diumenge, 7 de març del 2010

Dones 2.0, marató i relax



La majoria de la població espera els caps de setmana amb candeletes. Els dissabtes i diumenges serveixen per fer aquelles coses que no pots fer durant la resta de la setmana. Serveixen per trencar la rutina diària, es fan les compres, es neteja la casa, però també són per descansar.

El meu cap de setmana ha estat complert. Divendres a la tarda: comprar als dos supermercats habituals, tornar a sintonitzar -amb la conseqüent suor freda que em produeix la meva demostrada incapacitat tecnològica- la tele nova. Comprovar que s’ha de trucar al reparador de l’antena per tal que vingui a revisar la base. Ajudar, via correu electrònic, a acabar de polir el redactat definitiu del manifest del socialistes antitaurins catalans. Tot això amanit amb la posta al dia de totes les novetats familiars que han anat apareixent durant a la setmana. De matinada, com que no podia dormir, he aprofitat par escriure un apunt sobre el manifest.

El dissabte ha estat diferent. Darrerament estic molt interessat en tot el que fa referència a l’activisme polític a la xarxa, el ciberactivisme s’ha transformat en el meu hobby dins del meu hobby que és la política que alhora és des de fa més de trenta anys la meva feina. Es per això que he assistit tot el dia – excepte una petita interrupció per dinar a casa- a la Jornada Dones socialistes, activisme i política 2.0.

Un programa atapeït, intens. Una jornada que m’ha servit per desvirtualitzar moltes companyes del Facebook i del Twitter que no coneixia personalment, Una jornada on he sentit coses velles, però belles, i moltes coses noves. Una jornada on s’ha parlat de capacitat d’escoltar, de conciliació, d’humilitat, d’errors, d’emocions dins la política, de proximitat, de la memòria de xarxa, de la societat multicanal, de la gent, de les avantatges de la cohesió dins d’un partit enxarxat, de visualització, d’accessibilitat a la ciutadania i de moltes coses més.

Em va quedar a la memòria una frase de l’alcaldessa de Roses, la Magda Casamitjana, “Al Facebook es pot veure que sóc una persona normal”, vaig pensar que això sí que era proximitat. Una altra sorpresa agradable va ser la intervenció de l’alcaldessa de Santa Coloma, la Núria Parlón, no l’havia sentit mai, contundent i bona comunicadora, estic convençut que amb ella santa coloma té un bon futur . No puc nombrar a tothom per no vull acabar sense parlar de la Lourdes Muñoz, diputada i organitzadora de la Jornada, de la Carme Sánchez, que m’agrada tot el que diu fins quan parla del temps, del Carlos Guadian, mestre de mestres, i de l’ amic i delegat de la Sectorial de Ciberactivisme José Rodríguez. A tots ells i, en especial, a totes elles moltes gràcies per una jornada memorable.

Però el dissabte encara va donar més de sí, una nova entrada al bloc, i fer activisme al Facebook pro abolició de les curses de braus a Catalunya. Per cert vaig haver de tornar a sintonitzar el televisor, espero que aquesta vegada hagi quedat ben gravat. Us ha quedat clar que no he nascut per a la tècnica?

Diumenge pinta més tranquil, Anar a comprar la premsa, trobar-se com cada any amb la marató de Barcelona, passar l’aspirador, escriure aquest apunt i dintre de mitja horeta, veure la pel•lícula de l’oest de cada diumenge a la una del migdia a BTV. Desprès un bon plat de paella i ...

dissabte, 6 de març del 2010

Toros a la xarxa


En Carlos Guadian és un dels miralls on em miro amb tots els temes de la xarxa. És un pou de ciència, està a tot arreu. Avui ens ha donat -dins les Jornades : Dones socialistes, activisme i política 2.0- una classe “genial” sobre l’escolta activa a la xarxa. Necessitaré unes dies per pair tota la informació que ens ha donat.

