reconeixement d'Interès Turístic Nacional de les festes declarades a partir de l'O.M. de 1979 i fins a la de 2006, amb la finalitat de deixar sense efecte aquesta declaració a totes aquelles en concorrin en actes que directa o indirectament es maltractin animals o persones”.

Per una vegada en molt de temps els grups del PP i el PSOE es van posar d’acord i van rebutjar la proposta de deixar de promocionar, amb l’empara de l’estat, el maltractament als animals a les festes “tradicionals”. Un cop més la tradició, encara que sigui salvatge, preval sobre la racionalitat i el progrés, la por a la pèrdua de vots segueix tenint força. Amb tanta defensa de les tradicions d’aquí quatre dies tornarem, amb un intent de “recuperar” la història, a les execucions publiques a les places de les nostres viles i els botxins seran equiparats als toreros. Quin fàstic!

Post data. Algun “pureta” em dirà que el títol que he posat a l’article no reflexa el que es va votar ahir. Jo responc: mentida; si no s’està en contra el maltractament s’està a favor. Per acabar retorno al principi: estic orgullós dels meus, els del PSC, van fer el que jo hauria fet. Gràcies.

Drogues, 4 ratlles

Mai he estat partidari de utilitzar drogues per modificar el meu estat psíquic o físic. Considero que introduir voluntàriament al meu organisme qualsevol tipus de substància que pugui alterar el meu comportament és una gran animalada, un organisme sa i normal, i el meu ho és, no ho necessita. Mentre que no sigui per prescripció mèdica sóc contrari a les drogues. De jove, sempre m’hi havia negat, ni un simple porro, ni una calada, res de res. No diem ja les drogues dures. Utilitzant un llenguatge actual, les drogues no estaven a la meva agenda.

He de reconèixer que sí he consumit com a usuari “social” les drogues “legals”: el tabac i l’alcohol. Fa molt anys, 24, que no tasto l’alcohol, només bec cervesa sense. Era un gran fumador de Ducados, el tabac el vaig deixar ja fa 12 anys; n’era conscient que no era bo, que no era sa, però el que em va fer abandonar definitivament l’hàbit de fumar va ser la constant insistència del meu fill gran que aleshores tenia 6 anys. (Paradoxalment el meu fill ara fuma, quina barra!)

M’han fet arribar un vídeo, sobre 10 drogues que no s’han de consumir al conduir. Ens expliquen amb claretat els seus efectes. Val la pena mirar-lo, està tractat amb un dosi d’humor elevada, segur que us farà somriure, el que m’agradaria que també us fes reflexionar.

Millet, el lladre

Molt s’està escrivint sobre les desviacions de capitals públics a les butxaques privades del Fèlix Millet i els seus familiars i col·laboradors. No penso posar-me en les aspectes polítics, que són molts, del cas. Simplement vull que quedi constància del què em remou l’estómac i quina és la meva posició.

Primer de tot: n’estic una mica tip de que en aquest país, Catalunya, tot es mesuri amb diferents vares. El fet de portar l’etiqueta de “català” sembla que permet transgredir, o com a mínim traspassar, els límits legals. La història política i judicial en ve plena d’exemples. Tot va començar amb l’escàndol de Banca Catalana on, amb l’excusa de lluitar per la pàtria, la crema de la burgesia catalana es va "autoperdonar" els seus flagrants delictes. La llarga llista s’acaba, de moment, amb l’assumpte Millet.

Millet és un lladre, el mateix ho ha reconegut. Ha fet creure a tothom que tota la seva vida la ha dedicat a la defensa dels drets del catalans i la seva cultura, quan en realitat el que ha fet amb aquesta excusa és enriquir-se. Ha desviat i robat fons públics pel seu benefici. S’ha fet ric, ha comprat cases, ha invertit en art, ha viatjat... Resumint, el qui defensava la identitat catalana no n’ha tingut prou amb “la caseta i l’hortet” i s’ha fet palaus amb els diners de tots.

