Gallines i cucs redueixen els residus domèstics

L’ajuntament de la ciutat belga de Mouscron, de 52.000 habitants preocupat pel constant increment dels residus orgànics ha llençat una proposta que intenta reduir-los. La iniciativa consisteix en regalar als ciutadans que ho demanin una parella de gallines. Les aus mengen molts restes de menjar, en especial fruites i verdures amb el que redueixen sensiblement el volum de les deixalles familiars. Tenir gallines aporta més avantatges que inconvenient apart de la companyia que fan són ponedores d’ous, el que implica ous frescos gratuïts. L’únic requisit que es demana a les persones que volen tenir una parelleta és que cal que facin un petit curs de com cuidar-les d’una manera adequada i el compromís que no se les menjaran en el plac de dos anys.

Jo de gallines en sé una mica, els meus pares tenien un mas a Riudoms i els pagesos sovint tenien gallines. En vam tenir una de molt especial, es deia Melodia. Era bonica- sí també hi ha gallines boniques- i simpàtica. Campava sempre pel davant del mas i quan era l’hora de dinar venia a sota la taula a veure que arreplegava. Menjava de tot però el seu àpat preferit eren els espagueti . La Melodia va viure molts anys, molts.

Certifico, doncs, que les gallines mengen de tot, per tant la mesura dels regidors de Mouscon no em sembla cap bestiesa. El que sí es cert que es necessita un espai, un pati, que normalment no hi a les cases de la gran ciutat. Així a Mouscon estan estudiant com alternativa per la cases sense pati el repartir cucs de terra per produir compost al balcons dels pisos. Em sembla molt més que interessant, crec que és tan bona idea que m’agradaria que els responsables municipals de la meva ciutat ho estudiessin i intentessin introduir l’experiència a Barcelona.

Els bisbes juguen a les famílies

L’emissora de ràdio de l’arquebisbat de Colònia, en motiu de la conferència episcopal que es celebrava a del 22 al 25 de febrer a la ciutat de Freiburg, ha editat un joc de cartes gratuït on els personatges son els bisbes membres de la conferència alemanya. La intenció és clara, es vol que els bisbes alemanys siguin coneguts pels seus feligresos.

El joc en qüestió es diu Bischofsquartett i és del tipus de les “famílies”. El que no sé és amb quin criteri han fet els grups. Ja m’imagino jugant: et demano el bisbe de la família dels integristes, o be dóna’m el bisbe de la família dels pederastes o tens el cardenal de la família dels encobridors? El que no em queda clar és com col•loquen aquells que pertanyen a dos o més grups? Serà a la família dels dimonis?

Cabronades

Des de fa un bona temporada Afganistan és noticia diària. Senyors de la guerra, talibans, cultiu d'opi, integrisme religiós, pobresa, guerrilla, forces pacificadores... Fa temps que que sentir parlar de Kabul ja no ens crida l’atenció. Atemptats, civils morts, talibans morts, soldats de l’Otan morts, tot una espiral de violència que sembla no tenir fi. El problema és que no s’albira cap solució als conflictes generats. Cal un canvi radical de plantejament de tots els problemes, cal un canvi radical de comportament de totes -i quan dic totes vull dir totes- les forces i opcions del conflicte. Fins que això no passi Afganistan no deixarà de ser notícia.

Avui la imatge que il•lustra aquest apunt és una baralla de cabres a Kabul. No es gens estrany veure a la capital afganesa la concentració d’una multitud per veure lluitar entres sí a dos mascles de cabra. Una tradició, envoltada d’apostes, on es provoca l’enfrontament entre els dos animals fins que un dels dos abandona derrotat i normalment mal ferit. Una cafrada oi? Una cabronada.

Doncs aquesta cafrada, no és gaire diferent a la lluita de galls, de gossos, de peixos de Siam, o qualsevol cursa de braus. No us heu posat mai a pensar que el problema de molts conflictes potser es degut que encara que estem en ple segle XXI ens comportem com a neandertals?

Potser quan comprenguem que gaudir del patiment dels animals -encara que sigui una tradició ancestral- no és la diversió més adequada i civilitzada, començarem a trobar solucions als conflictes que ens envolten.

Humor versus Sida

Us ensenyo una campanya feta a França amb el nom de "Progete vos" sobre la prevenció del Sida que ha fet furor a la xarxa. Una manera fàcil i divertida de conscienciar sobre el sexe segur. Encara que ja està molt vista he cregut que no està de més penjar-la al bloc. Pot fer profit a algú que encara no l’hagi vist, o com a mínim arrencar un somriure.

Aparcament fàcil i gratuït

Qui diu que en plena ciutat Barcelona no hi ha lloc per aparcar? Aquí teniu la solució que han trobat a una guarderia de Nou Barris. Imaginació i aprofitament de l’espai. Sovint les solucions més senzilles són les més pràctiques

Zaragoza 23 F de 1981

Ahir va ser 23 F, un nou aniversari de l’intent de cop d’estat d’en Tejero i companyia- més companyia de la que diuen- . Dos blocs amics- el de la Mercè i el del Manel- ens parlen de les seves vivències particulars d’aquell dia. Jo fa temps que en tinc ganes de fer-ho i aprofito la matinada dels 23 al 24 de febrer per explicar el meu relat.