El Carlos té un gran bloc especialitzat en e-government, però sovint toca altres temes. Avui, mentre ens explicava les excel•lències del Google Reader he tingut la grata sorpresa al veure per la pantalla gegant que havia publicat un article molt ben il•lustrat sobre toros. Me’n alegro, un altre persona que es mulla dins la xarxa a favor de l’abolició de les curses! Cada dia en som més.

Avui, casualment, també s’ha endegat la recollida de signatures per tal de que es doni la llibertat de vot en la votació sobre la proposta de la iniciativa popular, per l’abolició de les curses de braus a Catalunya, als components del grup parlamentari socialista. No cal que us digui que els i les que esteu d’acord amb la proposta signeu el manifest. Moltes gràcies.


Militants del PSC a favor de la ILP PROU!


Avui és un dia important dins de la vida interna del PSC. Un grups de dones i homes militants i simpatitzants del partit han decidit llançar-se a la recollida de signatures dins de l’organització per tal de demanar la llibertat de vot dels diputats i diputades socialistes a la Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. El manifest i les signatures seran lliurades a la Comissió Executiva del Partit per la reunió que s’ha de celebrar el molt proper dilluns 15 de març.

No cal dir que dono suport completament al manifest, és més confesso orgullós i sense cap mena de rubor que hi ha algunes frases meves. Us demano, als i les que esteu d’acord amb la proposta que el signeu i que en feu la màxima difussió (via oral, mails, facebook. Twitter, aprofitant reunions...)

Manifest:


Socialistes per a l'abolició de les curses de braus

Nosaltres, dones i homes lliures, militants i simpatitzants del Partit dels Socilalistes de Catalunya, exposem :

El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament donar curs a l'Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. Cal reconèixer l'esforç i l'èxit dels promotors d'aquesta ILP que ha comptat amb el suport de més de 180.000 signatures.

Un bon grapat d'afiliats del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) vam signar aquesta ILP, alguns en vàrem ser també fedataris, i molts afiliats i simpatitzants estem d'acord amb l'abolició de les curses de braus.

En aquest sentit, demanem al partit polític al qual estem afiliats, o del que som simpatitzants, que tingui en compte el nostre posicionament, que per altre banda creiem que és majoritari a la societat catalana.

No sabem si els partidaris de l'abolició som majoria o minoria dins del partit. Però sí estem segurs que som molts els afiliats que estem per aquesta opció.

No hi ha posicionament congressual sobre aquesta qüestió. Mai ha estat debatut quin ha de ser el posicionament del nostre partit vers aquest espectacle.

En conseqüència, i per coherència amb les diferents sensibilitats dins del partit vers aquest tema, demanem que es doni llibertat de vot als parlamentaris i les parlamentàries del nostre grup en la votació que tindrà lloc properament.

Volem pensar que la composició del grup parlamentari reuneix diverses sensibilitats sobre diferents aspectes que estan en el debat social. D'altre manera no s'entendria, donat el caire plural que històricament ha tingut i té el nostre partit.

La pervivència de les curses de braus a Catalunya és incompatible amb els temps d'una major sensibilitat pel patiment dels animals, i d'un major compromís per fer fora tradicions que considerem que s'enfronten a una ètica del respecte a la natura, i el rebuig a manifestacions fonamentades en el maltractament d'un esser viu.

Ens oposem a manifestacions, tot i que respectem que es puguin titllar de culturals, on triomfi un desencadenament de mort d'un ésser viu amb l'antesala d'un patiment acompanyat d'un espectacle de sang.

Som conscients que hi ha gent simpatitzant amb idees de progrés que puguin trobar atractiu l'espectacle de les curses de braus.

Però som conscients que una política progressista porta inherent la recerca d'avenços en els camps de l'ètica, la llibertat i el respecte humà i natural en el planeta. I cada racó del món és important per donar passes cap a una millor convivència entre l'ésser humà i la natura.