Ara diuen que ha posat part del seu patrimoni a disposició del jutge com a garantia. Entre els bens a disposició hi han dues pintures de Casas i Nonell valorades en uns 750.000 €. El que em preocupa, i no trobo just, és que les propietats d’en Millet es valorin a preus actuals quan es van comprar fa anys a preus inferiors. Això voldrà dir que passi el que passi, encara que hagi de tornar tots els diners robats, en Millet i la seva família sortiran econòmicament beneficiats. Es miri com es miri no és just.

En Fèlix Millet va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol, els socialistes catalans han demanat que la retorni. Crec que amb això no n’hi ha prou, jo vaig més enllà. Demano un acte públic amb la presència del govern en ple on es retiri la distinció. L’acte hauria de ser televisat en directe i s’hauria de deshonrar públicament al delinqüent. Potser sóc molt “pel·lículer” però m’imagino l’acte com a les pelis de l’oest: veig el comandant del fort (Montilla) com arrenca els galons al desertor (Millet) amb un redoblament de timbals de fons.

Barcelona, una visió en positiu

Les històries, les situacions, les coses sempre es poden veure des de diferents punts de vista. Això no només és normal si no que és necessari, de la confrontació de criteris se’n treu sempre molt profit. A vegades, però, per motius polítics, econòmics, religiosos o socials, els fets o les accions es distorsionen de tal forma que no reflecteixen per res la realitat. Barcelona, i per extensió el seu govern, està patint darrerament un assatjament constant. Si haguéssim de fer cas de tot el que diuen alguns polítics de l’oposició, o els mitjans de comunicació, a Barcelona no s’hi podria viure. Sembla, com a mínim, que exageren una mica. La realitat és una altra. Tot i la crisi econòmica, tot i haver de combatre molts problemes, la ciutat segueix estant a tots als “top 10” comparatius de les millors ciutats del món. Per fer negocis, turisme, per viure...

Hem de treure’ns el pessimisme de sobre, vivim en un món en crisi i el que cal és lluitar tots plegats per seguir fent una ciutat cada dia més justa i més humana, no volem més pals a les rodes. Segur que s’han de fer moltes coses, segur que cal un esforç important, però volem, necessitem, optimistes amb visió de futur, amb visió de ciutat i que s’estimin Barcelona.

Avui he descobert aquest vídeo, Barcelonízate. En Juan Valverde està orgullós de la seva ciutat i ho propaga a la seva manera. Com jo a la meva.

Barcelona estrena nou model de semàfor

Avui ha començat oficialment a Barcelona, la renovació de la xarxa semafòrica de la ciutat amb la progressiva implantació del model de semàfor guanyador d’un concurs d’idees convocat a pel propi ajuntament i que ja es va presentar a la primavera del 2008.

El nou model, que s’anirà instal·lant per tota la ciutat d’una forma continuada al llarg del propers anys en substitució als models més antics i obsolets, té com a una de les seves característiques de més impacte el seu poc volum. Però això no és tot.

A part d’un important canvi estètic, acompanyat d’una reducció del tamany de les senyals (prohibició, informatives) respecte a les actuals que s’hi afegiran. El sistema és molt més robust, més senzill de manteniment i utilitza la tecnologia led. Respecte a les anteriors bombetes, les noves permetran estalviar uns 800.000 € anuals a tota la ciutat, alhora que tenen una vida vuit vegades més llarga i una visibilitat molt més clara, el que reverteix en la seguretat dels vianants.

Amb el nou semàfor, Barcelona aposta pel futur, Barcelona aposta per la seguretat de les persones.

El mal ús del facebook es paga car

Segons Report 360, als Estatuts Units un jove de 19 anys va entrar a robar a una casa. El fruit del lladronici va ser la sostracció d’un parell d’anells valorats en més de 3000 €. Això no seria notícia si no fos per que la propietària de la casa es va veure que el seu ordinador s’havia utilitzat i que l’intrús s’havia deixat la sessió del seu facebook connectada.

La policia ha va tenir fàcil per descobrir l’autor del robatori. El jove està a l’espera de judici; la malifeta i la mala utilització del facebook pot costar-li molt car: 10 anys de presó. De ben segur que la propera vegada que es connecti a qualsevol xarxa social tindrà molta més cura.

