Tot i que visc a l’altre punta del barri, lluny del Camp Nou, com tots els cortsencs -els cortsencs i les cortsenques som els habitants del districte de les Corts- cada quinze dies haig de patir els sorolls, els embussos i la resta d’inconvenients que comporten els partits del primer equip del Barça. L’escàndol que produeixen els cotxes i les motos amb les seves botzines desprès de cada victòria del Barça, sortosament darrerament gairebé sempre, se’m fan inaguantables. Les rues que s’organitzen per celebrar les múltiples victòries als campionats m’impedeixen circular pel meu carrer amb normalitat. Si a tot això afegim el que hem de suportar tots els catalans i catalanes amb l’allau de notícies, retransmissions esbiaixades, programes específics -en especial a Tv3- de tot allò que té o fa referència al Barça puc dir que sense cap mena de dubte que en sóc un supervivent.
I malgrat tot el que he dit, sóc del Barça. No sóc un fan radical però me’n alegro de les seves victòries. M’agrada veure els partits del primer equip però no per això canvio la meva agenda. A mi m’ha agradat més el basquet que el futbol, de sempre quan era un nen, de quan tots els de la classe eren de la Penya, de quan el Barça de basquet no guanyava res, jo ja era del Barça. De jovenet, ja fa molts anys, probablement aprofitant alguna victòria sobre el Madrid, havia utilitzat el Barça contra el règim franquista... El Barça vulgui o no vulgui forma part de la meva vida. No en sóc soci, però com que tot el que té a veure amb el Barça acaba directament o indirecta afectant-me a crec que tinc tot el dret del món a opinar sobre les mesures que pren la seva junta directiva.
Anem al gra, la directiva d’en Sandro Rossell, aquell que havia promès potenciar el perfil poliesportiu de l’entitat, per reduir despeses ha decidit disminuir el pressupost de les seccions professionals (basket, futbol sala, handbol o hockey sobre patins), la supressió total de la secció de beisbol i una retallada considerable de les partides per a les seccions amateurs.
La mesura ha sobtat a propis i estranys. D’entrada per la forma que s’ha fet: roda de premsa sense cap mena de consulta prèvia. Atletisme,patinatge artístic, hockey gel i herba, voleibol, rugby i, sobretot, el beisbol pagaran els plats trencats. Les noves directius, les retallades, signifiquen la no participació d’algunes seccions fora de Catalunya, cosa que comporta la pèrdua de categoria de molts equips, centenars de famílies afectades i milers d’il•lusions frustrades. Un cop més es prioritza els resultats econòmics front els resultats socials. La “pela “per sobre les persones.
S’han sentit algunes veus contra les mesures d’en Rosell, poques ja que el poder de la junta del Barça arriba a tot arreu, però la gent de les seccions s’està mobilitzant. Equips tècnics, esportistes i familiars s’estan coordinant i no donen la batalla per perduda. Conec pares enutjats disposats a lluitar fins al final pel dret dels seus fills. Lluiten contra la injustícia. Hauran de treballar molt, defensar amb ungles i dents el dret a existir de les seccions, a defensar els estatuts del club. Però aquesta lluita no reeixirà si no hi ha una unitat entre totes les seccions, l’aposta és clara: o tot o res!
Des d'aquí voldria participar en el desigual combat per mantenir a ple rendiment les seccions. Cal parlar que una de les virtuts més considerada del Barça a nivell internacional és la seva capacitat de ser un equip punter i de referència en diferents esports? Cal parlar del somni de milers de nens per jugar a algun equip del Barça? Cal parlar del repte de centenars de milers nens, i no tan nens, de Catalunya, d’Espanya, d’Europa o el Món de jugar -i potser guanyar- contra el Barça? Cal parlar del bé que fa el Barça participant en esports minoritaris? Cal parlar de la quantitat esportistes de les seccions que formen part de les seleccions de Catalunya i Espanya? Cal parlar del frau esportiu que representaria la desaparició del Barça de moltes lligues estatals? Cal parlar del cost econòmic i social que aquesta mesura representaria a clubs molt més petits? Cal parlar i recordar que en èpoques de mals resultats del primer equip els fruits de les seccions alegraven als socis i mantenien el prestigi de l’entitat? Cal...
Entenc que a la directiva no li agradi gaire que les seccions puguin representar un desajust econòmic pel Barça. Sense conèixer l’estat real i sense voler ser demagògic, crec que amb una mica d’imaginació, amb una mica de voluntat i amb una mica d’esforç es podrien trobar respostes econòmiques per “salvar” les seccions.
D’entrada recordar que el pressupost de les seccions amateurs són una part ínfima del pressupost global (alguns em diuen que no arriben als 3 milions d’euros contra més de 400!). Tan difícil és recaptar pel Barça 3 milions? Tot es qüestió d’una bona gestió. Quants diners es poden estalviar amb la compra “assenyada” i a preu de mercat de jugadors del primer equip? Cal recordar les compres, i també males vendes de Chygrynskiy, Ibrahomovic, Cáceres, Keirrison...? Algú ha pensat en reduir o suprimir els opulents “ caterings” gratuïts per directius i convidats a la llotja durant els partits servits pel Vilaplana Compass mentre els socis han de pagar veritables “fortunes” als bars de l’estadi? Són necessàries algunes despeses de representació?
Voleu més idees? Per què no fer un gran festival musical al Camp Nou per recaptar diners per a les seccions? Segur que molts cantants del país i de fora actuarien d’una forma altruista i gratuïta. Per què no s’organitza una gran subhasta amb donacions d’artistes reconeguts de tot el món? Per què els jugadors del primer equip no “apadrinen” amb un petita (ínfima) part dels seus ingressos a les seccions minoritàries?
Senyors del Barça: Abans de suprimir i de retallar cal imaginar. Amb el potencial que té el Barça i el seu prestigi mundial recaptar no 3 sinó 5 milions d’euros anuals per a les seccions es cosa de bufar i fer ampolles, es qüestió de posar-hi.
El que fa gran a una entitat és la generositat amb els més dèbils, els dirigents del Barça tenen en les seves mans el prestigi mundial de l’entitat i, el que és més important, els somnis de milers de nens. Que no els malmetin.