No estem per a posicionaments conservadors. La política no ha de ser la simple gestió de les coses tal i com estan, sinó la via per a assolir una societat millor.

Com ja hem dit abans, demanem la llibertat de vot dels components del grup parlamentari socialista, tot i que també podem entendre la recerca d'un consens amb d'altres grups parlamentaris per a obtenir un resultat favorable a la prohibició, i satisfactòri per els impulsors de l'ILP.




VULL SIGNAR EL MANIFEST


---------------------------------------------------------------------------------

dijous, 4 de març del 2010

Històries de guerra


Des de fa un any tots els dijous laborables dino amb la meva mare. Plogui o venti sempre m’està esperant a les dues en punt a la cantonada de Pau Claris amb Diputació, arrecerada del fred i a la banda del sol. Quan em veu se li il•lumina la cara, ens petonegem i de seguida ens posem en direcció cap el restaurant. Normalment sempre anem al mateix lloc, un de ben tranquil, amb un toc de modernitat, on es menja prou bé i amb un preu normal per la zona (10€). Ja ens coneixen, i gairebé sempre podem seure a la nostra taula habitual.

Com que tinc un contacte telefònic diari amb ella no tenim gaires novetats per explicar-nos; salut, els nens, la família són els temes més recurrents als nostres àpats . A vegades, però, tenim un tema que ens omple tot el dinar; avui n’ha estat un d’aquests dies. Resulta que el meu fill, el que està a Indiana fent 4rt d’ESO, ha de fer una exposició a la classe sobre la segona guerra mundial i ha de parlar de les experiències familiars sobre la contesa. Ahir em va demanar ajuda i em va sol•licitar que li enviés una mica d’informació sobre la història familiar. Així, doncs , avui la mare i jo hem parlat de guerra, de la seva guerra. Crec que el tema forma part de la meva història, de la meva petita història del dia a dia, i per això avui us en faig un resum.

La mare va néixer a Barcelona l’any 1927, filla d’alemany i catalana. El meu avi era representant i l’any 33 al no tenir gaire feina –començava un ambient preguerra civil- va haver de marxar cap a Alemanya però amb la voluntat de tornar a Barcelona el més aviat possible. Tota la família es va traslladar a un poble de cases unifamiliars a les afores de Frankfurt, l’avi es va posar a treballar a un fàbrica. Van passar els anys calia esperar per tornar. A Espanya primer la guerra civil i més tard una postguerra que oferia poques possiblitats de trobar feina a Barcelona impossibilitava el retorn. L’espera va ser tan llarga que va els va enxampar la guerra mundial a Alemanya.

El meu oncle (més gran que la mare) va ser cridat a files als 19 anys, va estar destinat a un submarí (T-Boot) amb base a Cherbourg a la França ocupada. El meu avi amb 51 anys estava mobilitzat -no sé exactament si d’una manera militar o civil- , durant el dia treballava a la fàbrica però cada nit estava de guàrdia a les bateries antiaèries de Frankfurt. Frankfurt va ser una ciutat molt bombardejada, primer va rebre el atacs dels anglesos i més tard dels americans. A les nits, se sentien moltes alarmes de sirenes i el soroll de les bombes. Una vegada al pati de la meva mare en va caure una, va fer un cràter de 10 metres, sort que no era incendiària, si ho hagués estat hauria matat a tota la família.

El dia a dia dels habitants del poble intentava ser el més normal possible. S’anava a l’escola, al teatre, al cine, es feien excursions... Però també hi havia racionament: 100 grams de carn al mes, un ou a l’any. Menjaven fonamentalment molts naps i moltes patates. Els meus no van passar gana, tenien roba i sabates.

La vida escolar es podria considerar normal. Els mestres no parlaven de la guerra ni de política. Però s’havien d’escoltar els discursos per ràdio del Hitler que duraven fins a tres hores. Cap al final de la guerra, quan tot estava perdut, van cridar a files als companys de classe de la mare, només tenien 16 anys. Dos van morir, un va tornar sense braç i un altre sense cama.