Noves màquines, nous problemes

A mida que la societat moderna evoluciona, els humans ens hem d’acostumar a noves màquines que ens fan més senzilla la feina. Els nous aparells ens porten sovint molts problemes, per sort pel nostre ego no som els únics que ens sentim estranys.

Els Bastards d’en Tarantino

El diumenge és l’aniversari del meu fill gran i com jo estaré tot el dia a festa de la Rosa, li vam proposar anar a sopar el divendres per celebrar-lo plegats. Un ràpid canvi d’impressions i la proposta de sopar es va transformar en una anada al cine a veure l’estrena d’ “Inglorious basterds” d’en Tarantino.

No sóc gens cinèfil, no vaig al cine sovint, gairebé no hi vaig. Darrerament em costa sortir i “pagar” per veure una pel·lícula, prefereixo veure-la a casa còmodament assegut al meu sofà. Però un dia és un dia, m’agrada el Tarantino i sortir amb la família de tant en tant es bo.

Parlem de la peli. Entretinguda, no es fa pesada i això que és molt llarga (passa e les dues hores), tarantiniana, violenta, influències dels western, bandes sonores d’altres films... però està a anys llum per arribar a la sola de la sabata de Kill Bill.

He llegit algun comentari, he arribat a una conclusió: els crítics han de justificar el sou i son capaços de escriure les teories més dispars d’una disbaratada pel·lícula bèl·lica inspirada en les pelis d’indis de sempre.

Acabo amb dues afirmacions, la primera: em sorprèn el sentit de l’humor del públic, no entenc com es pot riure amb la mort aliena, amb el patiment d’una persona. La segona: si alguna vegada torno al cine i em trobo a la noia que tenia al davant i que no va parar de moure’s en tota l’estona sóc capaç de fer un disbarat, renoi que pesada que era, em va amargar la peli.

Canvi climàtic, mutacions i en Xavier Trias

Ahir varis mitjans de comunicació es feien ressò de la troballa d’una desena d’espècies animals, fins ara desconegudes, a les profunditats marines de l’arxipèlag canari. Com que des de petit el tema dels “animalets” sempre m’ha interessat, a part de llegir-me l’article vaig mirar les fotos. Realment hi han alguns que són molt espectaculars, diferents i estranys. Vaig pensar que semblaven mutacions d’altres espècies, fills de encreuaments impossibles. La meva imaginació -hi han dies que la tinc desbordada- lligava les noves espècies amb possibles influències de la contaminació marina i el canvi climàtic. De seguida em van recordar el peix de tres ulls dels Simpson, els havia passat el mateix?

Però com que una cosa porta a una altra, avui llegint les declaracions sobre independentisme d’en Xavier Trias m’ha tornat a venir la visió del “peix simpsonià”. Sembla que els peixos canaris segueixen una evolució natural, que no per desconeguts són “especials”, però de ben segur que al Sr. Trias alguna cosa l’ha afectat. No sé si és l’escalfament planetari, la constant posada en qüestió de les seves capacitats polítiques per part dels seus correligionaris, la possible competència d’en Laporta, o simplement per que ha perdut el nord, però aquest Trias me l’han canviat. Abans era un personatge que semblava sincer, dialogant, però ara només busca la merda per remenar-la i veure quin profit en pot treure, costi el que costi, encara que embruti a Barcelona. Trias ha canviat, ha canviat a pitjor.

Avui Trias es declara independentista, ahir era liberal, demà serà progressista. Definitivament em recorda el peix mutant dels Simpson, el que passa és que enlloc de tenir tres ulls, té tres cares. I quan es tenen tres cares, el que es té és molta barra.

Goodbye Mary

Música senzilla, missatges senzills, època de revolta. Dylan; Baez, Peter, Paul & Mary. Fa molt de temps, grans records de joventut: cabells llargs, pau i amor. Que consti que sempre vaig passar dels porros, l'emocions ja eren prou fortes. El temps passa volant. Algunes vides s’acaben, però les seves músiques segueixen sonant al meu interior.

Goodbye Mary...