Vaig fer la mili més gran del normal, havia aprofitant al màxim les prorrogues d’estudi per veure si me’n podia lliurar d’alguna manera però no va ser possible -alguns amics meus van ser més llestos que jo i se’n van poder salvar, però això és una altra història-.

El 23 de febrer de 1981 estava, doncs, fent de soldat a Zaragoza. Era un dia peculiar. Pel matí s’havien llicenciat els veterans de la companyia, ens havíem acomiadat de gent que havia conviscut amb nosaltres, que havia patit amb nosaltres i que de ben segur no les tornaríem a veure mai més. Estàvem doncs una miqueta tristos, les separacions no són mai alegres.

A primera hora de la tarda els de la colla –els catalans Luis, Miquel i el valencià Artur- vam anar al cine. Vam veure una peli, Pepi , Lucy y Bom y otras chicas del montón, d’un tal Almodóvar, un manxec estrany, peculiar i membre de la ”movida madrileña”. Personalment em va encantar però al cine es sentien comentaris de tot tipus.

Sortint del cinema vam anar al bar “Jauja” que estava darrera el quarter. Com cada dia fèiem un berener-sopar. Ens demanàvem un “Jauja completo” per cada un; era un bocata especial: una gran barra de pa, amb tres o quatre talls llom, truita a la francesa i patates fregides tot amanit amb mostassa, ket xup i maionesa. Tot això regat amb gerres i gerres de cervesa.

Al bar hi havia menys gent del normal, no es veien soldats. L’Agustín, l’amo, que sempre ens feia conya, ens va preguntar que fèiem allà. Que si no estàvem aquarterats. Ens va explicar que el Tejero - mentre nosaltres veiem pixar a l’Alaska a la cara de la Chus Lampreave- havia entrat al congrés.

La notícia em va colpir -mai millor dit-, de seguida vam començar a fer plans. No entraríem el cotxe al quarter, el deixaríem fora per si de cas. Trucaríem a les nostres famílies per dir que estàvem bé. I aniríem a la caserna a veure que passava. Dit i fet. Les notícies de les famílies no ens van tranquil•litzar; la companya de l’Artur li va explicar que a València estaven els tancs pel carrer. Vaig sentir por, un por que feia temps que no tenia, una por al futur imposat.

De tornada al quarter, vaig organitzar una miqueta als meus, als bons. No utilitzar ràdios amb piles, calia estalviar-les per si de cas. Entre uns quants de confiança vam elaborar dues llistes mentals de noms dels membres de la companyia, quins eren els demòcrates i quins es posicionarien hipotèticament a favor del cop. Teníem sort, érem majoria i a més tots els càrrecs bàsics- furrier, armer, secretari i la majoria de caporals- estaven al nostre favor. En cas de merder estaríem preparats.

Va ser una nit llarga, sortosament tot es va arreglar, i no vam haver d’utilitzar les llistes...

Enemics polítics

Obrir la bústia de casa mentre esperes l’ascensor és un dels meus rituals diaris. Sempre em trobo el mateix: cartes del banc, rebuts, alguna revista i propaganda, molta propaganda. Normalment faig un cop d’ull i molta de la correspondència només entrar a casa ja va directament a la pila de paper per reciclar.

Ahir va ser l’excepció. Tornava tot content de la presentació del llibre de la Carmen Alborch i d’una forma maquinal vaig mirar l’interior de la bústia, només hi havia un paperet. Propaganda -vaig pensar- i sense mirar-me’l gaire vaig fer gest de llançar-lo a la paperera. Però em vaig aturar, el paper en qüestió era un pamflet de Plataforma per Catalunya, el grup polític d’en Josep Anglada, era massa atractiu pels meus gens polítics i la curiositat me’l va fer llegir.

Dins l’ascensor vaig examinar ràpidament els 10 punts, les deu propostes. Increïble, sabia que eren racistes radicals però no m’imaginava que arribessin tan lluny. Demagògia barata i incendiaria, manipulació de la realitat, tergiversació dels fets, foment de l’odi... Vaig arribar a casa amb l’estómac revoltat.

Sempre he pensat que és bo saber què diu el contrari polític, per comprendre el que proposen, per pactar si es cal. Sempre havia pensat que en política no hi ha enemics sinó adversaris; estava errat. Hi ha adversaris però malauradament també hi ha enemics. Enemics que cal eradicar democràticament de la vida del nostre país, enemics com Plataforma per Catalunya.

M’he desat el pamflet per mirar-me’l de tant en tant, no vull oblidar que als demòcrates encara ens queda molt per fer. No ens podem adormir.