Vista la situació a Alemanya i les poques perspectives de futur per la família, els meus avis van decidir tornar a Barcelona. Poc abans del desembarcament de Normandia i desprès de moltes peripècies els avis i la mare van poder agafar un tren que els va portar via Paris cap a Hendaya, durant el trajecte van ser bombardejats per l’aviació aliada, sortosament no van donar en el blanc. Al cap d’uns dies, a la fi, van arribar a Barcelona. Van arribar a casa.

dimecres, 3 de març del 2010

Deixem Picasso en pau


A voltes de les discussions i compareixences al Parlament de Catalunya en motiu de la discussió la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir curses de braus Catalunya, els protaurins –aquells que estan pel manteniment de les curses- han tornat a esgrimir l’etern argument que molts escriptors, poetes, pintors i intel•lectuals en general s’han interessat i inspirat en algun moment de la seva vida creativa amb el món de les corrides.

Em sembla un argument molt estirat pels pèls. Dins del món de la creació s’ha de saber diferenciar el que és ficció i el que és realitat. No és el mateix relatar un fet que estar d’acord amb ell. El que significa imaginar, el que t’inspira no necessàriament ha de ser bo...

M’explico. Imaginem-nos un fotògraf -és un artista oi?- que està de corresponsal de guerra, fa una foto d’un nen plorant desconsolat davant el cos desbudellat i sense vida de la seva mare, la foto és magnífica i guanya un Pulitzer. Seguint la tesi dels "pro corrides" això hauria de significar que el fotògraf està a favor de la guerra? Voldria dir que hem de tolerar les guerres perquè els fotògrafs facin obres d’art? I parlant de violència, recordeu el quadre de Gernika d’en Picasso? Hem de tornar a provocar un bombardeig, que mati gent i porti destrucció per tal que un nou Picasso del segle XXI s’inspiri i faci una obra mestre?

No utilitzem l’art per justificar la barbàrie, deixem a Picasso en pau, deixem als braus en pau.

Coses del primer món

Molt sovint podem llegir dels problemes que tenim amb el transport públic. El metro que s’espatlla, el tren que es retarda, la catenària que s’ha trencat. Tots els que agafem el transport públic ens trobem, un dia a un altre, amb algun inconvenient pel nostre desplaçament. Donem per fet que necessitem un temps per transportar-nos d’un lloc a l’altre, però no ens agrada que el sistema falli i que ens faci trontollar els plans. Per sort, normalment, el sistema no falla.

Els i les que tenim la sort de viure en una societat més o menys benestant, els i les que tenim tot una sèrie de comoditats no ens plau renunciar a res. Per això de seguida posem el crit al cel quan un servei al que estem acostumats no ens dóna les prestacions habituals. Tenim tot el dret a queixar-nos, tenim el dret a exigir millores, però també es bo que -alguna vegada- fem una mirada a altres països, a altres móns on encara tenen molt més camí a recórrer.

A la foto d’avui un tren a la Kenia de 2010. Us imagineu les queixes si el nostre tan injuriat servei de rodalies funcionés així?

dilluns, 1 de març del 2010

L’aventura de l’ós


A la població polonesa de Sambir tenien un ós en un tancat. L’animal es va escapar i en la seva fugida va recórrer més de 40 kilòmetres. Es va acostar a la ciutat de Przemysl i va encendre totes les alarmes quan se’l va veure a prop d’una escola. Mobilització general i finalment les autoritats el van poder encerclar i anestesiar.

Si hem de creure la versió oficial aquest cop l’animal ha sortit il•lès. No ha tingut la mateixa sort que “la lleona de la Sènia” morta a trets per agents rurals amb el gallet fàcil. Però la història de l’ós em provoca vàries preguntes: què feia en un tancat? Perquè no estava en llibertat? Quin serà el seu futur?