Medicina contra la crisi

No tinc dades de cap estudi per afirmar-ho però tinc la certesa, certesa que em donen molts anys de viure entre les persones, que quan hi ha crisi la gent està més trista. Caldria afegir i aclarir que la crisi pot ser general o particular, que pot ser real o fictícia, que pot ser exagerada o minimitzada. La sensació de crisi, sigui del tipus que sigui, crea una corrent de pessimisme que, si no s’atura, va creant més pessimisme i desesperació. Només es veuen les coses que surten malament, les dolentes. Es produeix un efecte contagi i tot es veu cada vegada més negre. La crisi és depressiva.

Amb la crisi no tothom hi perd, casualitat o no de sobte apareix una nova grip, pandèmia diuen. Els mitjans de comunicació tenen notícies per vendre. Les multinacionals, oblidant-se com sempre de les necessitat mèdiques del tercer món, inflen el possible perill, provoquen la producció en massa de vacunes de dubtosa eficàcia i necessitat. Com sempre guanyaran molts diners, estan segures que el primer món farà cua per comprar.

La crisi actual és una crisi cíclica de model, s’ha estirat més el braç que la màniga i això sempre té un preu. Com sempre paguen justos per pecadors; per dissimular es sacrifica algun cap gros (Madoff) però en general qui rep més són els assalariats, les dones i els joves.

Des de l’esquerra és complicat torejar els efectes de la crisi. Els governs d’esquerra no juguen en camp propi, les regles del joc capitalista fa temps que estan escrites i no els afavoreixen. Les mesures a prendre no estan clares, i siguin les que siguin no acontentaran a tots. Caldrà deixar fer als entesos i esperar que el vent bufi de cara. Els ciutadans haurem de donar un vot de confiança.

Però el que sí poden fer el governs d’esquerra, el que han de fer els governs d’esquerra és fer tornar l’esperança al poble. Fàcil de dir, direu. Cert, però crec que sovint el que la gent espera dels seus governats és que actuïn com ells mateixos actuarien. No sospiren per grans coses però sí necessiten sinceritat, no volen sentir-se manipulats. Remeis contra la crisi? Jo no en tinc, però el que n’estic segur que el que cal primer de tot és tornar la confiança al poble, que els governs recuperin la seva credibilitat.

I per recuperar la credibilitat, la credibilitat d’un govern d’esquerres, el que cal és dir sempre la veritat, defensar a capa i espasa els valors, els valors de sempre, els valors de l’esquerra, els valors dels socialistes: llibertat, igualtat, solidaritat,... i denunciar, ara més que mai, qualsevol retallada dels drets de les persones.

El que vol la gent, el que volem, no és gaire. No volem grans obres, més que res el que necessitem son els gestos de complicitat imprescindibles per seguir endavant. El govern que defensi els valors de sempre es posarà la gent a la butxaca. M’escoltarà algú?

La destrucció d’un mite

Tota la vida havia sentit que els gats eren molt nets però que tenien por a l’aigua. En el vídeo que adjunto podeu comprovar que no és veritat, al menys amb el gat protagonista. Un altre mite que s’ensorra. Ja res és el que era.

El meu fill americà

Ara ja fa un mes que el meu fill Nil (15) va marxar cap a Westport, Indiana al país de l’Obama a estudiar l’equivalent a 4rt d’ESO. El fet de la seva marxa ha estat llargament meditat i el seu gran interès en conèixer una altre manera de viure ens va fer donar el pas.

Realment separar-te voluntàriament del teu fill durant 10 mesos no és gens fàcil,trobes a faltar o canvien moltes coses: passar pes davant de la seva habitació i veure la postra sempre tancada, tenir l’ordinador gairebé sempre a la meva disposició, no haver de negociar la utilització de la tele per la play, cap discrepància a l’hora de sopar, l’absència de les típiques, i necessàries, baralles d’adolescent...

Però si ho racionalitzes la separació és bona. Ell està on ha volgut anar, tornarà amb una llengua apresa per sempre, tornarà amb moltes experiències noves, algunes que a Barcelona mai tindria, coneixerà una cultura molt diferent. A més la distància, amb Internet no és tanta, sempre que ell vol ens podem comunicar. El Messenger és una bona eina el Facebook també. Llàstima de la diferència horària de 6 hores i sovint es difícil coincidir en horaris de lleure. Als pares ens agradaria saber molt més del que fa, no per controlar si no per saber que tot rutlla, que és feliç. Sembla que sí, sembla que s’ho passa bé, sembla que s’ha integrat, sembla ja un petit “hoosier”.

Podria parlar de moltes coses que està fent; viu a un poble, Westport, de només 1010 habitants -no deixeu de mirar les fotos de la web-. La casa de la seva família d’acolliment està a la carretera del comtat, tot el que fan ho han de fer desplaçant-se amb cotxe. Viu a una zona agrícola, a Indiana, al Middle West americà, i si no és l’Amèrica profunda poc se’n hi falta. La seva escola és petita, tothom el coneix. Ja el conviden a festes, ha anat fins i tot a un casament, (teniu una foto amb el nuvis). Per anar al casament li han deixat unes sabates (ell no en té només porta bambes). Ha anat a pescar i ja ha fet alguna barbacoa.

S’ha apuntat a l’equip de futbol americà, per ell el tema no és nou. A casa seguim la NFL des de fa temps, se’n sap les regles i això l’afavoreix. Ser de l’equip de l’escola t’obra moltes portes, però no és gratis: té entrenament cada dia de 4 a 6, diu que acaba planxat.

En fi, està fent el que volia: la vida d’un jove a l’Amèrica rural, com a les pel·lícules.

Inquisidors a la cort d’Obama

Quan un organització de qualsevol tipus esmerça part dels seus esforços per controlar les activitats dels seus membres, quan l’obediència i la força autoritària de la direcció és l’única manera de mantenir unit un grup vol dir que alguna cosa no funciona, que el sistema està espatllat.

Això és el que li passa a l’església catòlica americana. Fa poc va haver d’afrontar centenars de denúncies per assetjaments sexuals als feligresos, d’acusacions de pederàstia de molts dels seus capellans. Desprès de molt judicis i investigacions ha hagut de reconèixer les “malifetes” de molts dels seus representants. Han hagut de pagar fortunes en indemnitzacions per tal que els afectats callin. Han tapat com han pogut el forat.

Ara tenen un nou problema, resulta que el Vaticà creu que la conducta de moltes de les congregacions de monges dels Estats Units d'Amèrica s’ha” liberalitzat” massa. Sembla ser que aquestes monges segueixen la filosofia emanada del congrés Vaticà Segon, alhora que incrementen el seu treball en activitats de caire caritatiu independentment del seu caràcter catòlic o no. Algunes d’aquetes monges van més enllà i defensen sense embuts l’ordenació sacerdotal femenina i l’abolició del celibat obligatori, i a més van sense hàbit!. Pels bisbes conservadors que fan costat a Ratzinger això ja es massa i han endegat una campanya per fer tornar a les “bones costums” a les monges divergents, a les monges massa progres pels seus ulls.

Per controlar a les monges s’ha encarregat a la Sagrada Congregació per la Doctrina de la Fe(La Santa Inquisició) que faci un estudi de totes les congregacions sospitoses, en tregui conclusions i actuï en conseqüència. A tal efecte hi han enviat inquisidors. El resultats de les investigacions no es faran públics i quedaran en mans dels bisbes (homes) per actuar, regular i imposar la seva llei sobre les monges (dones).

En fi, gris futur a la vista per les “monges progres ianquis”. Que Déu les agafi confessades.

El Barça, Abu Dhabi, Zapatero, Berlusconi i Villa Certosa

Quan vaig encetar la meva activitat blocaire em vaig proposar parlar de diferents temes , en especial dels que tinguessin alguna relació amb les meves dèries personals: Barcelona, política i el meu districte de Les Corts. Em prometia a mi mateix ser sincer i escriure el que penso, no el que és políticament correcte o el que no em pot portar cap problema. Em sembla que ho complert fins ara. He estat sincer i ho penso seguir sent. Per descomptat que no puc parlar de tot i prendre postures de la multitud de situacions que es produeixen a diari però algunes coses no les puc passar per alt i avui em trobo amb una d’elles.

L’altre dia criticava en un post la postura de la Fifa i Barça respecte a la segregació de les dones en els partits del Mundial de Clubs. Suggeria que el Barça s’havia de retirar del torneig com a protesta. Hi ha hagut gent, alguns molt bon amics, que la meva proposta no els ha agradat, m’han dit que m’havia passat, que em ficava amb el Barça però que això no ho faig amb altres organitzacions, en especial amb el meu partit.

Doncs bé, per contradir amb fets i no només amb paraules als meus crítics i , molt més important, per satisfer la meva consciència avui parlaré d’en Zapatero. El Zapatero a ficat la pota. A la seva visita a Itàlia ha comés, des del meu punt de vista, dos greus errors. El primer error va ser quan, per una mala entesa cortesia, no va intervenir desautoritzant el cometaris masclistes d’en Berlusconi. El segon error acceptar la convidada a fer una visita privada a Villa Certosa, la mansió on Berlusconi celebra les seves festes “especials”amb líders de la dreta de tot el món i prostitutes.

En política, com a la vida, es poden prendre decisions equivocades, pujar o baixar impostos, nacionalitzar una empresa, construir carreteres... tot acte sempre pot tenir diferents lectures i diferents interpretacions. Com més decisions executives es prenen més errors, però poden ser perdonables. El que no és perdonable a cap polític d’esquerres és que calli contra qualsevol tipus d’injustícia, que accepti la denigració de les persones. Zapatero ha callat davant dels insults contra les dones, contra les actituds masclistes d’en Berlusconi. Zapatero no ha fet el que havia de fer, davant l’actitud i les paraules d’en Berlusconi no s’havia de mossegar la llengua, tenia una oportunitat històrica de fer-li sortir els colors al president italià i donar una lliçó democràtica. Zapatero ha fet un mal servei a l’esquerra italiana, a l’esquerra mundial, a les dones i tots aquells i aquelles que lluiten per un món més just. Zapatero l’has cagat!

Dones i Burka, humor reflexiu

Cada dia, els diaris de tot el món publiquen infinitat d’acudits i de tires còmiques, normalment s’espera que arrenquin un somriure però a vegades el que provoquen es una reflexió. Aquest és el cas de la vinyeta que avui ens ocupa. L’autor ha sabut treure una punta “humorística” a un problema que afecta a milions de dones de tots el planeta! Fixeu-vos en l’expressió de terror i impotència ( o així jo ho interpreto) al descobrir el sexe del futur nadó. Resignació davant el que li espera?

11 de setembre

Un any més he assistit a l’ofrena floral, tinc la sensació que cada vegada som més els que hi anem del PSC i que els cridaners de l’altra vorera són menys. Hi haurà algun dia que tothom pugui expressar-se lliurement en democràcia sense rebre insults d’algun altre? Crec que les coses es poden dir sense cridar.

Rouco rides again

La veritat és que no me’n puc estar. No ho volia fer, els meus detractors tornaran a tenir munició contra meu. Però el tema em pot, no em puc resistir. He llegit la noticia aquesta tarda al digital de El Público. Ho he comentat amb els companys de feina. Més tard a l’executiva del partit a les Corts també ha sortit el tema. He dit que no ho faria, que aquesta vegada ho deixaria passar, però m’he pogut resistir. L’assumpte és mes temptador que un Magum doble de xocolata.

L’arquebisbe de Madrid Rouco, President de la Conferéncia Episcopal Española, afirma que si les famílies de Madrid i Pozuelo de Alarcón resessin més el rosari, els aldarulls de Pozuelo no s’haguessin produït. Toma ja ! Ha descobert la sopa d’all i es queda tan ample! Es mereix, amb el permís d’en Jaume d’Urgell, un premi Príncipe de España a la millor frase del segle.

Només un comentari final. Si aquest és un dels dirigents de l’església catòlica espanyola com poden estranyar-se que cada vegada més la gent normal se’n aparti?

Apa per avui prou me’n vaig a resar el rosari.

El sida és un assassí de masses

Un dels blocs que segueixo sovint és el de l’argentí Hernan Nadal. Nadal és entre altres coses coordinador de noves tecnologies de Greenpeace Argentina. El seu bloc és entretingut, amè i variat. Ho toca tot. L’altre dia va publicar un post sobre una campanya publicitària contra el sida. N’agafo l’esperit.

L’agència alemanya “Das Comitee” a petició de l’ONG Regenbogen e.V. ha preparat una campanya publicitària sobre el perill de la propagació de el Sida. Els publicistes han optat, per la cada vegada més usada estratègia, per usar l’agressivitat amb el fi de despertar la curiositat i cridar l’atenció. Ho han aconseguit. El missatge és contundent: “el sida és un assassí de masses”. L’aparició d’en Hitler definitiva.

L’anunci ha fet el seu efecte, jo el reprodueixo. L’impacte viral de l’anunci va fent el seus curs. Tan de bo serveixi per conscienciejar i recordar-nos a tots que el sida encara mata, diàriament en moren 5000 persones.

World AIDS Day Ad: Hitler from ANIMALnewyork.com on Vimeo.

Humor pacifista?

Sovint les ”missions de pau” semblen una altra cosa.

El Barça a favor de la segregació de les dones

Sorprès, a la web oficial de la FIFA (Federació Internacional de Futbol Amateur) llegeixo aquest paràgraf que copio literalment: “La 'Zona exclusiva para mujeres' será de acceso restringido y exclusivo a las mujeres que adquieran entradas de la categoría 1 en las que se indique que la titular deberá sentarse en dicha zona”. El text l’he tret de la pàgina on s’informa de la Copa Mundial de Clubs de la FIFA EAU 2009.

Repeteixo sorprès, resulta que la FIFA permet als seus campionats la segregació per sexes al públic. Malgrat que el campionat es faci a Abu Dhabi, que té unes “peculiars” lleis respecte els drets de les dones, la FIFA no hauria de permetre en cap cas i sota cap circumstància cap tipus de discriminació vers les persones assistents als seus actes.

No entenc com les Federacions dels països de composen la FIFA admeten aquest fet. De ben segur hi han molts altres llocs on es pot fer el campionat sense cap tipus de restriccions a les llibertats individuals. La cosa només s’entén si, com de ben segur que passa, hi han obscurs interessos econòmics al darrera. A part de sorprès ara ja estic indignat.

Però vaig més enllà. Què hi diuen els equips participants? Per què accepten aquestes regles de joc? Com és que no es neguen a participar en aquesta burla a la democràcia? Començo a estar, a part de sorprès i indignat, cabrejat.

Ara mirem cap a casa. Resulta que un dels equips participants és, en qualitat de guanyador de la Champions League, el Barça. Resulta que el Barça de la Copa, Lliga i Champions, més les Supercopes d’Espanya i Europa, ara vol aconseguir el Mundial de clubs. Lloable, a tots ens agraden els premis i els reconeixements. Qualsevol club vol ser recordat com el millor de la història. Però aquest reconeixement ha de passar per girar el cap i mirar cap una altra banda? Ha d'aplicar el Barça la tàctica de l’estruç: Com que no ho veig no existeix?

Si volem que el Barça entri de veritat a la història, a la història no només del futbol si no a la història de la vida, de la llibertat i de la democràcia, a la història mundial amb majúscules ara té una gran oportunitat. El Barça hauria de renunciar a participar en un torneig on al públic assistent és separat per sexes, on les dones tenen una categoria diferent als homes.

Si el Barça és més que un club, si el Barça porta amb orgull l’escut de la UNICEF, si el Barça defensa els valors d’una societat moderna, no es pot quedar callat. Ha de demostrar el seu desacord. Ha de lluitar contra les desigualtats i discriminacions. El Barça hauria de fer un cop d’efecte i , reitero, renunciar a participar al Mundial de Clubs. Si no ho fa estarà en convivència amb tot allò que els seus dirigents diuen que lluiten. Si no fa res vol dir que està a favor de la segregació per gèneres, vol dir que està en contra de la dona.

Per acabar em formulo un nova pregunta, la Magda Oranich dimitirà de la junta si els Barça no pren cap mesura?